Aquesta és una setmana important per al Govern i, sobretot, per a Salvador Illa. Per a un catòlic -ell, que practica menys del que voldria però manté l'hàbit de resar cada nit- fer d'amfitrió del Papa a Catalunya és especialment rellevant. Ja ho va ser l'audiència que va poder tenir amb Lleó XIV al Vaticà quatre mesos després de la seva elecció. "Ha estat una conversa molt emocionant per a mi", va dir Illa aleshores. La fe és important per al president i també per a bona part dels membres del seu Govern, començant pel conseller de Justícia, Ramon Espadaler, procedent d'Unió, però també per Albert Dalmau, Núria Parlon o Jaume Duch. En aquest context, la visita del Papa pren una transcendència que va més enllà de la coincidència política que, per la situació actual al món, tenen Robert Francis Prevost i el president de la Generalitat.
En declaracions a Nació, Illa destaca aquest "significat institucional i personal" que té poder rebre el Papa. "Espero que els valors de l'humanisme cristià, que van més enllà de l'àmbit estrictament del catolicisme, surtin reforçats de la visita", explica el president. També veu Lleó XIV com un "líder moral", amb uns posicionaments valents per exemple contra les guerres, contra l'unilateralisme de Donald Trump, o amb les advertències sobre la intel·ligència artificial, plasmades en la seva primera encíclica Magnifica Humanitas. "La seva veu, d'algú que no té un poder militar, però sí la força d'un lideratge moral, és molt important", afegeix el president, que també remarca la rellevància de rebre un cap d'Estat a Catalunya per beneir la Torre de Jesús de la Sagrada Família que, juntament amb Antoni Gaudí, és un símbol del país.
Més enllà del president, dins del Govern s'afronta amb il·lusió la visita del Sant Pare i amb el convenciment que la seva veu, avui en dia, "transcendeix els límits de la catolicitat". Entre els consellers n'hi ha de creients (la majoria) i de no-creients, i el primer grup ho viurà també des d'una dimensió personal més transcendent que no pas els altres, amb especial interès pels missatges que enviï en els diversos actes que ha fet i farà a Barcelona, Madrid i les Canàries. A això s'hi suma l'element polític, compartit per tot el Govern, pel fet que en l'actual context de polarització i de "canvi d'època", es pugui escoltar la veu de Lleó XIV. La proximitat que hi pot haver ara amb l'Església pot haver ajudat a aconseguir la visita, però fonts consultades remarquen que la decisió del Vaticà no ha estat per aquest motiu.
A poques hores que Lleó XIV aterri a Barcelona, a Palau tothom és conscient que tant el govern com el país són aconfessionals, i hi ha qui defensa una relació amb la religió des de la "sana laïcitat", fent servir paraules de Benet XVI. Això vol dir no barrejar política i església, però sense negar tampoc que hi ha un "espai de coordinació". En alguns moments, aquest espai ha estat més reduït, però amb l'arribada dels socialistes al Govern a ningú se li escapa que s'ha eixamplat malgrat la tradició esquerrana del partit. "L'esfera política i eclesiàstica no han d'interferir l'una en l'altra, però això no ha d'impedir que hi hagi col·laboració mútua orientat al bé comú", assenyala una font consultada. Al marge de la qüestió religiosa pròpiament, el Govern i l'Església catalana han signat un protocol recentment perquè les diòcesis cedeixin immobles per a la promoció d'habitatge social.
No només Illa i bona part dels consellers són obertament catòlics. També ho són dirigents com el president del Parlament, Josep Rull, el líder d'ERC, Oriol Junqueras, el secretari general de Junts, Jordi Turull, o els expresidents Quim Torra, Carles Puigdemont, Artur Mas i José Montilla, més enllà de Jordi Pujol. De fet, l'únic president que s'ha proclamat "ateu" en els darrers anys ha estat Pere Aragonès, cosa que no li va impedir reunir-se amb Francesc al Vaticà, però que sí que va generar algunes friccions amb Montserrat. La trobada amb l'abat Manel Gasch el maig de 2023 es va haver de cuinar durant vuit mesos. Gasch sí que té bona relació amb Illa i va promoure la visita de Felip VI al monestir. Amb Illa, les relacions amb l'Església estan ben greixades i l'elecció del líder del PSC el 2024 va ser rebuda amb alleugeriment al Palau Episcopal.
Una cara més del "pujolisme socialista"?
Més enllà de la fe que professen dirigents destacats del Govern, les bones relacions amb l'Església també es poden llegir com una aposta política? A Illa no l'incomoda que se li atribueixi una manera de fer "pujolista", conscient que representa un espai sociològic que, ara com ara, sembla desemparat. Pujol mantenia una molt bona interlocució amb les autoritats eclesiàstiques. Durant el procés, les relacions es van enrarir i l'independentisme va trobar a faltar més empatia en el cardenal Juan José Omella per buscar sortides dialogades. Puigdemont feia piulades dures aquests dies en contra d'Omella per la seva poca ambició a l'hora de defensar el català durant la visita del Papa. Amb Illa, en canvi, la situació s'ha reconduït i el president i l'arquebisbe de Barcelona tenen bona sintonia.
La relació reforçada amb l'Església és un intent de donar a l'actual Govern una pàtina religiosa que podia tenir el pujolisme? De reproduir la pota moral de Convergència i Unió, ara sota les sigles del PSC i Units per Avançar? A Palau refreden aquesta tesi. Encara que hi pugui haver bones relacions amb el mon eclesiàstic, que hi són, la relació entre socialistes i els hereus d'Unió Democràtica s'explica, sobretot, per coincidència de projecte polític. El partit que pilota Espadaler, ara conseller de Justícia i de qui depenen també els Afers Religiosos, intenta ocupar l'espai a la dreta del PSC, en representació d'una democràcia cristiana i de la defensa de l'economia social de mercat. No pas, diuen, la sintonia religiosa que hi pugui haver entre els dirigents o l'intent de construir un "pujolisme socialista".
Una societat catòlica... però no practicant
Al marge del Govern, quina Catalunya es trobarà el Papa? Lleó XIV estarà bona part del temps encapsulat i en un entorn amic, però la realitat catalana és més complexa. Que els principals dirigents siguin catòlics i, en alguns casos, practicants, contrasta amb una societat catalana més aviat secularitzada i, sobretot, no practicant. Segons dades del Baròmetre sobre la religiositat, de 2023, un 51% dels catalans afirma no tenir creences religioses i un 48% diu que sí que en té. Les persones nascudes a Catalunya són les que menys creuen (35%), a diferència de les persones de fora de l'Estat (71%) o d'altres comunitats autònomes (59%). Això sí, la majoria es declara catòlica (57%), encara que no necessàriament creu en Déu, i majoritàriament no és practicant.
Més dades. Segons l'informe Laïcitat en xifres, de la Fundació Ferrer i Guàrdia, Catalunya és la segona comunitat amb menys consciència religiosa de l'Estat, per darrere del País Basc. Amb dades de 2025, tots dos territoris són els únics en què l'adscripció a una confessió no arriba al 50% de la població. A Catalunya, un 49% té consciència religiosa, i un 48% no en té. La mitjana de l'Estat és del 58,6%, amb comunitats amb una forta penetració, com Extremadura (72%) o Andalusia (66%). Al conjunt d'Espanya, es veu clar el retrocés en la consciència religiosa: en els últims 25 anys, ha caigut del 86% fins al 58,6%, mentre es consolida el predomini de no practicants, una tendència que sembla trencar-se entre els joves.
