"La unió ens fa més forts, mentre que la divisió ens corrou i ens destrueix". Les paraules del cardenal arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, ressonen especialment aquest 20 d’agost del 2017 en el temple de la Sagrada Família. Fa només tres dies que l’atemptat de les Rambles ha ensangonat el centre de Barcelona. Un atac gihadista que es produeix quan queda poc més d’un mes del referèndum sobiranista de l’1-O. Al temple hi són presents els reis d’Espanya, Mariano Rajoy, i el president Carles Puigdemont. La tensió política és màxima.

Puigdemont no pot dissimular la seva irritació per tota la intervenció d’Omella. El prelat es refereix contínuament al Govern de Catalunya com a "autoritats autonòmiques" i la referència que fa als Mossos és com a "policia autonòmica". Gairebé tota l’homilia és en castellà. Al final, Puigdemont -catòlic practicant- es queixa al cardenal -ho és des de fa dos mesos- i li etziba: "Com se t’ha ocorregut parlar-nos en aquest to?". Ni tan sols espera la resposta del prelat i surt del temple. Al vespre, Omella li envia un missatge: "Ho sento. Potser ha estat un error. N’hauríem de parlar". Ho relata Puigdemont a M’explico, el primer volum de les seves memòries.      

L’episodi, en aquest cas, retrata molts mesos de distància i incomprensió. Omella va arribar a Barcelona el 2015, en ple procés sobiranista. Catalanoparlant, de Cretes, a la Franja de Ponent, això no el fa un catalanista. La seva convivència amb els segments més nacionalistes del catolicisme català s’ha guiat més pel seu pragmatisme que no pas per cap identificació o proximitat. Si això ja era així de partida, a mida que la societat catalana s’acostava a l’1-O, el distanciament era major. Però per entendre Omella cal observar-lo com el supervivent que és, un home que, segons persones que el coneixen, "sempre cau dret".  

Mediació de perfil baix

L’octubre del 2017, Omella apareix com a possible mediador. El cardenal va explicar amb posterioritat que va parlar amb Rajoy i amb Puigdemont i que "va fer el que va poder". Però el judici de Puigdemont és sever amb el prelat, de qui explica que va trucar-lo per demanar-li que no fes la declaració d’independència. El líder d’ERC, Oriol Junqueras, s’hi va reunir en aquelles setmanes de tensió política i social. És cert, en tot cas, que Omella va visitar Rajoy a la Moncloa junt a l’arquebisbe de Madrid, el cardenal Carlos Osoro. Però la mediació no va anar més enllà.

Per a Puigdemont, va ser mediador de part. Però també és cert que va assumir pronunciaments de la Tarraconense com el del maig del 2017, quan els bisbes catalans demanen que l’executiu espanyol atengui "les legítimes aspiracions" del poble català. O quan, el febrer del 2018, ja amb els dirigents independentistes a la presó, demanen a l’Estat "una reflexió sobre la presó preventiva", per tal de "no ignorar l’existència d’un problema polític de primer ordre que obliga a buscar una solució justa".

És en el terreny dels gestos i els sentiments on el cardenal més ha flaquejat. No va visitar els presos, una cosa que van fer prelats més conservadors que ell, com l’opusdeista Jaume Pujol -aleshores arquebisbe de Tarragona-, qui era en aquell moment bisbe de Solsona, Xavier Novell, o el bisbe de Vic, Romà Casanova.  

Un arquebisbe entre Madrid i Roma

L’elecció d’Omella com a president de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) va ser un triomf dels corrents més sensibles al papat de Francesc, tot i que no va ser un passeig militar. Va necessitar dues voltes i va anar de poc que el seu principal contrincant, l’ultraconservador arquebisbe d’Oviedo, Jesús Sanz Montes, no fos elegit vicepresident. Però des de Catalunya algunes veus consideren que la seva elecció per liderar l’episcopat espanyol va diluir una mica més el pes de l’Església catalana.

