Amb una curta, però intensa trajectòria en el món de la música, Maria Arnal (1987, Badalona) ha aconseguit fer-se un nom i un reconeixement per la indústria i el públic. Va començar amb la música quan tenia 30 anys, recorda, quan aquest no era el seu ofici. “Altres cantants, de petits o adolescents ja tenien clar que aquest era el seu camí, però en el meu cas, la música sempre havia estat un camí interior, de jo tancada a l’habitació amb la guitarra o tocant el piano”. Ara, després d’una beca i d’una investigació que li ha permès unir la seva veu amb l’ús d’intel·ligència artificial, acaba de publicar AMA, 13 cançons que neixen de la sinceritat més absoluta de l’artista i que presentava davant de milers d’espectadors en la passada edició del Sònar. Amb ella, ens reunim un migdia assolellat per conèixer com ha estat aquest procés creatiu, quin significat adopta aquest títol i per saber a qui li dedica aquest primer treball en solitari. 

Enhorabona, Maria! Com estàs? 
Gràcies! Em sento millor que mai, em sento bastant “jefa”, no sé com dir-te… 

Abans no t’hi senties? 
No, gens! Vaig començar quan tenia 30 anys i ha estat un camí de molts aprenentatges. La música no era el meu ofici, com el cas d’altres cantants que de petits o d’adolescents ja sabien que es volien dedicar a això. En el meu cas, la música sempre havia estat un camí interior, de jo tancada a l’habitació tocant la guitarra o el piano. Vaig fer classes de petita, perquè la mare ja veia que era molt musical, però vaig tenir una profe molt estricta i no m'hi vaig entendre gens bé. Després vaig estar al cor de l'escola i la música sempre ha estat molt present en el meu recorregut.

Vaig estudiar traducció i literatura i després vaig fer un màster en Arts Escèniques. Vaig fer de profe d'anglès, però no era la meva vocació. Quan vaig començar amb la música va ser com tirar-se el buit, sense cap mena d'ambició. Em sentia agraïda a la vida de poder cantar i no volia ni que em paguessin, hauré de pagar jo per lo bé que m'ho passo! Però després es va anar fent tot més gran i mai m'hauria imaginat que podia fer això. Ara és una altra sensació, aquest és el meu lloc, ho vull fer bé, a la meva manera i ho vull fer així.

Em deies que ara et sents “jefa” per què les coses et van bé, per l'èxit que tens...? Per què?
Bé, ara perquè ho soc de forma literal! (Riu). No tinc res on amagar-me. El que faig és el que vull fer i ho faig com vull amb l'equip o col·laboradors que escullo. També és una responsabilitat nova i un pes que és difícil sostenir, però ho estic fent i molt bé. Ho havia desitjat molt, feia anys que tenia moltes ganes de fer aquest pas i els últims tres anys he tingut un moment creatiu increïble. He estat fent bandes sonores, cine, instal·lacions, rebent una beca europea per treballar amb el Barcelona Supercomputing Center, treballant amb el Marcos Morau i amb La Veronal amb tres espectacles, La mort i la primavera, on canto en directe i ara anem al Japó per fer la música d'un nou espectacle que s'estrena el 29 d'agost. A més, al mateix temps estaré fent la gira d'AMA, que és una gira molt bonica que ja està esgotant entrades. Sento que ara trec el disc des d'un lloc, també intern, que és molt més sòlid. No és un disc complaent, no és un disc fet perquè la gent li agradi com a tal, sinó que és un disc amb molta veritat, que arribarà a qui hi hagi d'arribar.

