Fa deu dies vam saber que el Vaticà preveia un paper testimonial de la llengua catalana en la visita del papa Lleó XIV a Catalunya. Ni l'arquebisbat de Barcelona havia estat prou hàbil ni insistent -de fet, ja s'havia donat per satisfet públicament- ni el Govern -molt implicat en la visita malgrat la teòrica aconfessionalitat d'un país molt secularitzat- prou vigilant davant de Roma. Per la inèrcia d'un viatge pastoral a Espanya s'havia prioritzat el castellà. La benedicció de la torre de Jesús de la Sagrada Família d'Antoni Gaudí, un catalanista militant a qui s'homenatjava en el centenari de la seva mort, havia de ser només en castellà.
Tal com vaig escriure aleshores, el Papa arribava a un país "que el rep amb els braços oberts perquè, malgrat els errors i els pecats de l'Església catòlica, aquesta ha sabut convertir-se en dic moral contra l'egoisme, les desigualtats sense límits, la deshumanització i la maldat de les guerres". Però també aterrava "a una nació que encara està obligada a afirmar-se per ser i que té en la llengua el nervi d'una identitat que perviu als intents d'assimilació, no sempre subtils".
I això obliga a explicar-se constantment i, si ho voleu, també a molestar, a exigir, a trencar protocols i a alçar la veu encara que a alguns els faci mandra o els enutgi. Davant el conformisme de l'arquebisbe Omella, que sembla que vulgui donar la raó als que l'acusen d'espanyolitzar l'Església catalana i passar-se pel clatell la carta pastoral Arrels Cristianes de Catalunya, molts es van activar. El Govern va ser sensible i van fer el pas l'arquebisbe de Tarragona -figura molt rellevant- o els bisbes de Lleida i Girona, partits, entitats i cristians de base amb manifestos, cartes, articles a la premsa italiana i altres iniciatives paradiplomàtiques.
Lleó XIV no té el tarannà populista i simpàtic de Francesc, però aquests dies ha demostrat tenir nas i saber escoltar. Ahir, en la missa a la Sagrada Família, davant les autoritats i abans d'una lluïda celebració amb un joc de llums, drons i pirotècnia al temple que presidirà la ciutat, va donar una mostra d'empatia. Va treure del discurs que havia de pronunciar -i que s'havia fet arribar als mitjans- les referències a Espanya (va optar per parlar d'"aquesta terra de Catalunya") i va parlar més català del previst. Homilia i pregàries a banda, la nostra llengua va superar clarament el castellà en la benedicció de la torre. De fet, les intervencions del papa nord-americà en català en l'atapeïda agenda d'aquests dos dies han abordat temes centrals del seu discurs, no només les parts folklòriques o accessòries malgrat que ell, per la seva estada a l'Amèrica Llatina, on va ser bisbe, se sent molt còmode en castellà.
El sant pare va preferir no insistir, malgrat que ahir deia missa en un temple, en la denúncia de l'avortament, que sí que va esmentar al Congrés incomodant les formacions d'esquerres, que li van recordar l'ampli consens social i polític entorn aquest dret de la dona i l'eutanàsia malgrat que xoquin amb la moral catòlica. Lleó XIV sí va mantenir-se ferm en la reivindicació de Catalunya com una terra d'acollida i en la crítica als que diuen creure en Jesús "promouen la guerra" i "abandonen a qui pateix".
I si aquesta va ser la nota positiva en el fons, la negativa va ser que el cap de l'Església passés de puntetes sobre els abusos dels religiosos -els bisbes no ho estan gestionant bé a l'hora de reparar les víctimes- a Madrid. A Catalunya no va dir-ne res i tampoc sobre el paper de la dona en aquesta institució. El 2010, quan Benet XVI va consagrar el temple, les monges fregaven l'altar. Ahir elles donaven la comunió gràcies a que el papa Francesc ho va autoritzar en el seu moment. Però cal més, molt més i Lleó XIV no ha donat pistes.
