El Partit Comunista de la Xina acaba de publicar el seu 15è pla quinquennal, corresponent al període 2026-2030. Com és habitual en aquests plans, hi fixa les prioritats econòmiques, industrials i tecnològiques per als cinc anys vinents. Potser és veritat que un país de 1.400 milions d’habitants només pot funcionar raonablement bé amb un sistema de partit únic i economia planificada. En qualsevol cas, sabem que la Xina fa 75 anys que pensa a llarg termini, i sabem que això l’ha acabat convertint en un actor temible. Es pot discutir molt sobre el sistema xinès des de la moral, la filosofia, la política i l’economia, però no és el propòsit d’aquest article. Simplement, volem constatar que els xinesos saben què fan i per què ho fan. Pensen i executen, pensen i executen, i la seva posició no para de millorar. De fet, el món ja no es pot entendre sense ells.

A les democràcies liberals, la planificació nacional a llarg termini és molt més complicada. La llibertat política i ideològica, i l’alternança en els governs són principis irrenunciables, però és un fet que compliquen els acords consistents políticament transversals i a llarg termini. I en temps de polarització, encara més. Ara mateix, per exemple, al Regne Unit les enquestes diuen que els dos primers partits en intenció de vot són la ultradreta de Reform, que s’està menjant els tories, i l’esquerra socialista del Green Party, que fa el sorpasso als laboristes. Si aquest escenari demoscòpic es consolida al Parlament de Westminster quan hi hagi eleccions, a quina mena d’acords realment nacionals podrà arribar UK? En el terreny de la consistència, Xina guanyarà sempre.

A UK, almenys, tenen un sistema electoral majoritari que facilita les majories de govern. A Catalunya, en canvi, el sistema electoral premia la fragmentació. En un Parlament de només 135 escons, hi tenim vuit partits representats, i és ben possible que la pròxima legislatura tots estiguin per sota dels 40 diputats. A més, aquí la política es fa sobre dos eixos: el normal de tots els països (eix ideològic esquerra-dreta), i l’eix addicional de la lleialtat nacional (Catalunya-Espanya). Tots els espais ideològics estan quadruplicats: no només hi ha una dreta d’obediència catalana i una d’espanyola, sinó que cadascuna es desdobla en dos partits, Junts i AC a un costat i PP i VOX a l’altre. A l’esquerra passa el mateix: dues esquerres d’obediència catalana (ERC i CUP) i dues de lleialtat espanyola (PSC i Comuns). Tenim quatre dretes i quatre esquerres parlamentàries.

És fàcil concloure que com a nació caminem cap a escenaris d’irrellevància creixent. A quina mena d’acords a llarg termini podem arribar, si a banda de les naturals contradiccions entre esquerra i dreta, tenim les relatives a projectes nacionals oposats? Mig país vol marxar d’Espanya i l’altre mig s’hi vol quedar, i això ens fa impossible ser consistents. El nostre món ha de ser Europa o Amèrica Llatina? Barcelona s’ha d’aliar amb el Madrid DF o se n’ha de desconnectar i cercar una capitalitat euromediterrània forta? Les infraestructures, mirant cap al nord o cap al sud? Formem diplomàtics, o no cal? Volem el control total de l’espai radioelèctric, o no cal? Volem ser una regió potent dins d’Espanya, o un estat europeu mitjà? En aquest món implacable en què vivim, un país que no sap respondre aquesta mena de preguntes competeix amb una mà lligada a l’esquena.