L’endemà de la Diada torna sempre la mateixa pregunta incòmoda: què en queda quan els focus mediàtics canvien de lloc, es retiren les senyeres i els himnes, es desmunten els escenaris, la política institucional recupera la seva rutina i la desunió i la desmobilització dominen l’independentisme? Enguany Òmnium ha proposat un front cívic ampli, majoritari i radicalment democràtic per fer front a l’extrema dreta i reconstruir l’hegemonia social del sobiranisme. L’Assemblea diu que prepararà un nou embat per la independència. Junts espera que l’any vinent puguem ser-hi tots. I ERC reivindica la catalanitat com a nexe.

Més val això que res. Però qui s’apuntarà a cosir-ho tot? Algú tractarà d’entendre per què són tants els independentistes decebuts? Algú farà un esforç per comprendre per què cada any guanyen els indiferents? Algú analitzarà per què són tants els catalans que no se senten interpel·lats per l’independentisme? D’ahir només hi ha un aspecte extraordinari, entranyable: la gent que passem els anys i no renunciem. Hi eren i hi són. Hi érem i hi som. I, el que és més extraordinari, hi ha joves, molt joves; llàstima que s’hagi decebut una generació sencera.

Mentre caminàvem, intentava calcular el nombre real de mobilitzats i mesurar la presència dels joves. Em preguntava: quants catalans entenem el significat polític de la Diada? Som 8,2 milions, però només vam participar-hi unes quantes dotzenes de milers de persones. No puc estar d’acord amb l’afirmació dels oradors que cada any som més. Som més en relació amb què? En qualsevol cas, som pocs en relació amb els habitants del país. Són comptades les senyeres als balcons. 

També intentava entendre quants catalans relacionem la Diada amb els problemes que afecten la nostra vida quotidiana i per què, més que un dia d’afirmació nacional, ha esdevingut una jornada d’indiferència nacional. La resposta hauria de ser senzilla: hi té tot a veure. Tanmateix, la percepció de la gent és que no hi té gaire a veure. Diuen les enquestes que més del 60% de la ciutadania té una percepció molt negativa de la situació de Catalunya, però també expressen un detall no menor: aquesta majoria no sap precisar el perquè. 

Massa catalans no perceben què té a veure l’Onze de Setembre amb els problemes que condicionen la seva vida quotidiana: un tren de Rodalies que no arriba, la dificultat d’accedir a l’habitatge, el deteriorament educatiu, les llistes d’espera, la inseguretat o la manca d’oportunitats laborals. En realitat, aquestes qüestions no són alienes al debat nacional: expressen la capacitat real d’un país per governar-se, administrar els seus recursos i oferir un futur digne a la seva gent.

Les infraestructures en són un exemple evident. El mal funcionament de Rodalies, el col·lapse de l’AP-7 o l’incompliment de les inversions pressupostades afecten la cohesió territorial, l’activitat econòmica i la confiança en les institucions. Qui perd hores esperant un tren no participa en una discussió abstracta sobre competències; pateix les conseqüències concretes d’un sistema de decisions i d’una determinada distribució del poder i dels recursos. Si el catalanisme no sap explicar aquesta relació, l’espai l’ocuparan la resignació i l’antipolítica.

El mateix passa amb l’economia. Catalunya disposa d’una base industrial, científica i empresarial millor que la que té, però arrossega infraestructures insuficients, una transició energètica lenta, una crisi educativa greu i dificultats per retenir talent i executar projectes estratègics. La productivitat insuficient, l’envelliment d’alguns sectors i la feblesa institucional limiten la capacitat del país per competir i avançar.

Catalunya s’ha de preparar per créixer en àmbits com la intel·ligència artificial, la salut, la biotecnologia, les tecnologies de l’espai, els nous materials, l’energia o la gestió de l’aigua. Aquesta transformació, però, no es farà només amb congressos i anuncis: exigeix educació, finançament, habitatge assequible, infraestructures, estabilitat institucional i capacitat de decisió. Quan el discurs de futur topa amb serveis deficients i projectes que no s’executen, la distància entre les aspiracions del país i la realitat esdevé insostenible.

La nació també és això: la capacitat de donar futur a la seva economia i oportunitats a la seva gent. La Diada ha d’expressar aquest vincle, i la reivindicació de la catalanitat ha de ser una constant durant tot l’any. Vist així, l’11 de setembre és la metàfora més punyent d’un dels mals del país: la distància entre la Diada i la vida quotidiana de la majoria dels catalans, entre la política i la ciutadania, i entre l’independentisme i la majoria social.

Catalunya circula per dues vies paral·leles. D’una banda, la reivindicació dels drets nacionals; de l’altra, les necessitats materials i els sentiments de la població. Les dues vies avancen l’una al costat de l’altra, però des del 2017 no es troben. I quan una part del país parla de drets, una altra té la impressió que no es parla dels seus problemes. Quan es parla de gestió quotidiana, en canvi, sovint es fa com si aquesta gestió no estigués condicionada per les estructures de poder, pels recursos disponibles i per la capacitat efectiva de decidir. Per dir-ho curt: el sobiranisme català no troba la manera de relligar la reivindicació nacional i la percepció negativa que la majoria de la gent té de la situació del país.