Que sigui un disc amb molta veritat creus que pot xocar amb l'artificialitat que molta gent associa a la IA i que, precisament, destaca en aquest treball?
No, és un disc amb molts contrastos, però vull explicar molt bé com faig servir la IA. La IA no és la IA en si, sinó que són les persones que decideixen utilitzar aquesta tecnologia d'acord amb els seus valors. No utilitzo IA generativa en aquest disc, no hi ha res més que les meves veus en IA, la resta tot és música meva. L'ús de la IA es redueix només a l'ús de les veus sintètiques. El que he fet és entrenar models de veus sintètics, que n’hi ha molts, i gràcies a la beca que vaig guanyar el 2024 que em va permetre estar un any sencer amb el Barcelona Supercomputing Center, vaig investigar la història d'aquests models.

La beca em va permetre aprendre com funcionava això i no pensava fer-ne un disc, però m'ho vaig passar tan bé i vaig enriquir tant el meu instrument, que després ho volia utilitzar. Vaig investigar l'ús dels models de veu sintètica, vam construir un model propi i, perquè un model funcioni, li has de donar un conjunt de dades. Tots els data sets que he fet servir són de la meva pròpia veu, és a dir, no hi ha ADN de ningú més, només del meu. La manera com he fet servir la IA és molt artesanal. La cosa artificial m'ha ajudat molt a reconèixer què és el que em fa més humana, i el que és més humà és l'error, la imperfecció, i això és un aprenentatge preciós. 

És costós adonar-se que la imperfecció és fantàstica? Perquè sovint, tinc la impressió que es busca el contrari, la perfecció.
En el disc hi ha aquests contrastos, escales de colors diferents. Björk diu: "la pròxima persona que em digui que fer música amb ordinador –s’estava referint a fer bits, música electrònica– no té ànima, li tiraré l'ordinador pel cap". Si en la música que fas utilitzes IA o un sintetitzador, si no emociona o no és bonica, no és per la música en si, sinó pel compositor. No pots dir que perquè hi hagi una veu sintètica, allò ja sigui artificial.

Primer, la IA no és només una cosa; segon, la majoria de gent no té ni idea de com funciona, així que espavilem-nos i, si t'interessa, busca com funciona; tres, el que t'ha de fer por són les persones que la controlen, no la tecnologia en si; quatre, aquesta tecnologia està definint la nostra època, per tant, hi ha una responsabilitat que tenim d'ajudar a limitar-ne els usos que són no ètics o fraudulents, depèn de nosaltres no reproduir-los; i cinc, la IA no només té usos negatius, també té usos molt positius, com per exemple en medicina o predicció de desastres naturals. La tecnologia no és el problema, el problema és com es fa servir en un context de crisi de valors molt profund.

Sents que t'has de justificar per fer servir la IA?
En absolut! Soc molt responsable fent-la servir de la manera que ho faig, i crec que és el que toca en aquests moments, també de donar-li sentits positius per contrarestar els negatius.

[Ens mostra el model que ha utilitzat i, escrivint-li una frase; “Hola Guillem, com estàs?”, aquest la reprodueix i la canta amb la seva veu prèviament gravada]

Normalment, aquesta tecnologia la fa servir gent que no sap cantar gaire bé, perquè és una manera d'arribar a llocs amb la veu quan no tens prou tècnica. Això em fa especial, perquè canto molt bé, no necessitaria fer-ho, però ho faig perquè m'interessa i em sembla interessant i enriquidor. El que vull és ser més artista. Aquest és un dels models, però n'hi ha molts més! Ara sona molt a autotune, però per fer-ho més humà ho he de desafinar, posar-li vibratos on no toca, etc.

Tu ets investigadora, més que compositora!
Les dues coses, no he d’escollir. Tinc 3 facetes; una com a performance, com a compositora on entra el fet de fer bandes sonores, etc. i després com a investigadora, on entren les instal·lacions sonores o la beca. Aquestes 3 facetes en mi són completament naturals.

