Salvador Bacardit respon al perfil de sacerdot que el papa Francesc ha invocat sovint: "Un pastor que fa olor d'ovella, sempre enmig del seu ramat. És un tot terreny. Amb les llicenciatures de Ciències de la Informació i Teologia, va treballar un temps de periodista a La Vanguardia. Sent un jove capellà, va sentir la vocació missionera i es va instal·lar a una de les regions més pobres de Xile, en ple desert d’Atacama, al nord del país. 

Va estar-s’hi set anys, una experiència que el va forjar. "Han estat els anys més feliços de la meva vida", explica a Nació aquest sacerdot, cordial i acollidor, que és rector del Seminari Diocesà, on estudien per capellà joves de Barcelona i del bisbat de Sant Feliu de Llobregat. Travessar els claustres del recinte, una obra d’Elies Rogent que per força recorda l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, és tastar la realitat d’una crisi vocacional que, malgrat tot, intenten contrarestar alguns joves seminaristes que travessen apressats els passadissos. 

Bacardit, de 72 anys, és força representatiu de tot una fornada de capellans empeltats dels aires que va suposar el Concili Vaticà II. Des de l’ala més tradicional del catolicisme, la que va viure amb eufòria el pontificat de Joan Pau II i la restauració d’un ordre conservador a l’Església, els hereus del Concili estan degustant la seva pròpia extinció. Les coses, però, poden ser més complicades.

Crisi de religions, no d’espiritualitat

El rector apunta també a la dificultat de mantenir “compromisos permanents” en tots els àmbits, el que també es trasllada a la vida eclesiàstica. "Hi ha crisis de religions, percebudes com un conjunt d’institucions i normes rígides, però no pas d’espiritualitat, que és una necessitat, en el que implica de sentit de vida, de silenci, de recerca. I sí, l’Església ha de saber-hi donar resposta", indica.

Hi ha tres seminaris a Catalunya: el de Terrassa, l’Interdiocesà i el de Barcelona, que dirigeix Bacardit. En total, són 60 seminaristes, dels quals una quinzena són d’origen llatinoamericà i africà. El de Barcelona en té en aquests moments 26. El sacerdot explica que la crisi de vocacions que viu el catolicisme és bastant general a Europa i subratlla diversos factors: "Hi ha una secularització i una crisi de valors, però també un clar factor demogràfic. On són ara les famílies nombroses?”.

Pel rector, tot i que l’històric de vocacions continua un descens que ve de lluny, la tendència es dirigeix cap a una estabilització. Segons les dades de la darrera Memòria de la Conferència Episcopal Tarraconense (CET), corresponent al 2023, l’Església catalana té 1.313 preveres -un 16% menys que el 2018 (1.569)-, 3.773 religiosos i religioses -un 35% menys que el 2018 (5.764)-, 498 monjos i monges de clausura, 139 diaques permanents i 60 seminaristes.  

Les xifres són clares. També hi ha hagut èpoques en què els seminaris brollaven. Així va ser en plena postguerra, amb més de 300 joves a Barcelona, un fenomen també excepcional. Bacardit apunta als seminaris asiàtics, que experimenten un increment d’estudiants. Potser per això la propera Trobada de la Joventut es farà a Seül. 

Als seminaristes els espera una carrera llarga. Tot i que amb algunes variacions, la majoria de seminaristes catalans segueixen uns estudis de sis anys, dos més de preparació pastoral ja a les parròquies i un any més després de l’ordenació diaconal, pas previ al grau de prevere (sacerdot). En total, poden ser fàcilment vuit anys.

"Més conservadors"

A Roma hi ha preocupació pels seminaris per diversos motius. Francesc s’ha referit en diverses ocasions a la situació dels centres formatius, assenyalant el risc de Wclericalisme”, un conjunt d’actituds que fan que molts sacerdots s’allunyin dels feligresos. El maig passat, es van filtrar unes paraules del Papa al·ludint a “l’excés de mariconeig” en alguns seminaris, expressions que van obligar a la Santa Seu a matisar les paraules del pontífex. També hi ha inquietud per les mancances de formació. Per això, en trobades amb responsables de seminaris, Francesc ha parlat del "martiri de la paciència", de no tenir pressa i de treballar l’equilibri personal.

També hi ha preocupació per un excés de conservadorisme en alguns casos. Bacardit reconeix que els actuals estudiants "són més conservadors que els d’abans", i ho atribueix al context d’incerteses globals, que fan que qui vol ser sacerdot té necessitat de remarcar les seves conviccions. Però subratlla: "Donem una bona formació i fem valoracions psicològiques dels seminaristes". Si més no, han pres bona nota de les inquietuds que venen de Roma.   

Equilibri ideològic en els formadors

A l’arquebisbat de Barcelona, sembla que enmig de les incerteses, responen amb apostes contemporitzadores. Després d’una etapa amb Felip-Juli Rodríguez de rector, que es va caracteritzar per alguns xocs personals amb els seminaristes, el cardenal Omella va situar Bacardit al capdavant del centre, que ara viu un moment de més placidesa. En l’equip formador, però, sembla que Omella continua fent equilibris. El director espiritual, número dos, és Pere Montagut, de línia clarament conservadora. Es diu d’ell que s’havia mostrat molt elogiós de la formació donada a Toledo, amb fama merescuda d’educació gairebé preconciliar.

Potser per fer de contrapès a Montagut, es va designar com a director espiritual adjunt al jesuïta Xavier Rodríguez. Antic responsable del Centre Borja de la Companyia, amb itinerrai demostrat entre cercles joves, Rodríguez és una persona de tarannà afable i obert que ha guanyat certa projecció com a mag i prestigitador, passió que l'acompanya de fa anys. Un tret que ha facilitat ironies a la diòcesi, sobretot entre els més recalcitrants. Però Rodríguez ha demostrat capacitat en els àmbits en què ha estat. Això sí, a l'hora de generar noves vocacions, tindrà feina. No hi ha trucs que valguin.