"El voltor és un ocell rapinyaire de grans dimensions que s'alimenta de carronya. No caça ni lluita per la seva presa, sinó que la sobrevola pacientment quan la veu ferida o malalta fins que es mor". Així de bé defineix en Marc Orts què és un voltor a un article d'aquesta mateixa setmana. Però caldria completar aquesta definició, perquè de voltors, n'hi ha de molts tipus, i no tots es comporten igual.

En zoologia, actualment es reconeixen 23 espècies de voltors al món, repartides en dos grans grups independents evolutivament. Al Vell Món, n’hi ha 16 espècies, entre les quals destaquen el voltor comú (Gyps fulvus), l’aufrany (Neophron percnopterus) i l’inefable trencalós (Gypaetus barbatus), “ese animal arcaico”, que deia Félix Rodríguez de la Fuente.

A casa nostra, la varietat més comuna, no cal dir-ho, és la dels voltors comuns, o simplement “comuns”, com se'ls coneix comunament. Es tracta d'una espècie perfectament adaptada al nostre ecosistema urbà que exhibeix un comportament força característic.

Els comuns comparteixen amb la resta de voltors una admirable paciència. Rarament ataquen una presa sana. Prefereixen esperar que un problema es podreixi prou, que la indignació creixi i que l'opinió pública comenci a fer olor de descomposició. Només aleshores s’hi acosten.

Els comuns s’alimenten de carronya demagògica. No seleccionen les preses pel seu valor nutritiu, sinó per la quantitat de piulades, titulars, indignació i superioritat moral que en són capaços d’extreure.

El seu hàbitat natural, segons han observat els ornitòlegs, el constitueixen els espais on conflueixen càmeres, micròfons i un flux constant d'atenció pública. També freqüenten qualsevol paratge amb conflictes dramàtics que els permetin presentar-se com els únics defensors dels vulnerables. Com més complex sigui el problema, més simple acostuma a ser la solució que proposen. I com menys possibilitats tingui de funcionar, més solemne és el to amb què la defensen.

Una de les adaptacions evolutives més sorprenents dels comuns és la seva extraordinària capacitat per establir relacions simbiòtiques amb altres organismes de l'ecosistema. Observatoris, laboratoris urbans, plataformes ciutadanes, fundacions i col·lectius diversos solen aparèixer compartint hàbitat. L'observador inexpert hi veu societat civil; l'ornitòleg veterà hi detecta una sofisticada cadena tròfica.

Entre aquestes relacions simbiòtiques, una de les més conegudes és la que mantenen amb el Sindicat de Llogateres. Els dos organismes comparteixen aliment i una sorprenent coincidència en el discurs. Els biòlegs encara no s'han posat d'acord sobre si es tracta de dues espècies diferents o de dues fases del mateix cicle vital.

Com tota espècie oportunista, els comuns adapten la seva dieta a les condicions del medi. Al llarg dels anys se'ls ha vist alimentar-se de turisme, de cotxes, de terrasses o de grans esdeveniments. Però cap ecosistema no els ha resultat tan generós com el de l'habitatge. La carronya perfecta.

Com més escàs, més inaccessible i més desesperant sigui per a la ciutadania, més abundant és el seu aliment polític. Els comuns han desenvolupat un olfacte extraordinari per detectar qualsevol promoció immobiliària, qualsevol augment dels lloguers i, en particular, qualsevol desnonament capaç de generar indignació.

Els investigadors han constatat, això sí, que els comuns rarament modifiquen directament els ecosistemes on habiten. El seu comportament consisteix principalment a observar-los, descriure'n l'evolució i interactuar-hi mitjançant un repertori de vocalitzacions molt elaborat. Els efectes ecològics d'aquestes conductes continuen essent objecte de debat.

Com tots els carronyaires especialitzats, els comuns obtenen el màxim rendiment dels hàbitats que romanen molt de temps en situació de desequilibri. Saben que un problema resolt deixa de ser útil, perquè ja no alimenta prou. Els problemes crònics, en canvi, constitueixen una font inesgotable de nutrients.

Potser és per això que, quan algun problema sembla començar a resoldre's, els comuns acostumen a aixecar el vol cap a altres indrets amb recursos més abundants. La natura, al capdavall, és molt sàvia.