Explica’ns el sentit d'aquestes 13 cançons d’AMA.
És un disc dedicat a la primera ferida del meu cor, la mort de la meva cosina. Està dedicat a ella perquè tota la seva mort està envoltada de silenci. El disc comença amb Dilo, una cançó per trencar amb el silenci i posa-li paraules. És un vers de Safo que diu: "El que et quedi per dir, et quedarà per plorar", que significa que el que et quedi per dir, et quedarà pendent dins el cos sense que s'alliberi, perquè el plor és una alliberació. No només plorem de pena, plorem també de riure, d'empatia o en moments de clímax.

AMA són les seves inicials, però també és aquest moment meu de fer-me “ama” del meu projecte, de la meva veu, de totes aquestes pràctiques i investigacions, de fer-ho a la meva manera i d'atrevir-me a fer-ho i a sostenir-ho. AMA és l'imperatiu d'estimar i, per tant, tot aquest procés està vehiculat per la força més gran que existeix al món, que és la força de l'amor. Sentia que per ser el meu primer disc en solitari, necessitava una força molt gran per atrevir-me, i aquesta la vaig trobar en el meu cor, en la primera ferida que va tenir. 

Creus que li hauria agradat el resultat a la teva cosina?
Sí, és un disc en què li explico qui soc, però que ella no és el tema del disc, és l'àncora, és com em presento al món tal com soc ara. No busco amagar-me de res, ni de grans històries, ni de grans proclames, sinó que és un disc que es mostra des de la capacitat de sostenir una intimitat i una vulnerabilitat, però que ho fa des d'un lloc molt singular fent servir veus sintètiques, fent servir sons quotidians, escrivint lletres que parlen molt des d'estats del cos que potser no tenen un nom concret.

AMA, a més, són dos sons; la ‘A’ i la ‘M’. La ‘A’ és la primera vocal que articulem els humans perquè és la més fàcil de dir, però la ‘M’ és la primera consonant que aprenem a dir per què la musculatura de la nostra boca està preparada per fer-la, perquè s'ha entrenat en xuclar la llet de la mare. Per això, mama –o la paraula mare en tots els idiomes del món– té sempre el fonema ‘M’ i el fonema ‘A’. No aprenem a dir aquestes paraules per cultura, sinó per biologia. I aquest és un disc que parla molt des del cos i des d'un no-cos que és aquesta persona que ha estat amb mi sempre, però que va deixar de tenir un cos, igual que les veus sintètiques que són la meva, sense el meu cos físic.

Tens pinta de ser una workaholic…
Totalment, però perquè m'ho passo tan bé… És la meva escapatòria, el meu refugi. Molt sovint penso; si tingués una feina com les que he tingut abans de dedicar-me a la música, estaria molt deprimida. He treballat de tot; de profe, de restauració, d’acomodadora al Teatre Lliure... Al Lliure vaig ser molt feliç i li estic molt agraïda, perquè va ser allà quan just abans d'una obra del Julio Manrique, L'Arquitecte, em vaig trencar la cama i, gràcies a això –quan tenia 26 anys–, vaig tornar a casa a ma mare. Recordo que va ser un drama, perquè m'havia costat molt independitzar-me i, allà, hi havia la guitarra que m'havien regalat quan tenia 15 anys i va ser quan la vaig tornar a tocar i a veure que això de la música m’agradava.

Que bo! Per acabar, el teu estilisme també et caracteritza i les sabates que, per cert, m’encanten, són de trepitjar fort, de “jefa”!
Ah, sí? No ho sé. (Riu). L'estilisme és una expressió més. M'agrada que sigui bonic i que estigui cuidat. Si mires les fotos que em feien 10 anys enrere dic, mare meva, no cal que això estigui a Internet! Això ja ho he après. (Riu). Mira, les sabates me les han regalat, són de Miista i són precioses. El vestit és de segona mà, que això ho faig molt. Compro molt poca roba, la veritat. Potser em gasto més diners, però m'agrada que sigui de segona mà, i sento que és més guai. Després molta roba la comparteixo amb les meves amigues, com per exemple el vestit dels Gaudí, que dues d’elles ja m’han dit que se’l posaran.