L’Església catalana no resta al marge de l’agitació que viu el catolicisme a escala global. El pontificat de Francesc ha apuntat una línia d’obertura en temes de doctrina sexual, increment de la presència de la dona en càrrecs de responsabilitat i enfortiment del missatge més evangèlic en immigració i acollida. Però això també ha generat una forta aversió en els sectors més conservadors del catolicisme, mentre la malaltia de Francesc —retornat al Vaticà després d'una llarga estada a la clínica Gemelli de Roma— ha obert interrogants sobre el futur d'un pontificat que ha fet història.
L’arquebisbat de Barcelona també viu aquesta agitació en carn pròpia. Darrerament, els nuclis més conservadors i tradicionalistes de l’Església han estat especialment actius. També a l’arxidiòcesi es viuen temps de transició. Encara que el relleu del cardenal Juan José Omella no sembla imminent, el fet és que farà 79 anys el 21 d’abril. Ja en fa quatre que va posar el seu càrrec a disposició d’un Papa que sempre li ha mostrat molta confiança. A l’arxidiòcesi, els sectors més tradicionals prenen posicions de forma intensa. I no ve d’ara.
Són grups situats clarament a l'oposició a l'actual arquebisbe. Omella ha tingut una relació complicada amb la realitat catalana. Arribat a Barcelona el novembre del 2015, en ple procés, fill del Matarranya i catalanoparlant, això no l'ha fet connectar amb el pòsit catalanista de l'Església barcelonina. Un fet que potser li podia generar vincles amb els sectors conservadors i més espanyolistes del catolicisme local. Però a l'Església catalana es dona la mateixa complexitat que en la política: a la dialèctica catalanisme/espanyolisme s'hi afegeix el xoc conservadorisme/progressisme. I Omella és un prelat de sensibilitat social alineat amb les posicions de Francesc i que, com a president de la Conferència Episcopal Espanyola entre 2020 i 2024, va conrear bones relacions amb Pedro Sánchez. Això el fa ser vist amb distància per l'ala conservadora.
Els ultres de Déu: els grups ultracatòlics de Barcelona guanyen posicions
— NacióDigital (@naciodigital) April 13, 2025
Primera entrega d'una sèrie sobre l'Església catalana
Per @PepMartiVall https://t.co/M5k4hg2KlN pic.twitter.com/PJ8eidLI1W
El 29 de maig del 2022 es va viure una escena que va preocupar molt al Palau Episcopal. El procés cap al Sínode convocat pel Pontífex va incloure la participació dels feligresos, que van formar uns grups de treball amb més de 700 aportacions sobre temes vinculats al paper de la dona, la família i el paper dels laics. L’acte final de presentació dels treballs es va fer al col·legi Maristes-La Immaculada i el presidia el cardenal Omella. Quan es van llegir algunes reflexions dels feligresos sobre la necessitat d’ordenació de les dones o l’obertura als homosexuals, una part dels assistents va mostrar el seu rebuig de manera sorollosa. Omella i bona part dels presents van quedar muts. Els qui protestaven eren un grup nombrós de seminaristes de Barcelona.
Un catolicisme "upperconservador"
Ja fa anys que s’ha produït una efervescència dels grups catòlics conservadors i en aquests moments això s’ha intensificat. Les parròquies amb rectors o vicaris nítidament conservadors ja són moltes i formen un univers amb tots els matisos del catolicisme més ranci. A la zona alta de Barcelona el fenomen és especialment visible. És el cas de Sant Vicenç de Sarrià, on el vicari, Pere Alavedra, ha imprès un gir clar a la parròquia.
És el cas de la parròquia de Santa Agnès, al carrer Sant Elies, amb un rector com Beto Sols, que va acollir recentment la presentació del llibre de l’exministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz, El tiempo de María, sobre suposades aparicions de la Verge. O com a Sant Gregori Taumaturg, amb Octavi Sánchez, al capdavant. Exdirector de Catalunya Cristiana, mitjà oficial de la diòcesi, Sánchez representa el que alguns anomenen el sector "conservador moderat" de l’Església de Barcelona, però que s’ha afegit als corrents durs, arribant a acollir bandes militars per celebrar el Corpus. O la de Santa Tereseta, a prop de la plaça de Gal·la Placídia.
