Alguns exponents del catolicisme més conservador asseguren que el seu predomini entre bona part dels sacerdots joves s’explica per la incompareixença de l’adversari. Els sectors més renovadors i progressistes de l’Església catalana s’haurien escolat, derrotats per una cosa tan inexorable com el pas del temps, i enmig d’una secularització creixent que és un fenomen global però especialment intens al nostre país els darrers anys.
Què se n’ha fet de l’Església del Concili? Se n’ha anat sense deixar hereus? Més aviat sembla que la situació és més complexa. La tradició catalanista de l’Església catalana no ha desaparegut, com tampoc ho han fet els sectors del progressisme eclesial, malgrat que estiguin més afeblits. Però hi ha brots verds en l’Església que veuen amb simpatia l’actual pontificat. No són un bloc monolític, però coincideixen en la fidelitat al país i al missatge del Concili Vaticà II. Són la coalició de Francesc.
La Tribuna Joan Carrera, un aixopluc
El 20 de març passat, un centenar llarg de persones s’aplegava en un dinar al restaurant Pomarada de Barcelona per escoltar la teòloga nord-americana Maria Cimpermam, referència internacional del catolicisme més avançat. Religiosa del Sagrat Cor, ha participat en el Sínode sobre la situació de l'Església i va ser a Barcelona convidada per la Tribuna Joan Carrera, que pren el nom del malaguanyat bisbe català, mort el 2008. Fa deu anys que el fòrum va engegar unes trobades en què convida figures rellevants de la teologia. Més enllà d’això, ha esdevingut punt de confluència de totes les entitats del catolicisme catalanista i renovador.
Una mirada a les entitats adherides a la Tribuna ofereix un mapa de l’Església catalana que més s’identifica amb el pontificat de Francesc. Hi ha el Grup Sant Jordi de Defensa i promoció dels Drets Humans, fundat els anys 60 i impulsat per Carrera, al costat de figures de l’antifranquisme com Josep Benet i Albert Manent, amb una actuació enfocada aleshores a donar suport als presos polítics. Fa deu anys, es va reorganitzar com un lloc de confluència de les diferents sensibilitats obertes que se senten filles del Concili. Al Grup Sant Jordi hi ha noms com la pedagoga Mar Galceran, el filòsof Josep Maria Esquirol, el jesuïta Enric Puig, Laura Mor o el periodista Marcel·lí Joan.
Entorn la referència de Joan Carrera s’hi reuneix des d’entitats considerades “moderades” com la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat o els Equips de Pastoral de la Política i la Comunicació vinculats a la Federació de Cristians de Catalunya, a Justícia i Pau o Cristianisme i Justícia, un dels braços intel·lectuals i més progressistes de la Companyia de Jesús.
Hi són també dues grans institucions de l’Església com la Fundació Escola Cristiana (395 escoles, 252.000 alumnes, prop de 20.000 professors) i la Fundació Pere Tarrés, que aplega la xarxa d’esplais. A banda de la major part d’ordes religiosos, de Vedruna a Claretians. També hi és entitat convocant Catalunya Religió, que dirigeix Glòria Barrete i és un mitjà referencial per conèixer la presència pública del fet religiós.
Per la majoria d’aquests corrents continua sent un referent la carta pastoral Arrels cristianes de Catalunya, aprovada el desembre del 1985 —aquest 2025 farà 40 anys— i que va generar irritació entre els sectors més espanyolistes. El text va ser escrit en bona part per Joan Carrera i fou aprovat pels bisbes de Catalunya, pel Concili Provincial Tarraconense celebrat el 1995 i avalat finalment per Roma. S'hi refermava la personalitat nacional de Catalunya i s’hi distingia, amb cites a Torras i Bages i Prat de la Riba, entre nació i estat. El “torrasibagisme” del text incloïa, però, referències “progressistes” al Concili Vaticà II, com la defensa del bé comú i la llibertat religiosa.
El 2010, quan feia 25 anys de la carta pastoral, els bisbes de la Tarraconense ho van commemorar amb un altre document, Al servei del nostre poble. S’hi refermava el vincle amb la nació catalana, però alguns analistes de l’Església ja van assenyalar que es percebia en el text un subtil gir a la dreta. Les referències al Concili desapareixien i gairebé totes les cites eren de Joan Pau II i Benet XVI. Seria interessant llegir ara un document d’aquestes característiques.
La Ramon Llull, una altra "coalició" eclesial
Davant la pressió del bloc més conservador, els espais de trobada, convivència o de refugi entre la resta de sensibilitats semblen consolidar-se. Ha estat una història d'èxit el model de la Universitat Ramon Llull (URL), que ha aplegat en el seu patronat de la Blanquerna (presidida per Josep Maria Carbonell, exponent dels sectors cristians més propers al PSC), els Jesuïtes, La Salle o la Fundació Pere Tarrés. L'actual president de l'URL és l'exconseller convergent Lluís Recoder, que es reivindicava com a socialdemòcrata.