Aquesta separació ens debilita, perquè una nació no és només una història que es commemora, una llengua que es defensa o un dret que es proclama. Una nació forta és una comunitat que procura col·lectivament que els seus ideals avancin i que els seus trens funcionin, que les escoles eduquin, que l’economia tingui futur, que les institucions mereixin confiança i que els ciutadans puguin construir una vida digna. Relligar aquestes dues dimensions és possiblement la principal feina política que Catalunya té al davant per al període electoral que s’acosta.

Relacionar els problemes quotidians amb la qüestió nacional, i per tant l’anhel d’un estat propi, és el gran objectiu que està en la base de la jugada. És l’Estat espanyol qui condiciona severament les possibilitats de Catalunya. Estat espanyol que inclou les institucions autonòmiques catalanes de les seves responsabilitats. No entenc com el president Illa no percep que cada cop que diu que hem recuperat la normalitat diu als catalans que la seva normalitat implica un sistema de benestar i nacional català que fa aigües per tot arreu.

Un país políticament despert ha de ser capaç de denunciar l’extracció de recursos, la manca d’inversió, la competència fiscal de Madrid i la concentració estatal d’activitats, alhora que reconeix els seus dèficits socials i d’autogovern i exigeix eficàcia, rigor i ambició als seus propis governants. En aquest sentit, la mala qualitat institucional de l’Estat central i de l’autonomia subordinada és el principal problema nacional dels catalans. I seria bo que l’any polític que demà comença tothom s’esforcés a posar-lo al centre del debat durant l’any sencer.

Mentre caminava em repetia la idea que costa més de fer quallar. La Diada ha de servir per unir forces dins del país i per aprendre a seleccionar objectius compartits. I entre els objectius compartits, un d’essencial: el conjunt d’institucions que anomenem Estat espanyol. Si aprenem a guanyar-lo, farem passos essencials per fer de Catalunya un país lliure i democràtic.

Catalunya necessita més poder per decidir, però també necessita decidir millor. Necessita més recursos, però també més capacitat d’establir prioritats. Necessita denunciar els incompliments de l’Estat i utilitzar amb més certesa les competències pròpies. La Diada recuperarà força col·lectiva quan sigui capaç de convertir la suma dels malestars quotidians en una consciència i un projecte compartits. La Diada ha d’expressar ideals, però no només futurs, també immediats.

L’independentisme només recuperarà centralitat política i hegemonia social si torna a ser, alhora, una emoció i una eina útil. Una emoció que recull ideals i voluntats. Una eina útil per a qui va néixer aquí i per a qui hi acaba d’arribar. Per a qui parla català i per a qui encara no el parla. Per a l’autònom, el treballador industrial, la pagesa, la investigadora, el comerciant, l’estudiant i el jubilat. Per a les persones que es defineixen com a independentistes i per a les que, sense ser-ho, han d’entendre que Catalunya necessita refer la seva força com a societat i la seva capacitat per governar-se.

Es tracta de demostrar que l’ambició nacional, i no la gestió autonòmica, és la força que millorarà la vida concreta actual i futura de cada ciutadà. La sobirania no és una paraula situada per damunt dels problemes quotidians. És la capacitat de decidir com els afrontem, amb quins recursos, segons quines prioritats i davant de qui responem. Potser el problema és que ens reivindiquem un dia a l’any com a nació i durant la resta de l’any acceptem viure com si no ho fóssim. Cal una Diada que duri tot l’any.

L’Onze de Setembre afirmem que Catalunya és un subjecte polític. Però l’endemà tornem a fragmentar la realitat: els trens són una qüestió tècnica; l’escola, una qüestió sectorial; la llengua, un problema cultural; la indústria, un assumpte empresarial; la sequera, una emergència ambiental; la fiscalitat, un debat comptable, i la Diada, una expressió simbòlica.

Aquesta fragmentació és precisament el que cal superar. Un país és la manera com totes aquestes dimensions es relacionen. És memòria, llengua i institucions, però també aigua, energia, coneixement, mobilitat, seguretat, salaris i habitatge. És el dret a decidir i és la capacitat efectiva d’executar allò que es decideix. És la defensa d’una identitat i la construcció d’un futur al qual tothom pugui sentir-se convidat.

No necessitem abandonar els símbols. Necessitem tornar-los a omplir de significat. La senyera ha de parlar de llibertat nacional, però també d’una escola que funciona, d’uns serveis públics dignes, d’una economia innovadora, d’un territori ben connectat i d’una llengua capaç d’acollir i de produir món. L’endemà de la Diada, la pregunta no hauria de ser només quants érem. Hauria de ser què som capaços de mobilitzar a tota la nació.

Cal, doncs, aprendre a relligar allò que mai no hauríem d’haver permès que se separés: els drets nacionals i les necessitats quotidianes, la voluntat de ser i la possibilitat de viure dignament, el país que commemorem cada Onze de Setembre i el país pel qual lluitem sense descans, junts, units, tots els altres dies de l’any. Una Diada que no continua l’endemà corre el risc de convertir-se en ritual. Però una Diada que ajuda a entendre els nostres problemes, a reconèixer-ne les causes i a reunir voluntats per resoldre’ls pot tornar a ser el que hauria de ser: no només la commemoració d’un país perdut, sinó el compromís compartit de construir el país que anhelem ser.