“Omella mana menys que Sistach”. Qui diu això coneix molt bé les interioritats de l’arxidiòcesi. La frase pot sorprendre els qui critiquen l’actual cardenal i arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, per autoritari. Però explica que, a diferència del seu predecessor, Lluís Martínez Sistach, que coneixia fins al darrer racó de l’Església barcelonina, l’actual prelat va arribar de fora, de ser bisbe de la petita diòcesi de Calahorra. I, a més, ha hagut d’anar fent territori mentre compaginava importants responsabilitats a Roma, on forma part de la poderosa Congregació dels Bisbes, o a Madrid, on ha presidit la Conferència Episcopal Espanyola.
Aquest 21 d’abril, Omella farà 79 anys i es convertirà en un dels cardenals arquebisbes més grans al capdavant de la seva diòcesi. Fa quatre anys que va posar el càrrec a disposició del Papa, però aquest l’ha mantingut a Barcelona, un senyal evident de confiança. Al cardenal li queda un any com a elector en un hipotètic conclave. A l’arxidiòcesi, encapçala un equip plural, on hi són tots els corrents del catolicisme local. Malgrat el seu tarannà més aviat progressista, que li genera tensions amb els sectors més ultres, al voltant del cardenal hi ha un predomini creixent dels més conservadors, singularment en l’àrea de l’ensenyament.
En una estructura jerarquitzada com l’Església, els atributs del poder en una diòcesi solen estar molt concentrats en la figura del bisbe. Així és també en el cas de Barcelona. Omella ha generat recança en els sectors més catalanistes i oposició nítida en l’ala reaccionària. És el prelat que va contemplar amb neguit l’evolució del procés (va evitar, fins i tot, implicar-se en una mediació després de l'1-O) i mai ha acabat de connectar amb la tradició catalanista de l’Església diocesana, però ha evitat els conflictes i, com explica un integrant del nucli més catalanista, “no ha trencat res”.
Un bisbe auxiliar i les llagues del pare Pius
El pes de l’ala conservadora del catolicisme del qual parlàvem en articles anteriors també es fa sentir dins mateix del Palau Episcopal. Dels dos bisbes auxiliars, un d’ells, David Abadías, de perfil intel·lectual, amb estudis en Teologia i Història de l’Església, apareix no-alineat amb cap de les grans famílies de la diòcesi. L’altre, Javier Vilanova, és considerat un espiritualista que va sorprendre tothom quan va posar en el seu escut episcopal sis punts grocs en record als sis estigmes de Sant Pius de Pietrelcina, una picada d'ullet als que creuen en les aparicions.
Vilanova sol dur amb ell alguna estampa del Pare Pius. La figura d’aquest sant —canonitzat per Joan Pau II— és controvertida. L’any 1918, va mostrar ferides en mans i peus similars a les de Crist a la creu. Solia dur uns guants per no mostrar-les i van desaparèixer en el moment de la seva mort, el 1968. Alguns l’acusaren de farsant, d’altres d’il·luminat, però sempre va tenir seguidors. Vilanova és compta entre ells. Amb 50 anys, té molta carrera al davant i està demostrant dots de governant, segons fonts diocesanes, que expliquen que el bisbe auxiliar és qui fa de pont amb els sectors més conservadors, als quals en algun moment intenta alhora controlar.
Els advocats
Amb un càrrec aparentment menor però molt proper a Omella hi ha el sacerdot Marc Labori, a qui també s’etiqueta com a conservador. La seva formació com a advocat li ha donat una influència que, juntament amb la seva vinculació a un altre jurista, Santiago Bueno, president del Tribunal Eclesiàstic de Barcelona, fan d’aquest nucli un dels més influents dins de palau.
Amb tot, el sector més obert i “progressista”, sempre dins dels cànons eclesiàstics, resisteix. Tres dels cinc vicaris episcopals, amb autoritat sobre les diverses zones de l’arquebisbat, són figures d’aquest sector: Enric Termes (Catedral i Rambles), el salesià Juan José Rodríguez Sánchez (Poblenou, Sant Andreu) i Antoni Casas (Sants, Cornellà, l’Hospitalet).