Com succeeix en altres àmbits, com el de l'escola, l'Opus Dei té la seva pròpia universitat a Catalunya, la Universitat Internacional de Catalunya (UIC). L'Associació Catòlica de Propagandistes, de línia també conservadora -però amb una llarga rivalitat amb l'Opus-, té, al seu torn, l'Abat Oliba, vinculada a l'espanyola San Pablo CEO.
D'hospitals de campanya a les ecoparròquies
El papa Francesc va demanar als sacerdots que convertissin les parròquies en hospitals de campanya. És a dir, en centres d’acollida. En una Europa on moltes esglésies s’han desacralitzat i convertit en centres culturals o comercials, fins i tot en grans magatzems, hi ha qui aposta perquè siguin llocs de rebuda dels qui dormen al carrer o pateixen problemes de subsistència. És el que han fet capellans com Peio Sánchez i Xavier Morlans a la parròquia de Santa Anna de Barcelona. Resultat: 200 persones a esmorzar, 160 a dinar i sopar cada dia, una xarxa àmplia de voluntaris cobrint els torns de menjar i predisposats a tenir conversa amb els acollits i detectar possibles necessitats mèdiques o piscològiques.
A l’escalf de l’encíclica Laudato Si (Lloat sies) de Francec, que defensava una actitud de respecte envers la natura, Justícia i Pau va impulsar la iniciativa de les parròquies ecosolidàries o ecoparròquies. Les parròquies que s’hi adhereixen es comprometen a treballar per una ecologia integral, prendre consciència dels impactes del canvi climàtic i treballar per una espiritualitat ecològica. Carles Armengol, un dels seus impulsors, explica que ja hi ha una trentena de parròquies que treballen en aquesta línia, com també escoles, com les que pertanyen a la Fundació d'Escoles Parroquials o les que depenen dels Gabrielistes.
Dones, progressistes i… sí, joves
Des del Concili es va produir un impuls del moviment de les dones en el si de l’Església. A Catalunya, el col·lectiu Dones d’Església va ser molt actiu. Ara, es pot dir que hi ha relleu generacional. El 2019, un grup de dones joves va crear Alcem la Veu, en ple auge del feminisme social i les grans mobilitzacions del 8-M i davant esdeveniments com la sentència de la Manada. Per contra, altres grups històrics juvenils, com la JOC i la GOAC, vinculades al moviment obrer i sindical, són ara menys visibles.
El 2 de març passat, Alcem la Veu va aplegar un grup nombrós de dones a la plaça de la Catedral per fer sentir precisament la seva veu. Noemí Ubach, coordinadora del col·lectiu, explica a Nació la incidència que han tingut teòlogues com Roser Solé, Neus Forcano o Teresa Forcades. Convoquen prop de 200 dones i quan exposen les seves tesis pels diversos fòrums asseguren que generen debat i adhesió.
Sobre el pontificat de Francesc, considera que “ha fet gestos importants, ha nomenat algunes dones i ha introduït elements nous en el seu discurs, com la seva crítica al clericalisme i l’obertura als laics, però no és suficient perquè si no es fan canvis estructurals, un nou Papa pot fer marxa enrere”. Canvis estructurals, com quins? Ubach ho té clar: “Seria fonamental el diaconat femení per fer entendre que no només els homes poden representar el sagrat. Per ser un bon rector cal saber escoltar, crear equips i confiar. I això no té res a veure amb ser home o dona”. “Tots som fills de Déu, amb la mateixa dignitat. I no pot ser que el catolicisme vagi en contra d’un dels seus fonaments”.
Alegria Barba és una jove metgessa de 25 anys. També forma part d'Alcem la Veu! i explica a Nació que forma part d'un seguit d'àmbits de gent jove de fe catòlica, des d'un grup de revisió de vida al Casal Loiola, amb molts joves, a un grup de lectura adreçat a nois de 18 a 30 anys organitzat per Cristianisme i Justícia: "Continuen havent-hi molts espais on cristians i cristians joves vivim la fe d'una manera oberta i, per molts, trobar-los ha suposat no perdre la fe". "Són espais per tenir una visió crítica, des de l'Evangeli, envers les estructures socials i polítiques, buscant perspectives per reflexionar sobre quin món volem construir".
Romanen actius, també, petits grups de llarga trajectòria. Com els que el 1994 va fundar la revista El Pregó, nascuda de noms de prestigi com Casimir Martí i Josep M. Totosaus, ja malaguanyats, que apleguen cristians catalanistes que s'han mullat en temes com la segregació de les parròquies de la Franja o el desarrelament de l'Església nostrada. Allí s'hi troben diverses generacions de catòlics renovadors, de Ramon M. Nogués i Enric Cirici a Joan Maluquer o la jove teòloga Anna Ortín, de la Universitat de Groningen. En l'activisme catalanista va tenir un cert ressò la plataforma Església Plural, ara hivernada. Com si la flama d'un cristianisme compromès amb el país i el progrés assenyalés encara camins de represa enmig del vendaval conservador.
