Deu anys després de coincidir fent Victòria, al Teatre Nacional de Catalunya, Jordi Boixaderas, Mercè Arànega i Emma Vilarasau tornen a compartir escenari amb Els Fills, el muntatge de Lucy Kirkwood que ja ha exhaurit totes les entrades i que s’ha convertit en un dels fenòmens teatrals de la temporada. El retrobament té gust de celebració: Boixaderas i Vilarasau han treballat plegats en nombroses ocasions al llarg dels anys, i Boixaderas i Arànega també havien coincidit a Teatre sense animals, on compartien una escena especialment divertida que encara avui recorden. Ara, a Els Fills, dirigits per David Selvas, sostenen un text íntim i punyent sobre el deute generacional, la responsabilitat ètica i el món que deixarem als nostres fills. 

Boixaderas (1959, Sabadell) es va iniciar fent teatre amateur a Sabadell amb una companyia impulsada per Ignasi Roda que acabaria esdevenint el Teatre Estable de Sabadell, una aposta municipal semiprofessional on també van participar Anna Güell, Ramon Madaula i Rosa Renom, sota la direcció de noms com Manel Gausa. Arànega (1957, Buenos Aires), en canvi, va començar gairebé per atzar, concretament al Círcol Catòlic de Badalona, abans de formar-se a l’Institut del Teatre i degut a un noviet, confessa, que tenia aleshores. Després de l’estrena i hores abans d’una nova funció, ens citem amb ells a la mateixa Villarroel per saber com afronten el text que tenen entre mans i com sostenen l’èxit i les bones crítiques que estan rebent. 

Deu ni dó quin èxit, enhorabona! Això els afegeix algun tipus de pressió?
Mercè (M): No, per mi és responsabilitat, però sí, està tenint molt èxit. Les entrades estan exhaurides des d'abans d'estrenar i fins que acabem, no queda absolutament res aquí a Barcelona. Recordo que em va trucar en David Selvas per oferir-me el personatge i em va semblar una funció interessant, però no tant com després he vist que era, perquè no llegeixo gaire bé teatre. Moltes vegades no li acabo de trobar el què fins que no m'hi poso, però em va interessar moltíssim.

Jordi (J): En aquest cas em sembla que ens ha passat a tots, el fet d'anar buscant i d'anar trobant. De fet, he de reconèixer que vaig estrenar sense tenir el paper acabat de tancar. Algú que s'ho miri des de fora, segurament no hi trobarà la diferència, però des de dins, quan fas la teva composició es nota. En aquest cas, la vaig fer dos dies després de l'estrena i l’èxit és una mostra de suport, veure com la gent hi aposta sense saber-ne res. Abans de començar a assajar ja hi havia un cert moviment i interès. És una obra molt ben escrita i a la gent que se li fa molt païdor, explica moltes coses i tot està narrat d'una manera molt fluida que es van entenent.

Quan donen per tancat un paper o un personatge?
J: Quan dius i veus que ho tens tot controlat, saps el que s’ha de fer en cada moment i no hi ha cap moment que diguis "això no està ben calçat" o "això no sé per què ho faig". Arriba un moment de dubte, totes les peces encaixen i ho vas collant tot amb el sentit que al final la narració tingui una fluïdesa.

M: És una sensació d’estar segur del que estàs fent, la meva aposta és aquesta i no tinc cap forat, perquè al principi, cada forat que hi ha és un patiment. I cada forat vol dir que hi ha alguna cosa que no has resolt. De cara a la galeria, potser la gent no s'adona, però tu ho fas per cobrir l'expedient. Els anys de professió, l'experiència, serveix d'alguna cosa. Un mínim sempre l'hi poses, però a vegades surts i no estàs convençut del tot.

J: Quan ho tens tot tancat, això fa que surtis amb una altra empenta i, quan arribes a aquest punt, és quan ja ho gaudeixes i et pots permetre fer cada dia coses diferents.

Amb la trajectòria que acumulen, què els ha ensenyat la professió?
M: A fer-ho millor, a plantejar-te més els personatges, a tenir-los respecte, però no a tenir-hi por. Sé que és una responsabilitat, però no la sento com una llosa, com una cosa que em pesa. Això penso que no és bo, perquè si això es dona et frena. És una responsabilitat perquè estàs fent una feina que va adreçada a un públic, però no és més responsabilitat que la d’un metge, per exemple. Allò que molta gent diu de: "el teatre és la meva vida", no, la meva vida és la meva vida, i el teatre és feina. Clar que és la meva vida, perquè hi vinc cada dia, però només n’és una part.

J: El teatre t'omple molt, perquè, a part que t'ocupa moltes hores, cada projecte és una aposta i, en cada projecte t'hi has d'implicar. Cada estrena sempre és un sotrac. I també la gent. És una manera de socialitzar, de llegir coses noves, de provar coses noves, vull dir que sí que t'aporta moltes coses. 

En aquesta obra, a Els Fills, es planteja la pregunta de quin món deixem als nostres descendents. Els ha interpel·lat personalment el text de la Lucy?
J: Hem normalitzat molt l’ús d'energia nuclear, però els que som de la meva generació recordem les lluites contra aquesta dels anys 70, que era una cosa realment molt viva i que n'estàvem tots molt convençuts. Això ho hem anat assimilant -com que de fet només hi ha hagut 2 o 3 grans accidents, potser hem pensat que això no és tan perillós- i ara, últimament, Europa està dient que l'única solució és l'energia verda, diuen, perquè no contamina.

