Fa cent anys que el català s’ensenya en la Universitat de Liverpool. Dit així pot semblar una curiositat acadèmica. Però si hi pensem bé, és molt més que això. És una història de persistència cultural, de complicitats intel·lectuals i, sobretot, d’una voluntat col·lectiva de projectar la cultura catalana al món.
Liverpool no és un cas anecdòtic. És un símbol. El Departament d’Hispanic Studies de la universitat va ser el primer del Regne Unit, en el moment en què les llengües modernes començaven a consolidar-se com a disciplines universitàries. I el fet que el català hi fos present des del principi diu molt sobre la mirada oberta d’aquells acadèmics que entenien la península Ibèrica com un espai plural i no com un bloc monolingüe.
Aquest centenari també recorda una altra cosa: durant els anys més foscos del segle XX, quan a Catalunya mateixa la llengua i la cultura catalanes eren perseguides, hi havia universitats europees que continuaven ensenyant-les. Liverpool n’és un exemple. La universitat britànica va mantenir viu l’ensenyament del català en temps en què no es podia exercir amb normalitat al país mateix.
Però la història de Liverpool no s’explica només amb dates i institucions. S’explica sobretot amb persones. Ferran Soldevila, Joan Triadú, Jordi Carbonell, Josep Fontana, Joaquim Molas, Xavier Serrahima, Quim Nadal. Lectors i professores que han mantingut viu el lectorat durant dècades, sovint amb una combinació d’entusiasme, obstinació i vocació. Són els qui organitzen cursos, activitats culturals, concerts, seminaris i trobades acadèmiques. Són els qui creen comunitat. Avui el testimoni és a mans de Pol Masdéu i Diana Cullell, els actuals lectors que van organitzar un programa complet d’actes festius, culturals i acadèmics per celebrar el que l’escriptora Carlota Gurt ha definit com “una gesta”: 100 anys d’estudis catalans a la Universitat de Liverpool.
La xarxa universitària de lectorats de català de l’Institut Ramon Llull és probablement un dels instruments més poderosos de projecció cultural que té Catalunya. I sovint passa desapercebuda. Quan pensem en la internacionalització del país, tendim a fixar-nos en la diplomàcia institucional, en les exportacions o en la presència d’empreses catalanes al món. Però hi ha una altra internacionalització, més silenciosa i més profunda: la que es fa a les universitats.
Allà és on es formen els futurs traductors, investigadors i especialistes que després portaran la literatura catalana a altres llengües. Allà és on estudiants d’arreu descobreixen que el català no és només una llengua local, sinó una cultura amb una tradició literària i intel·lectual pròpia. Allà és on es construeix un públic internacional que ja coneix Catalunya abans fins i tot de visitar-la.
El català és una llengua amb una situació sociolingüística complexa. Això ho sabem tots. Però també és una llengua amb una presència acadèmica internacional que moltes llengües de dimensions similars no tenen. De fet, el català s’ensenya avui en una xarxa universitària que correspon més aviat a una llengua mitjana d’Europa que no pas a una llengua minoritària.
Quan es parla de la salut del català, acostumem a mirar només cap endins: l’ús social, les dades de transmissió familiar, la presència als mitjans o a l’escola. Tot això és important. Però també hi ha una altra dimensió del català que cal tenir en compte: la seva projecció internacional.
Cada estudiant que decideix aprendre català a Liverpool, a Berlín, a Nova York o a Tòquio és una petita victòria cultural. Cada lectorat que es manté o s’obre en una universitat és una porta nova per a la literatura, el cinema, el pensament i la història de Catalunya. Per això els lectorats no són només programes acadèmics. Són, en certa manera, petites ambaixades culturals.
I potser per això emociona tant veure estudiants britànics parlant català o debatent sobre la literatura dels Països Catalans. No és només una anècdota simpàtica. És la prova que la cultura catalana continua despertant interès i curiositat fora de casa.
El centenari de Liverpool és, doncs, una celebració del passat. Però sobretot és una afirmació de futur.
Perquè si una llengua és capaç de mantenir durant cent anys un lectorat en una universitat britànica, malgrat guerres, dictadures i crisis, vol dir que té alguna cosa més que un passat. Té una comunitat que la sosté. I això, en el món de les llengües, ho és tot.