Lluís Canut (Barcelona, 1957) és una de les cares més conegudes de la història de TV3. Narrador de partits, entrevistador, una de les primeres cares del Gol a Gol, impulsor del Basquetmania, veu de retransmissions de bàsquet, presentador de l'Efectivament i, des de fa dos anys, jubilat. Ara ha aglutinat tota la seva trajectòria al llibre Una vida en directe (Columna), editat pel seu bon amic Víctor Lavagnini. Hi explica, en primera persona, com ha viscut gran part dels esdeveniments esportius clau dels últims cinquanta anys, i també com l'afecta el Parkinson, la malaltia que pateix. Atén Nació l'endemà que Joan Laporta hagi arrasat per continuar com a president del Barça fins al 2031.

Seria negligent arrencar sense parlar de les eleccions al Barça. Joan Laporta va obtenir diumenge una victòria incontestable. 
No va ser inesperada. Laporta sempre ha estat un gran candidat: ha guanyat tres de les quatre eleccions a les quals s'ha presentat. I tenir el poder sempre és un avantatge. El soci del Barça, per edat, és conservador. Ningú ha perdut mai havent-se presentat com a president. Laporta ha estat capaç de tirar endavant, amb valentia, en un moment difícil. En el futur immediat hi ha expectatives com la inauguració total del Camp Nou, i hi ha un equip que engresca l'afició. Aquest futur immediat pot ser gloriós. 

Ha seguit la campanya?
Sí, sí. 

Ha trobat a faltar no treballar?
Sí que trobes a faltar ser allà en primera línia de foc, però m'ho miro amb una certa distància. 

 

 

Es considera un bon jubilat?
Sempre he dit que jo em jubilo, però no em retiro. No estic retirat del món de l'esport. Si em quedés sense això, duraria dos dies. 

Encara té contacte amb companys i protagonistes. 
Sí. Mantinc la majoria de col·laboracions. Em mantinc viu i actiu, amb ganes de fer coses. El llibre ha estat un bon motiu per estar actiu. 

 

També per posar perspectiva de tot el que ha passat en clau esportiva les últimes dècades. 
És una crònica del periodisme esportiu a Catalunya els últims cinquanta anys, escrita des de dins, i fent una revisió dels fets. 

Vostè ha cobert eleccions, grans esdeveniments, ha conegut jugadors de primer nivell del Barça. El Laporta d'avui s'assembla a aquell Josep Lluís Núñez que tant criticava?
En algunes coses, sí. L'aparició de l'Elefant Blau va ser perquè consideraven que Núñez portava molts anys a la presidència. Segurament tenien raó. La manera com ho van fer va ser una mena de cop d'estat: la moció de censura al president va ser cinc mesos després d'unes eleccions en què va arrasar Àngel Fernàndez. Laporta, amb el nou mandat, sumarà fins a 17 anys. En aquest sentit, té uns certs tics de Núñez. 

 

 

A banda de la qüestió de la dificultat d'enfrontar-se a un president en exercici del càrrec, com és que Víctor Font no ha trobat l'equilibri entre criticar Laporta i explicar un programa sense carregar contra l'equip actual?
La línia és molt fina. A Font se li demanava contundència en el relat, i al mateix temps se li deia que no es passés. El soci té sentiment de pertinença. I Laporta és un animal comunicatiu: en la distància curta és un fenomen. 

El coneix molt?
No hi he tingut molta relació íntima, però últimament en tenim bastanta. No he format part del seu cercle d'amistats. 

Quin va ser el detonant per tenir més relació amb ell?
El detall que va tenir el club en l'últim dinar de Nadal, quan ens van distingir a mi i a Jordi Robirosa amb una samarreta i un reconeixement. Laporta, a qui jo havia criticat moltes vegades, no va tenir cap dubte a fer aquest reconeixement. Li agraeixo. 

Què hem d'esperar els propers cinc anys, a banda d'un retorn complet al Camp Nou?
La consagració d'aquest equip i que puguin aconseguir el més aviat possible la Champions, sense que això sigui una obsessió. Se'ls ha de donar confiança i temps. 

 

Vostè ha estat molt proper a Ronald Koeman, ha conegut Xavi Hernández i ha seguit de prop Leo Messi. Són tres llegendes que no han sortit bé del club. Per què continua passant, això?
Amb Xavi com a jugador i Iniesta es va aconseguir. Puyol va tenir un comiat a mitges. Semblava que s'hi estava posant remei, però malauradament hem vist episodis desagradables, com Koeman i Xavi, que no van tenir bona sortida com a entrenadors. Per no parlar de la sortida de Messi. Tinc la sensació que no ens han explicat mai la veritat sencera. 

Falta alguna cosa. 
Recordo perfectament aquell dia d'agost. Estava a casa d'uns amics a Llafranc fent una barbacoa. M'arriben uns missatges on em diuen que les hores de Messi estan comptades i que surt del Barça. Intento parlar amb unes quantes persones per saber si era cert, i ningú es posava al telèfon: alguna cosa passava. Al cap de tres hores, poso la ràdio i sento Bernat Soler llegint el comunicat del Barça que acomiadava Messi. Un xoc brutal. Tanta celeritat em fa pensar que alguna cosa no ens han explicat i que no sabrem fins que algú no parli sense embuts. 