Realment sí que tot està molt controlat, però en el moment que es dona el cas, parla d'un accident semblant al patró de Fukushima, amb un terratrèmol d'una intensitat que no havia passat mai, en un lloc on tampoc no havia passat mai res i que, a més, està seguit d'un tsunami que provoca una cadena de desgràcies que acaben en una situació molt perillosa. Però bé, l'obra és una funció que gira més entorn dels personatges. Tot això està una mica al servei del drama que veiem, però el que es trobarà la gent és més això que no pas una funció amb termes polítics.

M: És cap al final, amb l'explicació que fa l'Emma a l'últim terç de la funció que potser s’hi fa referència. Es parla que ha passat això, perquè nosaltres vivim a la zona del límit d'exclusió. No crec que siguin només per les nuclears el motiu pel qual l’autora, la Kirkwood, ha escrit aquesta obra, sinó en general. El món que estem deixant, el canvi climàtic, la falta de sostenibilitat, el fet que ens estem carregant els recursos naturals, com demogràficament som molts i ja no hi cabem… No hi ha prou recursos o no ho estem fent bé. L’autora ha situat aquest context perquè n'havia d’escollir un, però quin món estem deixant? Quin món estem construint, o ja hem construït? No ho sé. Ho hem fet els dels anys 80-90? Cada vegada es necessiten més recursos i l'altre dia pensava com en aquesta obra se'ns fa culpables a una generació, però, i la d'ara què? Utilitza quasi més recursos dels que vam utilitzar nosaltres, és una brutalitat!

J: No sabem renunciar a les coses, no volem renunciar a les coses. 

M: I cada vegada hi ha més necessitat de la intel·ligència artificial, que necessita una quantitat brutal d'aigua per refrigerar els servidors.

Hi ha qui no vol tenir fills per no deixar-los en un món que s’ensorra i que cada cop va a pitjor. Desconec si són pares i, si això, els ha preocupat mai?
M: Jo no tinc fills.

J: Ho entenc, però el moment que els vaig tenir la veritat és que no hi pensava. En canvi ara, em preocupa molt, perquè arriba un moment que t'adones que no hi ha ningú al timó d'aquest món. Hi havia una època que tots érem una mica conspiranoics i creiem que aquí hi havia un amo del món que és el que movia els fils. “Tot això ha passat perquè hi ha algú darrere; els jueus, els americans, qui sigui, que ho tenen tot programat perquè passi això i això i això”. Arriba un punt que dius; no, no hi ha ningú que porti el vaixell. Això va on va i llavors pot passar qualsevol cosa.

Amb quina reflexió els agradaria que el públic sortís de la sala?
M: En aquests moments de la meva vida, no tinc gaire esperança amb l’espècie humana. Em sap molt greu, perquè caldria alguna cosa molt bèstia i no ho farem. No ho farà ningú. I no sé com fer-ho tampoc, no sé com es pot fer, perquè contra qui? Contra què? No hi ha ningú que puguis dir que porti el timó. En una dictadura saps contra qui has de lluitar, és més fàcil, però ara? 

Contra els grans líders mundials?
M: Clar, però aquests tampoc ho són. En aquest moment, qui porta el món és l'economia. Contra qui vas?

Contra qui la controla?
M: Sí, però després del senyor Bezos n'hi ha 50 que també cobren mils o milions d’euros. Contra qui vas? És com un enemic invisible, no? Si elimines a Trump te'n fotran a un altre, és igual.

J: Bé, i el Trump l'ha votat la gent, en el fons... (Riu). Tampoc és funció del teatre, això. El teatre explica històries, les posa sobre la taula i ja està. Si després d'això, al sopar es parla d’un tema que ha sortit a funció molt bé, millor pel sopar, però nosaltres no podem en una hora i tres quarts donar i contrastar les dades d'una manera prou equilibrada com ho podeu fer els periodistes, que és la vostra feina. Això va amb unes lleis diferents, que són les lleis de la ficció que manen i que diuen que ha de tenir un recorregut, un punt àlgid, que no has d'avorrir i que, d'alguna manera, ha de quedar resolt al final quan acaba l’obra. La realitat no és així. Seria enganyar a la gent.

M: I no hem d’alliçonar. Quan vaig al teatre i m'adono que m'estan alliçonant m'emprenyo molt, no m'agrada. Explica'm alguna cosa, planteja-m'ho i jo ja prendré les meves decisions. A part, que també soc de l'opinió que el teatre no sempre té aquesta missió. M'encanta anar a veure i fer funcions de riure, per exemple. Teatre comercial; sí! Si està ben fet, per què no? Sembla que sigui un teatre menor quan vas a veure una funció que et fa riure i que està ben feta i és igual de vàlid.

Totalment. Per acabar, on us trobarem de gira amb Els Fills?
M: Farem tres caps de setmana de gira a l'abril; el 10 estarem al Prat, l’11 a Reus, el 12 al Vendrell, el 17 a Sant Cugat, el 18 a Salt -amb doble funció-, el 19 a Granollers, el 24 a Badalona i el 25 i 26 a Manresa. 

Després, l’1 de maig estreno una adaptació de Carme Riera, La meitat de l'ànima, dirigida per la Magda Pullo a la Sala Atrium. Encara estaré aquí, que començarem assajos. I després me'n vaig al TNC. A més, també estic amb la Diana, al Com si fos ahir, on he tornat del viatge i estic gravant de nou i de forma molt puntual.