“L’esperança és patrimoni dels qui lluiten. Hi ha sempre una ratlla de lluminosa esperança a l’horitzó d’un combatent. Àdhuc quan el combat sembla desesperat. Hi ha sempre un reflex de celístia il·lusionada en la nit d’un combatent presoner”. Jordi Pujol, 1961.

És possible que els dos fets més potents d’aquesta Diada hagin estat la breu entrevista que va donar el president Pujol i la presència massiva de gent jove a la manifestació. De Pujol (amb noranta-sis anys!) un discurs brillant d’esperança i d’empoderament. De fe en la represa possible. De no caure en el cofoisme ni en el derrotisme, i recordar que és català qui viu i treballa a Catalunya i a més vol ser català. És una mirada humanista la del president Pujol i una evidència que és una plantofada al cul als dos tipus d’expenedors de carnets de catalanitat que tenim al país: els qui diuen que tothom ho és per imperatiu moral i els qui diuen que només ho són aquells que els agraden a ells, per exclusió racial. 

Dels joves el recordatori que els motius que ens movien a la independència l’any 2017 segueixen tan vigents com sempre, i que els fills, nebots i nets dels qui van omplir els carrers, van amagar les urnes i van aguantar les garrotades de les forces d’ocupació espanyoles, no només no se n’han oblidat sinó que sembla que s’han promès que això no quedarà així. És una gran notícia. L’any 2017 malauradament hi havia massa quadres polítics que havien viscut en un ambient que els feia pensar molt equivocadament que la catalanitat perviuria passés el que passés, avui tothom veu la dicotomia que afronta Catalunya: o independència o castellanització. Personalment, me n’alegro, vaig estudiar al Poble-Sec de Barcelona i la dicotomia entre independència i castellanització ja era una evidència per a mi als quinze anys.

Des que va entrar al govern espanyol el PSOE ha llençat 8 anys fent tacticisme barat, incapaç de millorar en absolutament res l’estatus nacional de Catalunya, la situació de la llengua catalana, l’espoli o el nostre autogovern. Ni tan sols ha promogut restablir el que va retallar el TC de l’Estatut. Al contrari, tot ha empitjorat. Un fracàs que és mèrit també del PSC, per cert. La seva submissió al poder espanyol és inútil per a Catalunya. Som on érem, i pitjor, perquè la inèrcia global que perjudica les nacions sense estat s’ha accelerat. Quan PP i VOX pugin a poder amb una supermajoria cal comptar amb una ofensiva total contra Catalunya.

Per afrontar-la cal repensar unes quantes coses. I deixar de pensar en termes de ressentiment i pagament de factures. Som entre un 45 i un 52% d’electors que votin a partits d’obediència nacional catalana. Jo també voldria que fóssim un 90% com a Eslovènia i poguéssim tenir sis partits diferents, però no és el cas. Entendre aquest fet és bàsic per a reconstruir-nos. Com ho és entendre que quan tenen massa força els extremistes d’una banda o de l’altra, Catalunya ha anat malament. Ho hem vist al llarg de la nostra història i ho veiem amb els enfrontaments continus i la crispació calculada d’aquests dies.

Avui les enquestes a la mà i els incidents a la pantalla Salvador Illa es deu estar acabant les reserves de crispetes del país, perquè sap que com més pugi el conflictivisme de Sílvia Orriols més segura és la continuïtat del seu govern proespanyol perquè més improbable és la unió dels independentistes. Tots els països tenen de tot, és clar, però Catalunya només podrà reconstruir-se i aprofitar les oportunitats que vinguin si les seves forces centrals es renoven per a ser fortes i els extrems són febles, com mai han de deixar de ser. El que amenaça el ressorgiment de Catalunya com a nació no és cap califat imaginari, sinó l’estat espanyol.

Al Quebec es parla d’un nou referèndum. Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord signen un acord per a reclamar el referèndum conjuntament. I el fracàs del PSOE i la pujada formal al poder de PP i VOX seran un despertador per a molts catalans, cal que treballem doncs en la represa del país i del moviment independentista. I cal aprendre a valorar les victòries tal com són, i si el president Carles Puigdemont pot tornar després de nou anys a l’exili, haver posat al descobert l’autèntica naturalesa de l’estat espanyol i no haver trepitjat ni un sol dia les seves presons, en serà una. Els desmemoriats no se’n recorden, però fins i tot el coronel Macià va tornar gràcies a una amnistia.

Ni derrotisme ni cofoisme, ni califats imaginaris, ni panxacontentisme, ni dogmatisme, cal reaprendre a sumar i treballar cadascú des del seu lloc en favor del col·lectiu. Perquè com va escriure el president Pujol des de la presó l’any 1960: sempre hi ha una represa. I és feina nostra fer-la possible.