Arribo al CAP de Blanes un dilluns fred i assolellat de tardor. M’han citat a les 9 h, a la consulta 6 de la primera planta. Avanço pel passadís i truco a la porta sense saber que m’hi espera una conversa plena de calidesa i humanitat. Una d’aquelles històries que t’omplen i et reconcilien amb el món.

Quan entro, em trobo, amb dues bates blanques, la Julissa i la Mary Jane Chu Sifuentes, dues germanes infermeres que desprenen una alegria, energia i proximitat reconfortants. Fa més de vint anys que viuen a Blanes, on han fet arrels, han crescut com a persones i professionals i han vist néixer i créixer els seus fills. I s’hi senten a casa.

Des de l’altra banda de l’oceà Atlàntic

Les germanes Chu Sifuentes van néixer a Trujillo, a la costa nord del Perú, en una família benestant d’infermeres, mestres -la mare- i metges. Les seves tietes, la Liz i la Sílvia Sifuentes, van ser les primeres a emigrar a Barcelona l’any 1990. Aquesta decisió definiria el destí de les dues germanes.

La primera a travessar l’oceà va ser la Mary Jane. L’any 1992 -any olímpic- un viatge de visita a la ciutat comtal va canviar inesperadament el rumb de la seva vida. Aleshores, la jove estudiava segon d’Infermeria a l’Escola Naval de la Marina del Perú, a Lima. Estudis que va abandonar i començar de nou a la Universitat de Girona -primer contacte amb el català. Poc després, va conèixer el seu marit i pare dels seus dos fills: en Ferran i en Jan Pol. “Tot era estranyíssim al principi, però els companys i professors em van ajudar molt (amb l’idioma) i vaig acabar graduant-me (en Infermeria) amb bona nota”.

Un embaràs, un nebot i una nova vida

Uns anys després, la Julissa va volar fins a Catalunya pel naixement del seu nebot. “Jo havia de ser la padrina… i em vaig quedar, ara fa 25 anys”. Per aquell llavors, la Julissa exercia de llevadora al Perú i, ja instal·lada a Blanes, va continuar formant-se. Es va especialitzar en geriatria i va estudiar català, amb la Mary Jane, a l'Oficina de Català de Blanes -del Consorci per a la Normalització Lingüística, l'ens del Departament de Política Lingüística que treballa per fomentar l'aprenentatge i l'ús del català- des dels nivells més baixos fins al nivell D, el nivell superior dins del sistema tradicional de certificats de la Generalitat. Avui, la Julissa és la gestora de la part assistencial d’infermeria de totes les residències geriàtriques de Blanes. I mare de la Meritxell.

Escoltant-les m’adono que el català, per a les germanes Chu, és molt més que una eina per a comunicar-se i llengua. És un compromís personal i respecte cap al país que les ha rebut. La Julissa detalla un moment clau i punt d'inflexió: “A Girona, quan treballava, veia que alguns pacients pensaven en català i després havien de traduir-ho al castellà perquè jo els entengués. Jo m’adonava de l’esforç que feien per comunicar-se amb mi, i això no podia ser. Considero que la identitat de les persones també passa per la llengua i si aquest país ens havia acollit i obert els braços, nosaltres havíem d’adaptar-nos, en tots els sentits. I ens va ajudar a integrar-nos”.

Un entorn que ajuda i suma

Entre elles, admeten, parlen castellà, però el català forma part del seu dia a dia. El parlen a casa amb els fills -i els ajuden amb els deures- i a la feina amb els companys i pacients. Així com amb les amistats, l’entorn i la vida social. I destaquen la importància d’aquest entorn: “La llengua està influïda per l’entorn que tenim”, diu la Julissa, “i nosaltres som molt afortunades de les persones que ens hem trobat pel camí”, afegeix la Mary Jane.

Totes dues mencionen i parlen amb afecte de l’Elisa Sola, la directora de l’Oficina de Català de Blanes, que ens acompanya a la consulta durant l’entrevista. “Gràcies a ella hem continuat estudiant. És més que una professora: és una amiga, una persona molt propera”, explica la Julissa.

També agraeixen i reconeixen el suport dels CAPs, dels companys de feina i de l’ICS, l’Institut Català de la Salut. “Des del primer dia, a la feina sempre s’han adreçat a nosaltres en català. Això crea una confiança i un vincle”, menciona la Julissa. La Mary Jane ho reforça: “Treballar a l’ICS ha estat una sort immensa”.

"Déu n’hi do!"

La gent i els pacients les feliciten. Comentem anècdotes que les fan riure: “Hi ha catalans que em diuen que parlo català millor que ells!”, diu divertida la Julissa. I els encanten les frases fetes: “Déu n’hi do!”, exclama la Mary Jane i “Vet aquí”, riu la Julissa.

La seva és una història d’arrels noves, d’integració i de profund respecte cap a la terra que les ha acollit i que elles han fet seva: “Blanes és casa nostra” i “l’idioma no ha de ser una barrera, ha de ser una porta oberta a la integració”, conclou i sentencia la Mary Jane. “Ens hem adaptat, ens hem integrat i ens sentim catalanes de cor”, se sincera la Julissa.

Acabem la conversa somrient. La Julissa ha de marxar a les residències i la Mary Jane ha d'atendre els pacients. Ens acomiadem amb una abraçada sincera, surto de la consulta i no puc evitar mirar la sala d’espera de la Mary Jane. Penso, quina sort tenen els blanencs de tenir-les i tots nosaltres d’escoltar històries com la seva, i marxo amb la sensació d’haver conegut dues dones que no només han adoptat Catalunya com a llar, sinó que també l’han enriquit.