 

 

Com li agradaria que tornés Messi al club?
Com a jugador ja hem fet tard. El moment de tornar hauria estat després de guanyar el Mundial del 2022, hauria estat un gran impacte. Messi ha de tornar amb el càrrec que se senti més còmode. Penso que seria un bon entrenador, del perfil Zinedine Zidane. 

Bon gestor d'egos. 
No hi hauria egos, al costat de Messi. És de poques paraules, però tindria autoritat moral. Digués el que digués seria paraula de Déu. Podria ser un bon entrenador i un bon líder. No el veig en un despatx: no es deu saber fer el nus de la corbata?

Fer informació del Barça a Catalunya és una activitat periodística de risc, mai exempta de pressions. Les ha notat, al llarg dels anys?
La pressió es nota, també d'aficionats d'altres equips. Quan vam tenir els drets televisius, vam irrompre com un tro, amb entusiasme. Als rivals els costava entendre que narréssim així. Vam ser la banda sonora del Dream Team. 

I a l'hora de treballar la informació, creu que un bon periodista, com diu el tòpic, val més pel que calla que pel que explica?
Això sempre. Et dona un grau de confidencialitat amb els protagonistes que no pots trair. 

Passa sempre amb les fonts, però les seves eren personalitats conegudes. 
Sempre dic que, en periodisme, una trucada és una notícia. Has de saber trobar la font que t'expliqui les claus de la notícia de manera diferent. Només s'aconsegueix amb una molt bona agenda. El fet de ser conegut feia que s'hi posessin, quan trucava. Treballar en un mitjà tan potent com TV3 donava avantatge. L'interlocutor et mira a la mateixa alçada. 

 

 

I vostè estava acostumat a viatjar amb l'equip en un moment que no hi havia un mur entre la premsa i els jugadors. 
Ara hi ha una barrera infranquejable. Tot i així, t'has de saber guanyar la seva confiança. 

Quina etapa professional ha gaudit més?
Em quedo amb el Basquetmania. Pel carrer, la gent encara me'n parla. Vam crear un estil que, com deia Audie Norris, érem l'ESPN catalana. A les eleccions del Barça, la gent em venia i em deia que havia gaudit molt de la meva feina. És el meu llegat com a professional. 

 

També aquella entrevista en què Núñez se li posa a plorar. 
Em perseguirà tota la vida! 

Com reacciona davant d'una escena com aquella?
Estàvem a 72 hores de la final de Wembley. Anàvem a entrevistar Cruyff, però al final l'equip va viatjar un dia abans. Abans d'entrar al plató, parlant a la sala de convidats amb Jaume Roures i Tatxo Benet, Núñez ens va dir: "Avui us donaré una bomba". Vaig entrar a plató amb aquest interrogant, i el vaig bombardejar a preguntes per intentar activar la bomba. Vaig preguntar sobre les eleccions i, de sobte, diu que les convocarà i que no s'hi presentarà. Li vaig treure el tema de la família i es va emocionar. Sempre he tingut clar que fer periodisme de Nieves Herrero de furgar em sembla oportunista, i li vaig dir si es veia amb cor de continuar parlant. Si no, hauríem anat a publicitat.

Quin és el desplaçament esportiu que més recorda?
Els de l'Eurolliga de bàsquet els gaudíem molt. Eren en avions grans i podia venir algun familiar. Els primers a Israel i Tel-Aviv, per exemple. Hem fet uns quants quilòmetres. Recordo molt els Jocs Olímpics de Los Ángeles del 1984, era un món molt diferent. Tot allò em venia de nou. 

 

 

Com veu el periodisme esportiu d'ara? Hi ha més tertúlia que informació. 
Aquest és el problema. Trobo a faltar que l'opinió vagi acompanyada d'informació. La majoria és "jo penso" o "jo crec". Si no ve avalat d'una informació de primera mà, m'interessa poc. Hi ha una sèrie de periodistes que han creat un personatge per accedir de manera impostada a tenir un espai en aquestes tertúlies. Ni ells mateixos es creuen el que diuen. 

En el fons, la gràcia és tenir protagonistes. 
Recordo que en el primer programa d'entrevistes que vam fer teníem Michael Laudrup, Javier Clemente, Scottie Pippen, Charles Barkley i Dave Robinson. Estaven aquí per un partit d'exhibició. 

Ara costa de trobar. 
Si piques pedra, trobes. 

S'ha jubilat Xavier Bonastre, fa uns dies. Una generació va dient adeu dels esports de TV3.
Arcadi Alibés, Jordi Robirosa, Isabel Bosch, Imma Pedemonte... És una generació que marxem, però al darrere hi ha molt talent. Lamento que hi hagi hagut un conflicte amb Gerard Romero, que sempre m'ha tractat molt bé, perquè sempre caldria mirar cap a dins. 

Teniu relació, els que aneu sortint de la televisió?
Sí, però jo no estic al grup de WhatsApp perquè envien mil missatges! Intento fer un break a la meva vida. M'hi veig per anar a dinar o per trobar-nos, i encantat. 

 

 

Com veu TV3 des de fora?
La veig molt poc. 

Mira poc la televisió?
Miro sèries. I molts partits de futbol, més que abans. Amb predilecció pel Barça, però també el Madrid, l'Espanyol i el Betis o la Reial Societat. 

I la malaltia, què tal?
Bé, bé. Cada vegada que surt un tractament nou m'hi apunto. S'ha de guanyar temps per quan arribi el fàrmac que curi el Parkinson. Malauradament, gastem diners en armament i caldria invertir-los en curar malalties.