El que ha passat amb el Papa i el català és, un context d'emergència lingüística i en el d'una Església cada cop més castellanitzada pels canvis socials, un èxit. A ell li ha estalviat les protestes -van ser minoritàries i convertien en exagerat el zel policial amb manifestants i cantaires independentistes- i ben segur que li ha permès entendre quina és la realitat del nostre país malgrat que Omella (veurem cap a on apunta el seu relleu imminent) o l'abat Gasch són intèrprets dubtosos. Ha vist una Catalunya diversa i amb urgències, però també oberta a escoltar, amb potencial, orgullosa de la seva identitat i convençuda de l'obligació de preservar-la.
La polèmica demostra que les nacions que no tenen un estat propi o que són dins d'un que no els és tan propici com voldrien en les seves estructures polítiques o socials no poden donar mai res per descomptat, per obvi que sembli. Però també que persistir des del compromís i fer-ho amb totes les eines pot funcionar i que no sempre es perd. Fins i tot amb el Vaticà.
Avui no et perdis
- Crònica: El Papa accentua els gestos amb Catalunya des de la Sagrada Família; per Pep Martí Vallverdú.
- Crònica: L'últim gran acte del Papa a Barcelona aguditza l'enginy per buscar-se la vida; per David Cobo.
- Crítica: «Papariodisme»: quan els mitjans no han matat el (sant) pare; per Noèlia Karanezi.
- Ja són dotze els incidents amb armes de foc a Catalunya en només tres mesos; per Oriol March.
- La immigració (i no la independència) explica la fuga de vots de Junts cap a Aliança Catalana; per Lluís Girona Boffi.
El passadís
Vox no està a favor de la normalització del català i, de fet, actua com un partit monolingüe castellà. Però, com en tot, hi ha alguna excepció. A Sant Cugat del Vallès, on aspira a millorar la seva implantació, la formació ultradretana utilitza amb certa normalitat la nostra llengua. Aquests dies el grup municipal ha comprat tanques publicitàries en les quals, en castellà i en tipografia més petita, hi diu "en habitatge i en ajuts públics" i, tot seguit i en català i amb una tipografia més gran, hi han escrit "primer els de casa". És un bàsic de l'extrema dreta, ja sigui amb aquest lema, la prioritat nacional, l'America First o els catalans primer. Vox té dos regidors a Sant Cugat i un d'ells, Jordi Guirado, que és mestre, sol usar el català als plens municipals.
Vist i llegit
El Boig de can Fanga és un dels millors perfils sobre històries i curiositats de Barcelona. Darrere hi ha un veí de la Sagrada Família que ahir va explicar un munt de curiositats dels entorns de la basílica, des de les pistes esportives, als bars o a la fundació de l'Europa. És una Barcelona que difícilment tornarà. Però, malgrat el turisme, que ha substituït les cabres i que ha estat clau per culminar el temple, el que encara en queda no volem que marxi. El podeu recuperar aquí.
La cançó
Un dels temes absents en la visita del Papa a Catalunya han estat els abusos. Les denúncies en l'àmbit de les congregacions i bisbats han proliferat i s'han acreditat. L'Església ha provat de posar-les sota la catifa o comprar el silenci de les víctimes. L'imprescindible Joan Reig, el bateria d'Els Pets, va patir-ho de jove per part del capellà de Constantí, Pere Llagostera. Li va costar superar-ho i explicar-ho. De fet, no ho va fer públic fins a l'any 2019, quan l'agressor, que va deixar un reguer de víctimes, ja era mort. Reig va explicar que la cançó Corvus, un dels temes de l'àlbum "Som", era autobiogràfic. "«Perdona’ls que no saben el que fan», / va dir Jesús a la creu agonitzant, / un gran tro els núvols va esquinçar / l’esguard d’un infant es va trencar. / On era el teu Déu quan la meva pell tocaves / i on era el meu quan jo espantat callava, / encara sento aquella olor de pa d’hòstia i vi dolç, / sotanes, sermons, creus cobertes de pols.", diu la lletra d'una cançó colpidora i delicada.
