Ahir, Onze de Setembre, ningú em va enviar per whatsapp el discurs institucional del president Illa, ni el míting d’Oriol Junqueras, ni cap tuit del president Puigdemont. Sí que vaig rebre unes quantes vegades, i d’emissors molt diversos, l’àudio del president Pujol per a El Matí de Catalunya Ràdio. Em consta que el fenomen va ser generalitzat en els ambients catalanistes i sobiranistes. Les comparacions són odioses, però la política és comparació, també. Parafrasejant el cèlebre anunci televisiu, busqui, compari, i si troba alguna cosa millor, voti-la. I ahir, la gent va votar president Pujol per majoria absoluta.

“Jo m’apago”, diu el president. És evident que la mort li és propera, i inevitablement s’acosta el moment del balanç. Fer balanç, ho diu la mateixa paraula, obliga a posar coses als dos platets, sense amagar res i explicant-ho tot, també que el fet vergonyós que, sense sospitar-ho, vam tenir durant vint-i-tres anys un evasor fiscal de president. Però una cosa és el balanç, territori d’historiadors i estudiosos, i una altra de ben diferent l’ús polític que decidim fer de la seva figura quan ja no hi sigui. Quin ús polític fan de Winston Churchill els britànics? I els francesos, quin ús polític fan de De Gaulle? La resposta és fàcil: l’ús que els interessa, aquell que els ajuda a avançar i a sentir-se millors. Ignorant descaradament, si fa falta, la cara fosca dels personatges (que hi és). 

Els historiadors faran la seva feina, però a la resta ens tocarà decidir sense manies quin Pujol ens interessa per als anys que venen. La pregunta és simple: ara i aquí, quin és el Pujol útil per a la nació? És obvi que el Pujol cancel·lat no ens serveix de res, només de desmoralitzar-nos. Amb el discurs de l’odi escampant-se arreu, amb el repte brutal que tenim d’incorporació de nous catalans, i amb l’amenaça d’un partit nacionalista de dreta xenòfoba que ja és segona força a les enquestes, només hi ha un Pujol útil: el que, perfectament conscient que no som un sol poble, va convertir l’objectiu de ser-ho en la brúixola de la seva acció política, el que sempre pensava en com sumar catalans i no restar-ne, i el que, al mateix temps, no convertia la diversitat interna en una excusa per diluir la definició de catalanitat. O sigui, el Pujol de l’àudio que ahir va córrer com la pólvora.

És probable que a Junts n’hagin pres nota. A Aliança no li fa cap mal, ser confrontada des de l’esquerra i amb el llenguatge de l’esquerra. No només no li fa mal, sinó que probablement l’engreixa. Allò que seria letal per a Orriols és trobar-se una dreta nacionalista democràtica que, en comptes d’acomplexar-se i intentar copiar-la d’amagat, sortís en tromba contra els seus postulats xenòfobs i covards. Els arguments i la tradició hi són, i són potentíssims. Junts només ha de mirar cap a dins, i creure-s’ho. L’antídot més potent contra Aliança, l’arma secreta de debò, està en l’ADN convergent i es diu Jordi Pujol.