És impossible transformar una organització si les persones clau no s’ho creuen o si hi tenen més a guanyar amb l’statu quo. Aquesta obvietat val per a una empresa, un partit polític o una colla castellera, i encara més per a un país. En els darrers vint anys, la Generalitat ha signat diversos amb tota la pompa pactes nacionals de caràcter socioeconòmic amb els agents econòmics i socials. Per la indústria, per la recerca i la innovació, per la societat digital, pel coneixement… També n’hi ha hagut per l’educació, per la immigració, per la infància, per la llengua. Els pactes nacionals han estat un instrument dels governs per fer veure que donaven importància a un tema i que planificaven a llarg termini. Bones voluntats embolicades en literatura pomposa. Compromisos que ningú té la intenció de complir. Portada de diari i minuts de telenotícies un dia. I al calaix. Els signants, en realitat, no volen canvis.
La prova de la innocuïtat dels pactes nacionals és que l’economia catalana ha anat en direcció contrària a la que assenyalaven. Si sumes les mesures i objectius declarats dels pactes, hauríem de ser el millor país d’Europa, però la veritat és que els darrers vint anys ens hem empobrit. L’informe Fènix, del qual ja hem parlat en aquesta columna, ha tingut la virtut de dir que el rei va despullat. Fa vint anys, el PIB per càpita de Catalunya estava quinze punts per sobre del de la UE, avui n’està sis per sota. És una caiguda a plom. Les coses li han amat malament al país, però no als signants dels pactes: partits, patronals i sindicats majoritaris. Mentre signaven coses boniques, alimentaven el model contrari en el dia a dia o, en el millor dels casos, posaven el pilot automàtic. El que dèiem: és impossible transformar un país si els que ho han de fer ja els va bé l’statu quo.
A la bona notícia de Fènix, ara s’hi ha sumat el comentari d’IDRA sobre Fènix. L’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA) és segurament el millor think tank de l’esquerra transformadora d’aquest país. Combinen rigor acadèmic, arrelament als problemes de la majoria social i voluntat de divulgació, i tenen una especial habilitat comunicativa. Perquè se m’entengui millor: si Fènix és un senyor sobiranista de més de seixanta anys i amb càtedra que contra tot pronòstic ha renunciat a ser còmplice de la mediocritat de les elits dirigents, IDRA és una jove professora associada d’universitat, superpreparada intel·lectualment però precaritzada, que va a les manifestacions del Sindicat de Llogateres. Doncs bé, resulta que IDRA ha llegit Fènix i hi està bàsicament d’acord, però hi ha fet esmenes intel·ligents, que Fènix està obligat a llegir.
La professora precaritzada li ha dit al catedràtic, que sí, que el diagnòstic és bo, però que quan algú guanya menys de 27.000€ bruts a l’any la societat no està subvencionant el salari, sinó el capital. Li ha dit que el llenguatge no és neutre. Que, per molt que estiguis denunciant l’abús empresarial, si parles de “salari subvencionat” culpabilitzes el treballador, que és la baula feble de la cadena, perquè a més, sovint, és immigrant. Diu IDRA, amb raó, que qui és subvencionat no és el treballador sinó l’empresari, a qui entre tots, via estat del benestar, li estalviem haver de pagar més. IDRA també li ha dit a Fènix que sí, que per resoldre la crisi de l’habitatge s’ha de construir, però que la història demostra que construir sense regular només agreuja el problema. I altres esmenes. Però amb acord de base en el diagnòstic.
Són contribucions des del coneixement i l’estudi, que ens convé que Fènix llegeixi i incorpori, perquè del diàleg entre IDRA i Fènix en pot sortir una cosa revolucionària: un pacte nacional de debò entre els que sí que volen canviar les coses, els que no són immobilistes, els que no es conformen amb l’estat de les coses, la gent decent. Al marge de les patronals i dels sindicats del sistema, al marge dels partits que només aspiren a gestionar el mentrestant sense mirada llarga ni grandesa. Una manera d’entendre el progrés, la prosperitat i el benestar en clau democràtica i catalana. L’oportunitat d’una aliança realment transformadora. D’una hegemonia que no permeti a les elits tornar a fer segons què.