La confiança en la justícia és un dels pilars de qualsevol democràcia. No perquè els jutges siguin infal·libles ni perquè les sentències siguin sempre encertades, sinó perquè la ciutadania ha de poder creure que les regles són les mateixes per a tothom. Quan aquesta confiança es trenca, el problema deixa de ser jurídic i esdevé polític.

El cas de l’ex-president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero ha provocat reaccions airades dins del Partit Socialista. Veus destacades del partit, i fins i tot el president de la Generalitat, Salvador Illa, han apuntat a coincidències i casualitats de determinades actuacions judicials. De sobte, allò que durant anys era qualificat de teoria conspirativa o de victimisme passa a formar part del debat públic legítim.

Benvinguts. Perquè aquesta és exactament la sensació que una gran majoria de catalans va experimentar durant més d’una dècada. Des de la sentència contra l’Estatut el 2010 fins a la persecució judicial del moviment independentista, qualsevol crítica al paper de la judicatura era rebuda amb una resposta automàtica: la justícia és independent, els jutges només apliquen la llei i qüestionar-los equival a qüestionar la democràcia.

Aquell relat exigia una fe gairebé religiosa. Calia ignorar decisions contradictòries, interpretacions creatives dels tipus penals, filtracions interessades, operacions policials fallides i una successió d’actuacions que, vistes en conjunt, dibuixaven una estratègia coherent: utilitzar tots els ressorts de l’Estat per neutralitzar un moviment polític que qüestionava la unitat d’Espanya.

No es tractava només dels tribunals. Hi havia també mitjans de comunicació, sectors policials, grans empreses, organismes i actors econòmics disposats a actuar en la mateixa direcció. La pàtria, entesa com a valor suprem, justificava qualsevol instrument. L’objectiu era prou noble perquè els procediments passessin a un segon terme.

Aquesta lògica no és nova. És una de les herències més persistents del règim sorgit de la Transició. Espanya va aconseguir transformar moltes estructures polítiques, però no va resoldre una qüestió fonamental: què passa quan els interessos de l’Estat entren en conflicte amb els principis que l’Estat diu defensar? Massa sovint, la resposta ha estat que la unitat d’Espanya preval sobre qualsevol altra consideració.

La paradoxa és que aquest mecanisme, dissenyat per evitar disgregacions territorials, acaba devorant els seus propis creadors. Quan s’accepta que existeixen causes superiors que justifiquen excepcions, ningú no controla on s’acaben situant els límits. Ahir l’objectiu pot ser l’independentisme català. Avui, un expresident socialista. Demà passat, qualsevol altre actor que interfereixi en una determinada correlació de poder. La corrupció sistèmica de l’Estat posa les coses fàcils a qui vulgui trobar draps bruts a qualsevol persona que hagi gestionat poder.

Per això sorprèn tan poc veure dirigents socialistes descobrint ara els riscos d’una justícia percebuda com a actor polític. No perquè les seves sospites siguin necessàriament infundades, sinó perquè arriben després d’anys negant la possibilitat mateixa que aquest problema existís.

La qüestió de fons no és Zapatero. Tampoc ho va ser el fiscal general de l’Estat ni cap procediment concret. La qüestió és si una democràcia pot mantenir-se estable quan una part creixent de la societat conclou que les institucions actuen de manera diferent segons qui sigui l’acusat i quina causa estigui en joc.

El sistema polític construït el 1978 ha sobreviscut moltes crisis, però cada vegada mostra més dificultats per gestionar les contradiccions internes. La principal és aquesta: voler presentar-se com un estat liberal de dret mentre reserva mecanismes excepcionals per protegir allò que considera intocable.

Catalunya va ser el laboratori on es va assajar aquesta recepta. Ara assistim a una fase diferent, en què les mateixes eines s’utilitzen en una batalla pel poder que ja afecta els grans partits de l’Estat. Quan això passa, les costures del sistema queden a la vista. I les costures, quan s’estiren massa, acaben rebentant.