Aquestes parròquies solen caracteritzar-se per acollir adoracions nocturnes i retirs espirituals d’organitzacions com Emaús i Effetá, aquesta darrera adreçada especialment als joves i que s’ha estès per l’Estat espanyol, fent furor en algunes zones de l’Upper Diagonal i nodrint algunes d’aquestes parròquies.
L’ala més recalcitrant
Però no tots els nuclis conservadors són a l’Upper. I no tots guarden les formes. Hi ha un sector ultraconservador que cada cop se n'amaga menys. El formen sacerdots com Antonio Gómez Mir (Sant Jordi de Vallcarca), Pablo Pich-Aguilera (Sant Mateu, a Nou Barris, i amb vincles familiars amb Vox), o Fede Marfil, vicari de Sant Isidre, a l’Hospitalet de Llobregat. Curiosament, com una ironia de com han canviat les coses, es tracta de la que va ser parròquia del bisbe Joan Carrera, exponent del catolicisme més catalanista i social. En aquest grup també s’hi ubica Custodio Ballester, actualment vicari de Sant Sebastià de Pomar, a Badalona. En una mateixa sintonia, però mantenint distància amb cap força política, hi ha el veterà Francesc Espinar, a Sant Joan Baptista, a Santa Coloma de Gramenet, on ha aconseguit omplir la parròquia tot i el seu component tradicionalista.
A Sant Jordi de Vallcarca, s’han produït protestes de veïns del barri per algunes de les seves activitats. El rector Gómez Mir va voler acollir una xerrada del sacerdot argentí Javier Olivera Ravasi. L’acte va ser inspirat i organitzat per Pablo Pich-Aguilera, molt actiu a les xarxes, però Omella el va suspendre en saber-se que Olivera està vinculat al grup La Sagristia de la Vendée, membres de la qual van protagonitzar una forta controvèrsia quan van pregar perquè el papa Francesc “anés al cel com abans millor”. Pel mateix motiu, el cardenal també va prohibir una xerrada a la mateixa parròquia d’un altre capellà argentí, Christian Viña.
"On es predica la veritat, l’església s’omple"
Aquests dies, els sacerdots ultracatòlics no volen fer declaracions. Hi ha temor a la reacció d’Omella, molt sensibilitzat davant qualsevol moviment dels sectors més extremistes del catolicisme. Però un d’ells, que no vol aparèixer públicament, es mostra explícit: “Estem davant d’un fenomen social. La gent cerca identitat i la identitat la dona la fe en un moment en què els nous pecats són atemptar contra el medi ambient i no reciclar”, diu.
El capellà, jove i atent, mostra les seves diferències amb altres sensibilitats: “Emaús és conservador, però hi veig massa emotivisme, massa abraçades i càntics que són influència del protestantisme nord-americà”. El Papa? “M’agrada quan crida a sortir de la comoditat i que l’Església és hospital de campanya. Però aquest vessant social no es pot separar de la fe”. L’Opus Dei? “L’Opus és en part liberal quan separa religió i política i defensa la llibertat política dels creients, i jo crec que la religió ho integra tot”.
Quan es parla dels moviments ultraconservadors a l’Església catalana, una referència és el bloc Germinans, nascut com a òrgan d’agitació i propaganda i que durant molts anys va aparèixer signat per pseudònims. D’alguna manera, el bloc ha fet de casa mare de molts d’aquests nuclis tradicionalistes. L’advocat Oriol Trillas reconeix ser-ne una de les ànimes. "Aquesta emergència de grups i sacerdots tradicionals és certa, però si són més visibles és per incompareixença de l’adversari", sosté. Trillas es pregunta: "On és el catolicisme progressista? Què se n’ha fet d’aquella gent del Concili? No hi són", afirma satisfet.
Pastors envellits
En àmbits del catolicisme progressista, en canvi, s’apunta a la situació dels seminaris i els pocs filtres existents en la formació dels futurs capellans on cal trobar l’explicació al fet que, en aquests moments, “es fa difícil trobar un sacerdot de menys de 60 anys que no sigui un carca”. El mateix amb el catalanisme. La gran majoria dels 400 religiosos catalans que van signar un manifest a favor de l'1-O també eren de la tercera edat. El rellotge de la història passa, mentre el Papa, de 88 anys i molt afeblit, prega per una Església que busca nous ports en una mar agitada.
