Abans de començar, una bona i una mala notícia. La bona? Que ja és divendres. La dolenta? Que la campanya electoral al Reial Madrid se'ns farà massa curta, i mai se sap quan serà la següent. A l'Estat sí que és clar que, a tot estirar, les eleccions seran l'estiu de l'any vinent, quatre anys després d'aquell 23-J en què Pedro Sánchez va obrar el miracle de continuar a la Moncloa malgrat perdre davant Alberto Núñez Feijóo. Sánchez porta a la Moncloa des de l'1 de juny del 2018 -com passa el temps-, però la sensació de final d'etapa es va consolidant. No hi ha partit que pugui resistir la imputació d'expresidents i escorcolls de dotze hores a la seu. Que ho preguntin a l'antiga Convergència.
Hi ha dues preguntes amb respostes òbvies que serveixen per retratar el moment que travessa el president del govern espanyol. Si això que està passant a les files socialistes -sumari amb indicis sòlids contra José Luis Rodríguez Zapatero, presumptes operacions encobertes a les clavegueres de la formació, setge judicial a familiars de Sánchez- passés al PP, què diria el PSOE? Si les perspectives que dibuixa el CIS fossin exactes, de debò el líder socialista no convocaria eleccions? És cert que per ara no hi ha cap condemna i que la presumpció d'innocència, en teoria, és sagrada. Però la percepció que s'està arribant al final del camí comença a impregnar, també, els socis de legislatura.
No és casual que el PNB comenci a abaixar el polze cap a baix; de manera jesuítica, això sí, perquè l'aliança entre els nacionalistes bascos i el PSE és clau (i també generalitzada) a Euskadi. Gabriel Rufián ha defensat més els socialistes que no pas Carles Puigdemont, i vincular-s'hi tant pot acabar tenint conseqüències. El moment que va portar a la moció de censura després de la condemna pel cas Gürtel enfila el desguàs, ara amb els socialistes com a protagonistes. Ja se sap que els corruptes sempre són els altres i que ara resulta que sí que existeix el lawfare, però amb això no n'hi ha prou. Encara que, com es veu en aquesta calculadora, no ha de patir perquè li prenguin la cadira.
Ens ha agradat
Queden un parell de setmanes perquè arrenqui el Mundial de futbol i a la redacció estem enganxats als vídeos que van publicant les seleccions per anunciar les convocatòries oficials. Pel que fa al combinat espanyol, sempre és divertit constatar com els aficionats del Reial Madrid s'entesten a veure fantasmes per la no-convocatòria dels seus jugadors. És una bona metàfora: el club blanc actua com a club-estat abans que ho fessin la resta de clubs-estat del món, però amb una dinàmica turbocapitalista que abandona el quilòmetre zero per cultivar una multinacional. Dir-li Lluís de la Font a Luis de la Fuente per tanta presència catalana i de jugadors del Barça és, directament, de frenopàtic.
No ens ha agradat
La negociació entre Educació i els sindicats ha acabat caient en un bucle complex de resoldre. Si a principis de setmana tot anava encaminat cap a un acord, la tarda de dijous ha estat d'aquelles que només un cap ben moblat -és el cas del nostre Gerard Mira, que s'hi està deixant les banyes- és capaç d'explicar. La tancada dels representants dels treballadors per exigir la presència de la consellera Ester Niubó va ser una bona metàfora de fins a quin punt es van arribar a enrocar les posicions. Salaris al marge, potser seria bo que en algun moment tant el departament com els sindicats centressin les converses en l'estat del sistema educatiu, que després seran tot plors i pals de cec.
Què fem el cap de setmana
Lligant amb el principi: amb el Bernat Surroca, el nostre cap de Política, us hem preparat dues peces que serveixen per analitzar els èxits i els fracassos de Sánchez des que va aterrar a la Moncloa. Continuant a Madrid, el nostre analista de capçalera, Roger Pi de Cabanyes, us explicarà com aborden des de la Moncloa la visita del papa Lleó XIV, que porta de corcoll tots els serveis de protocol de l'Estat. I, evidentment, estarem atents a la final de la Champions que se celebra aquest dissabte. No tant pel partit, sinó perquè l'espectacle musical anirà a càrrec de The Killers. Segur que els coneixereu per l'etapa daurada del Barça de Pep Guardiola, però van molt més enllà. Bon cap de setmana!
