Hi ha coses que ja ens han deixat de sorprendre, o que només sorprenen a qui encara necessita ser sorprès per continuar fent actes de fe. Sabíem (i es van confirmant més noms, ara de la CUP) que el govern espanyol espiava els polítics independentistes amb el programari Pegasus, i també que qualsevol proposta o millora que tingui segell català genera, en el millor dels casos, una gran desconfiança a Espanya, quan no una crítica ferotge. Ahir ho lamentava Salvador Illa a Madrid arran del finançament i, més enfadat del que en ell és habitual, acusava els que (sense fer una contraproposta) critiquen l'acord català de "mals espanyols". "Ja n'hi ha prou d'aquesta desconfiança i de criticar una proposta només per qui la fa", s'esgargamellava.
Però vet aquí que aquests "mals espanyols" d'Illa pensen que els que actuen amb la divisa "el que pugui fer que faci" són els millors espanyols i a Madrid, en la política i en l'opinió pública, els acompanya tota una legió per donar-los la raó. En aquest cartell dels bons espanyols hi ocupen un lloc destacat els jutges. L'alta judicatura té posada la banya a no aplicar la llei d'amnistia (veurem aquesta setmana si el TJUE els dona cobertura o els marca el camí el compliment de la norma i la voluntat popular) i a dificultar la normalització de la llengua catalana, especialment a les escoles.
Les sentències contra la immersió s'acumulen a l'espera d'un cop definitiu del Tribunal Constitucional i, en el mentrestant, els de la toga van de pessic en pessic. Ahir va ser una sentència de la sala del contenciós administratiu del Suprem donant la raó a una entitat espanyolista i afirmant que no és legal l'ordre del departament d'Ensenyament de 2022 ordenant la retolació exclusiva en català a les escoles. El departament afirma que no canviarà res, però la sentència dona peu a que a qualsevol escola els pares demanin retolació en castellà. Si fa o no fa el que ha passat amb la immersió.
El que a Catalunya passa a l'escola a Euskadi passa amb la funció pública, on l'espanyolisme, allà amb la inestimable ajuda dels sindicats estatals, pledeja contra els requisits lingüístics. Com que als socialistes, que comparteixen govern amb el PNB, ja els està bé, els nacionalistes i EH Bildu, que és a l'oposició, acaben de pactar una reforma legal per mirar de "blindar-los" i donar cobertura legal a ajuntaments, diputacions i universitats a més del mateix govern basc.
El problema de l'escola i de la funció pública és el mateix en el fons: l'article 3 de la Constitució esmenta l'oficialitat de les llengües diferents del castellà (que se solen presentar com a "cooficials" per situar-les en un rang inferior), però diu que tots els espanyols tenen "el dret" a usar el castellà i "el deure" de conèixer-lo. Queda, per tant, clar que hi ha una llengua de primera i preeminent i unes altres que són de segona, que es poden fomentar i promoure si un govern autonòmic ho vol fer, però que mai poden ocupar el lloc de la llengua "comuna". I això, és clar, dona cobertura als magistrats patriòtics, que són majoria i que són també espanyolíssims, per fer una lectura a la baixa o anul·lar les lleis per "blindar" la normalització del català, el gallec o l'eusquera. O el que permet que el TEDH digui que els castellanoparlants tenen a l'escola drets que els catalanoparlants no tenim a la Justícia, a la comissaria o fins i tot a la consulta del metge.
Algú pot pensar que, tal vegada, la solució fora atacar l'origen del problema i reformar la Constitució. Però, ai las!, resulta que l'article 3 forma part del Títol Preliminar, el de les qüestions fonamentals de la pàtria, com la monarquia o la seva "indissoluble unitat". Per modificar-la caldria majoria de dos terços a totes les cambres, unes eleccions i que les noves cambres tornessin a ratificar per dos terços la reforma. I, finalment, un referèndum estatal vinculant. Mireu el mapa polític espanyol i el debat públic i trobareu la resposta sobre si és o no una via per convertir legalment Espanya en el que naturalment és, un estat plurilingüe.
És evident que hi ha mancances i atacs constants a la nostra llengua i que no tenim les eines adequades per defensar-la. I, com deia l'informe de la Plataforma per la Llengua, també avancem en alguns àmbits. Hi ha decisions importants, com ara la creació d'una Conselleria de Política Lingüística que, en un context de regularització i d'arribada d'estrangers, està reforçant com cal el Consorci de Normalització Lingüística. Algunes mesures en l'àmbit cultural, audiovisual o digital comencen també a donar fruits després d'anys de cofoisme. El nou pla governamental per l'impuls del català al món digital, que ahir es va fer oficial que liderarà el periodista Ferran Espada, és un necessari pas endavant per posar ordre i donar ambició a tot plegat.