Una organització territorial aquesta que aviat serà modificada: desapareixeran els vicaris i es reduiran els arxiprestats de més d’una vintena a 7, seguint les directrius vaticanes d’aprimar l’estructura burocràtica de l’Església. Estan també en una línia renovadora figures com Anna Maria Almuni de Muga, delegada del Laïcat, i Salvador Bacardit, delegat de Formació del Clergat, que ocupa també la posició clau de rector del Seminari. Els corrents oberts i conciliars mantenen la seva incidència en molts àmbits de pensament i acadèmics de l’arquebisbat, de la Fundació Joan Maragall fins a la Fundació Blanquerna, amb el vistiplau d’Omella.
L'Opus ha perdut influència
I l’Opus Dei? Cap govern diocesà pot oblidar la prelatura, organització conservadora però sempre discreta i que ha tingut conflictes amb el Vaticà. L’home de l’Obra al Palau Episcopal és Joan Costa, responsable de Pastoral Social i un teòleg important, que ha estudiat a fons com la doctrina social de l’Església defensa els drets de les nacionalitats. Costa, conservador en doctrina, és considerat l’ideòleg de l’ala més catalanista de l’Opus.
I si es parla de qui mana a Palau, no és negligible la figura de Ramon Oller. El responsable de Mitjans de Comunicació és un diaca que ve del món de la direcció d’empreses, amb mentalitat tecnocràtica i que s’ha fet amb una posició de poder rellevant. Fonts diocesanes consideren que és, de facto, el cap de gabinet del cardenal. Pragmàtic més que ideòleg, els seus crítics assenyalen que no ha aconseguit incrementar les audiències de Ràdio Estel, l’emissora del bisbat, que conserva, això sí, imatge de serietat i prestigi. Persones de la confiança d’Oller la dirigeixen des de la sortida de Jaume Aymar, un històric de l’ala més catalanista i oberta de la diòcesi.
Educació, feu conservador
Una plaça forta del sector conservador de l’arxidiòcesi és l’àmbit educatiu. L'escola concertada té un gran pes al sistema educatiu del nostre país i, segons un recompte que el 2022 va fer la Fundació Bofill, el 68% estan vinculades a l'Església. La delegació que en el passat s’havia dit d’Ensenyament ara s’anomena secretariat d’Educació Catòlica i la comanda Raúl Adames, sota l’autoritat del delegat d’Anunci de la Fe, el jove sacerdot Bruno Bérchez. A la diòcesi, tots dos són considerats de línia conservadora i preocupats perquè la fe catòlica sigui ben explícita a escoles i esplais. En alguns d’aquests espais s’ha notat certa pressió perquè les activitats s’iniciessin amb una pregària i s’hi subratllés la identitat confessional.
En molts sectors diocesans crida l'atenció que el secretari d'Educació Catòlica sigui aliè a la principal organització educativa catòlica, la Fundació Escola Cristiana, que aplega prop de 400 escoles i 252.000 alumnes. Adames pertany a l'Associació Catòlica de Propagandistes, arxiconservadora, i que a Catalunya té només dos centres, l'escola Loreto i la Cardenal Spinola, que pertanyen a la Fundació Abat Oliba.
Un episcopat de tots els colors
Més enllà, la mirada als bisbes catalans ofereix un mapa ple d’equilibris, semblant al que mostra l’arquebisbat de Barcelona. Aquests són els perfils:
- Joan Planellas, arquebisbe de Tarragona, 70 anys. Obert i catalanista. El seu nomenament el 2019 va sorprendre positivament els sectors més sobiranistes que recordaven una polèmica en què s’havia vist embolicat el 2015, quan la família del comediant Albert Boadella, amb casa al municipi de Jafre d’on era rector Planellas, va protestar perquè una estelada onejava al campanar. Planellas va explicar que li ho havien demanat molts feligresos i es va oferir a parlar amb la família, que s’hi va negar.
El seu nomenament -al qual no podia ser del tot aliè Omella, que és membre de la Congregació dels Bisbes- va ser vist com un reconeixement als sacerdots de les comarques gironines, sovint vistos amb recança en alguns despatxos vaticans i de Madrid. Planellas és un teòleg respectat que s’ha posicionat a favor del diaconat femení. Ha rebut crítiques per un tarannà que alguns qualifiquen d’autoritari, que li ha dut problemes amb alguns capellans de la diòcesi, i altres per una timidesa que recula en les distàncies curtes.
