Hi ha moments en què una democràcia es posa a prova. No amb grans discursos ni amb solemnes declaracions institucionals, sinó amb una pregunta molt simple: qui mana realment?

Dos anys després de l'aprovació de la llei d'amnistia, Espanya continua sense poder respondre aquesta pregunta amb claredat. Perquè la situació actual és difícilment discutible. El Congrés dels Diputats va aprovar una llei. El Senat no la va poder aturar. Va ser publicada al BOE. Va entrar en vigor. El Tribunal Constitucional n'ha avalat la constitucionalitat en els seus aspectes essencials. I, malgrat tot això, els principals dirigents independentistes continuen sense beneficiar-se'n.

Si això no és una anomalia democràtica, costa trobar una altra manera de definir-ho. La qüestió ja no és l'amnistia. La qüestió és la democràcia.

Durant anys, els sectors conservadors de la política, dels mitjans de comunicació i de la judicatura van repetir que l'amnistia era impossible, que era inconstitucional i que representava una agressió a l'Estat de dret. Quan el legislador va aprovar la norma, van anunciar la seva mort imminent davant el Tribunal Constitucional. Quan el Constitucional va rebutjar aquest relat i va avalar la llei, la batalla es va traslladar a un altre terreny. Si no es podia impedir la llei, calia impedir-ne els efectes. I això és exactament el que ha passat. 

L'exemple més evident és Oriol Junqueras. El president d’Esquerra Republicana va passar gairebé quatre anys a la presó per haver impulsat un referèndum i continua inhabilitat. No perquè el legislador ho vulgui. No perquè la llei ho estableixi. No perquè el Tribunal Constitucional ho hagi ordenat. Continua inhabilitat perquè una majoria del Tribunal Suprem ha decidit reinterpretar la llei de manera que deixi fora precisament aquells a qui estava destinada. Aquesta és la realitat, la resta excuses.

La tesi segons la qual els dirigents independentistes van obtenir un "benefici personal patrimonial" pel fet d'utilitzar recursos públics per organitzar l'1 d'Octubre constitueix una de les construccions jurídiques més discutides dels últims anys. No hi va haver enriquiment personal. No hi va haver apropiació de diners. No hi va haver guany econòmic. Però el Suprem ha decidit que sí que hi va haver benefici patrimonial perquè els acusats van poder impulsar el seu projecte polític.

Seguint aquesta lògica, qualsevol govern que destini recursos públics a executar el seu programa electoral estaria obtenint un benefici patrimonial. És una argumentació tan forçada que fins i tot una magistrada del mateix Tribunal Suprem, Ana Ferrer, la va rebutjar frontalment. El seu vot particular passarà probablement a la història com una de les impugnacions més contundents contra la deriva interpretativa de la majoria conservadora del tribunal. Ferrer no es limitava a discrepar. Venia a dir una cosa molt més greu: els jutges no poden interpretar una llei fins al punt de buidar-la de contingut. No poden convertir una decisió parlamentària en paper mullat. No poden actuar com una tercera cambra legislativa. Però això és exactament el que està passant.

El problema és que Espanya fa temps que conviu amb una anomalia que molts prefereixen no veure. Una part de l'alta judicatura ha deixat de comportar-se exclusivament com un poder jurisdiccional per actuar també com un actor polític. No és una afirmació extremista. És una constatació observable.

Quan el legislador pren una decisió que encaixa amb una determinada visió de l'Estat, la maquinària judicial funciona amb normalitat. Quan la decisió afecta qüestions relacionades amb Catalunya, la monarquia o les estructures profundes de poder, apareixen sobtadament interpretacions imaginatives, recursos interminables i obstacles processals de tota mena. L'amnistia és probablement el cas més evident.

La llei es va aprovar per resoldre les conseqüències penals del Procés. I resulta que els principals responsables polítics del Procés continuen sense veure aplicats els seus efectes. És com si una llei d'amnistia laboral acabés excloent els treballadors. O una llei de protecció dels consumidors deixés fora els consumidors. L'absurd és tan evident que només es pot sostenir des del poder.

Alguns juristes han començat a parlar obertament de desobediència institucional. Una part de la judicatura està combatent políticament una llei que no va poder impedir jurídicament. I això planteja una pregunta inquietant. Què passa quan un poder de l'Estat decideix que la voluntat democràtica expressada pel legislador no mereix ser executada? 

La resposta és senzilla. El principi democràtic es debilita. Perquè en una democràcia els jutges tenen una funció essencial. Aplicar les lleis, interpretar-les, garantir drets i controlar excessos. Però no substituir el Parlament. No corregir les majories parlamentàries. No decidir quines lleis mereixen ser efectives i quines no. Aquest paper correspon als ciutadans a les urnes. No als magistrats als seus despatxos.

Al cap i a la fi, les institucions no es jutgen per les seves declaracions. Es jutgen pels seus resultats. I el resultat és que una llei aprovada pel Congrés, validada pel Constitucional i vigent des de fa dos anys continua sense produir els seus efectes principals. Això no és normalitat institucional. És un fracàs institucional. I també és una advertència. Perquè avui la víctima és una llei d'amnistia que beneficia l'independentisme. Demà podria ser qualsevol altra llei que incomodi els sectors més influents de l'Estat.

Per això, el debat transcendeix Catalunya. Transcendeix Junqueras. Transcendeix Puigdemont. Transcendeix fins i tot el mateix Procés. El debat real és si Espanya és una democràcia parlamentària en què els jutges apliquen les lleis aprovades pels representants de la ciutadania. O si està evolucionant cap a un model en què una part del poder judicial es reserva el dret de decidir quines lleis considera legítimes.

Dos anys després de l'amnistia, la resposta continua sent incòmoda. Massa incòmoda. Perquè la sensació que queda és que l'amnistia no ha estat derrotada als parlaments ni als tribunals constitucionals. Ha estat segrestada en el seu recorregut. I això, en qualsevol democràcia madura, hauria provocat un debat molt més profund del que s'ha produït fins ara.

Perquè quan les lleis deixen de ser suficients per garantir la seva pròpia aplicació, el problema ja no és jurídic. És democràtic.