La confiança donada per Francesc al prelat de Cretes, situant-lo com a membre de la decisiva Congregació dels Bisbes, el va allunyar més físicament de Barcelona. A la vegada, des de la cúpula de la CEE, Omella es negava a sumar-se a la campanya de la dreta espanyola contra Pedro Sánchez. Enmig del tsunami provocat per l’amnistia, el cap dels bisbes espanyols va donar un cop de bàcul: "No participarem en batalles per fer caure governs".

Illa-Omella, un llarg caminar plegats

L’elecció de Salvador Illa -un catòlic per a qui la fe ocupa una part important en la seva vida- com a president de la Generalitat va ser rebuda amb alleugeriment al Palau Episcopal. El mateix cardenal ho admetia en una entrevista a La Vanguardia el setembre passat, quan assegurava que el nou Govern "busca bastir" i que la situació a Catalunya s’havia "asserenat". 

Fonts diocesanes expliquen que la trobada entre Omella i Illa ve de molt lluny i ha estat molt ben treballada. Tots dos ja es coneixien d’abans, però probablement va ser la crisi pandèmica la que els va acostar més. Omella va ser elegit al capdavant dels bisbes espanyols molt pocs dies abans que Sánchez decretés l’estat d’alarma. Des de la CEE la consigna va ser de col·laboració amb l’executiu. 

Aquell any 2020, Illa, aleshores ministre de Sanitat, va dedicar uns dies de vacances al Matarranya i va passar per Cretes, on el cardenal passava també les vacances. Tots dos van mantenir una reunió molt cordial. Es van trobar en una plaça. La plaça d’Espanya, per cert. Una relació que la presència d’una força democristiana com Units per Avançar en el Govern, amb Ramon Espadaler al Departament de Justícia, segur que ha contribuït a refermar. De Justícia en depèn la direcció general d’Afers Religiosos, amb Ramon Bassas, persona de l’òrbita cristiana del PSC.

Illa i Espadaler tenen engreixada l’antena que comunica amb l’Església. Recentment, el conseller va ser a Roma amb la Fundació Escola Cristiana. Va aprofitar l’estada per reunir-se amb un grup de catalans que viuen a la capital italiana i estan vinculats amb el Vaticà. El Govern no vol perdre pistonada de la realitat de l’Església. 

En l’agenda del president, els actes amb institucions eclesiàstiques ocupa un espai important. Al març, el Grup de Cristians del PSC es va reunir a Montserrat en presència del president de la Generalitat, que aquest dilluns va participar en l’assemblea general de Càritas. Illa ha decidit també aquest any recuperar la tradicional missa de Sant Jordi al Palau de la Generalitat amb tota la rellevància possible.

L’independentisme, amb menys interlocució

Després dels anys de Jordi Pujol, amb una interlocució magnífica amb les autoritats eclesiàstiques, el procés ha entrebancat en part aquest pont entre Església i forces sobiranistes. En el cas de Junts, la relació s’ha tensat després de la trencadissa entre Puigdemont i Omella. Potser Jordi Turull és el dirigent amb més connexions amb el món catòlic. Un cosí seu, Josep Maria Turull, és una figura destacada de l’arquebisbat. Exrector del Seminari, és ara rector de la Sagrada Família i prior de la capella de Sant Jordi al Palau de la Generalitat.

La major part de dirigents de Junts adopta una actitud distant envers l'Església institucional, fruit de la trencadissa de la tardor del 2017. L'exconseller Jaume Giró és potser dels pocs que no ha trencat cap pont. Se'l pot veure de manera assídua als Caputxins de Sarrià i manté certa interlocució amb el cardenal Omella.

A ERC, la situació és diferent. La tradició històrica no facilita els ponts. Com assegura un membre de la formació, "al partit hi ha més maçons que catòlics". Però el fet que Oriol Junqueras sigui catòlic practicant facilita la interlocució, si més no amb els sectors més catalanistes de l’Església. Junqueras, segons fonts properes a ERC, també decebut amb Omella, manté fil amb Montserrat i amb els bisbes més sensibles nacionalment, com l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, el tortosí Sergi Gordo o el bisbe de Girona, Octavi Vilà. Un dels qui va ajudar a facilitar els vincles va ser Joan Capdevila, catòlic practicant, exdiputat al Congrés i avui de sortida de la política institucional i dedicat als assumptes públics.