Això conviu amb decisions qüestionables i preocupants. És el cas de relaxar -amb el lamentable vist-i-plau dels sindicats estatals i corporatius- el requisit del C2 per exercir la docència amb un nivell lingüístic òptim, la retirada de la demanda de coneixement del català per dirigir museus amb participació pública o el que explicàvem aquest cap de setmana sobre les classes de prepart: resulta que l'extraordinari comença a ser rebre-les en català malgrat que les imparteix la sanitat pública.
El català té marge per sortir-se'n, d'entrada perquè genera encara un ampli consens social al nostre país, també entre els nouvinguts, que saben que aprendre'l suma. Però, davant l'absència d'un marc legal estatal propici, necessita que la pressió política sigui efectiva perquè el govern estatal el promogui i no l'arraconi o el persegueixi; demana una Generalitat que aposti, no abaixi la guàrdia i mantingui estàndards d'exigència alts en tots els àmbits; i parlants compromesos i militants que evitin que reculi l'ús social i acullin els nous parlants. Toca activar el cercle virtuós al marge de la Brunete judicial.
Avui no et perdis
- El veredicte definitiu de l'amnistia: Europa asfaltarà el retorn de Puigdemont?; per Oriol March.
- El grup municipal de Junts a Cambrils es passa en ple a Aliança Catalana; per Pau Espí i Solé.
- Catalunya acumula 3.800 hectàrees cremades en només deu dies; per Arnau Urgell Vidal.
- Dades: El lloguer a les zones tensionades puja un 3,71% en un any, lleugerament per sota de la Catalunya sense topalls.
- Primícia: Desenes de famílies perden la beca per a casals d'estiu a Barcelona per canvis en els tràmits municipals; per David Cobo.
El passadís
Alejandro Fernández és un home inquiet, sobretot en qüestions culturals. Ahir va ser al jaciment d'Atapuerca, a Burgos, d'un gran valor i on ha treballat i investigat durant anys l'arqueòleg català Eudald Carbonell. El líder del PP català va penjar una foto i va agrair la visita a Carbonell, a qui va definir com "un gran amic". De fet, va recordar que és "tot un Premio Príncipe de Asturias". Sembla que tots dos tenen bona relació. Si no entren en qüestions polítiques, és clar, perquè l'arqueòleg és molt crític amb l'actual sistema de les coses -que Fernández defensa en tant que conservador canònic- i és un independentista compromès: fa uns mesos va integrar-se al "govern" del Consell de la República que va crear Carles Puigdemont.
Vist i llegit
El segon mandat de Donald Trump està donant molt de si per les seves idees i també per la seva ambició de per deixar empremta i passar la història. Un dels diaris més crítics, però també amb millor informació, és el The New York Times. Ara, dos dels seus periodistes, Margaret Haberman y Jonathan Swan, publiquen Canvi de règim, dins la presidència imperial de Donald Trump, on retraten la seva forma de gestionar el poder a partir d'un miler de fonts i una entrevista amb el president. Expliquen qui és Natalie Harp, la seva assistent i que l'ajuda en la gestió de les xarxes, o detalls grotescos com ara l'obsessió per les decoracions daurades de Trump. Però també retrata la incipient pugna entre el vicepresident Vance i el secretari d'Estat Rubio per prendre'n el relleu perquè, per sort, no hi haurà tercer mandat. A El País el seu corresponsal Jesús Sérvulo González escriu una crònica del llibre i la seva presentació a Washington.
Recordem
Aquest vespre la selecció nacional de futbol de França es juga el pas a la final del mundial contra Espanya. I també avui és la festa nacional del país veí. El 14 de juliol de 1789, després d'un estira-i-arronsa entre diferents sectors socials i amb Lluís XVI, és la data clau de la Revolució Francesa, que va enderrocar la monarquia absolutista borbònica donant preeminència a la burgesia per davant del clergat i l'aristocràcia i implantar una república que encara dura i que es regeix pel lema "llibertat, igualtat i fraternitat". Potser perquè aquestes tres virtuts estan molt arrelades (tot i que interpretades a la seva manera i derivant també en un jacobinisme extrem) no ha agradat gens que Mariano Rajoy escrivís que, pel seu color de pell, molts futbolistes de França no són francesos. Sobre la presa de la Bastilla, una fortalesa i presó icònica del despotisme dels Borbons, d'aquell dia a París us aconsello aquesta explicació de la periodista Nieves Concostrina, sempre punyent.