- Octavi Vilà, bisbe de Girona, 64 anys. Obert i catalanista. El seu nomenament va sorprendre molt, ja que era l’abat de Poblet i un religiós no sol ser designat per dirigir una diòcesi. Vilà s’ha destacat per un llenguatge clar, mostrant dolor pels casos d’abusos. En vigílies de l’1-O va signar com a abat un comunicat conjunt amb l’abat de Montserrat reclamant a l’Estat que escoltés “la veu de la majoria”. Recentment, ha designat una dona com a jutge del tribunal Eclesiàstic. És una de les 4 d’un total de 30 jutges diocesans a Catalunya.
- Salvador Giménez, bisbe de Lleida, 77 anys. Aquest alacantí espera el seu relleu des de fa dos anys. Ha intentat romandre al marge dels debats polítics, amb un perfil volgudament baix. Li va tocar veure la pèrdua del fons d’art de Sixena després d’un llarg pols amb Barbastre que encara s'ha d'acabar de resoldre als tribunals. A la Conferència Episcopal Tarraconense és el responsable de Mitjans de Comunicació, paradoxalment un món que desconeixia totalment.
- Francesc Conesa, bisbe de Solsona, 63 anys. Conservador. D’Alacant, Roma el va designar per succeir Xavier Novell després de l’apoteòsic escàndol que va culminar amb la seva renúncia amb anunci nupcial (i bessonada) inclòs. Conesa no donarà ensurts. Format en teologia a la Universitat de Navarra, de l’Opus Dei, se li reconeix capacitat de treball i brillantor. El seu conservadorisme va quedar demostrat quan, sent membre del Sínode de Bisbes, va votar en contra del diaconat de les dones. És un dels bisbes a qui s’ha de seguir. Pocs creuen que es jubilarà a Solsona.
- Xabier Gómez, bisbe de Sant Feliu de Llobregat, 55 anys. Progressista. Aquest dominic basc encaixa amb la línia del papa Francesc d’anar a les perifèries. Ha dirigit el departament de Migracions de l’episcopat espanyol. Fa pocs mesos de la seva ordenació episcopal, però alguns senyals defineixen el seu perfil: la seva creu pectoral està feta de fusta d’una pastera i el lema escollit és Humilitas.
- Salvador Cristau, bisbe de Terrassa, 75 anys. Conservador. De perfil suau, Cristau va formar-se al Seminari de Toledo, de to molt tradicional. Tota una declaració d’intencions. La seva carrera es va projectar durant l’etapa de Ricard Maria Carles i va estar al costat d’un altre “toledà” com Sáiz Meneses, el seu predecessor i actual arquebisbe de Sevilla.
- Joan-Enric Vives, arquebisbe d’Urgell, 76 anys. Progressista. Dirigeix un bisbat que li atorga el càrrec de copríncep d’Andorra. És, per tant, cap d’Estat, un fet que no ha semblat molestar aquest prelat que ha pogut ser present en nombroses recepcions diplomàtiques. Benet XVI el va nomenar arquebisbe ad personam, una deferència que no heretarà el seu successor.
Ara espera un relleu que no pot demorar-se molt, ja que ja s’ha designat bisbe coadjutor, amb dret, per tant, a succeir-lo quan Roma decideixi: Josep-Lluís Serrano i Pentinat, de 48 anys i que ha fet carrera diplomàtica a la Santa Seu, sent enviat a Moçambic i Nicaragua. Ara per ara, Serrano és una incògnita. Una dada tan sols: la seva tesi en Teologia Dogmàtica versa sobre el pensament d’Eugenio Carecco, un canonista rellevant… I membre de la conservadora Comunió i Alliberament.
- Romà Casanova, bisbe de Vic, 69 anys. Conservador. Crescut a l’ombra de Ricard Maria Carles, Casanova és home de tarannà espiritualista de qui els seus detractors han criticat certa fragilitat intel·lectual. Va gestionar amb cura la crisi Novell, quan va actuar com a administrador de Solsona. Des del bisbat ha permès que penetressin a la diòcesi, de llarga tradició catalanista, corrents tradicionalistes d’origen llatinoamericà com ara les monges del Verbo Encarnado.
- Sergi Gordo, bisbe de Tortosa, 58 anys. Obert i catalanista. Va estudiar Filosofia i Llengua Alemanya a Múnic. Després de tornar d'Alemanya, el cardenal Sistach el va nomenar canceller de la cúria i secretari general de l'arquebisbat, càrrec que va ocupar durant tretze anys, convertint-se en l'home fort del Palau Episcopal. El 2017, ja amb Omella, fou nomenat bisbe auxiliar. El 2023 va ser designat bisbe de Tortosa per part del Papa.
