Quan arriba la temporada de premis individuals, els clubs de futbol activen la maquinària per convèncer que els seus candidats són millors que la resta. No n'hi ha cap que tingui tan talent -legal, al·legal, paral·legal- com el Reial Madrid a l'hora de posar en marxa tots els altaveus. Aquest any toca que Kylian Mbappé, amb un total de zero títols col·lectius amb els blancs i amb la selecció francesa, s'emporti el guardó. Ho té complicat, perquè Espanya va guanyar el Mundial i perquè els seus registres -sòlids, però no extraterrestres; comparar-lo amb Leo Messi en la seva etapa daurada seria un sacrilegi- i perquè al davant hi té rivals de molta entitat, com Rodri i Lamine Yamal.
El primer, acabat d'aterrar el Barça des del Manchester City, ja va vèncer en aquella gloriosa edició en què es va imposar contra pronòstic a Vinícius Jr. gràcies a una Eurocopa majestuosa. Ara, com a campió del Mundial, podria repetir. I en la mateixa tessitura es pot trobar el jugador mataroní, deu del Barça i inspirat en aquesta arrencada de temporada. Amb 19 anys, ja es pot dir que Lamine no s'amaga: compareix en rodes de premsa de Champions amb naturalitat i, en les entrevistes, no amaga que es considera el millor futbolista del món, com a molt empatat amb Mbappé. Des dels temps de la -falsa, inflada, fraudulenta- rivalitat entre Cristiano Ronaldo i Messi no es veia res així.
Pot sorprendre que un jugador que no ha complert ni la vintena projecti aquesta seguretat? Per descomptat. Es pot interpretar com un gest egocèntric i que pot acabar generant antipaties? A mitges. És probable, tenint en compte la manera de jugar de Lamine Yamal, que creure's el millor forma part del rendiment esportiu. El Barça té jugadors descomunals -Pedri, Raphinha, Cubarsí-, però d'escollits només en té un. És perfectament normal que ho sàpiga, que en sigui conscient i que generi anticossos, especialment en un país on destacar i guanyar tendeix a comportar reticències. Ara bé: no tens un Mundial, una Eurocopa i dues Lligues amb el Barça si no tens una d'autoestima.
I autoestima és, precisament, el que hauria de tenir l'audiovisual català ara que la BBC ha comprat el format de La Gran Cita, creat per Incís -companyia dirigida per Guillem Carol- i emès amb gran èxit per la plataforma 3Cat. Programes com aquest, ben pensats, ben materialitzats i sobretot ben enfocats -quan algú dubti sobre com promoure l'ús del català, que li faci un cop d'ull-, són un bon reflex de com fer les coses bé. Després d'anys de derrotisme, potser toca començar a celebrar formats de televisió que faran el salt a la BBC -normalment, el camí és al revés- i tenir una estrella del futbol que es reivindica com el millor del món. No de manera grandiloqüent: s'ho creu perquè, segurament, ho és.
És un bon missatge per als representants institucionals d'una Catalunya encara traumatitzada pel final del procés que hi hagi exemples desacomplexats d'èxit. El país té mancances -un sistema educatiu que ja no pot amagar més el seu fracàs, uns trens que no funcionen, un reconeixement nacional escàs i un finançament que és insuficient per atendre les necessitats més bàsiques-, però té talent, ja sigui per ocupar l'atac del Barça o per generar formats exportables a la televisió. Després d'una Diada amb forta presència de joves que amb prou feines tenien consciència política durant els fets de la tardor del 2017, no hi ha res com guanyar per recuperar l'orgull sense caure en l'autocomplaença.