Quan el partit està decidit i no hi ha res en joc, sovint es parla dels minuts de la brossa. Els jugadors fan passar el temps com poden o es llueixen i els entrenadors fan proves i donen oportunitats als que menys en tenen. En les darreres setmanes, arran dels casos de corrupció que corsequen el PSOE i de la manca d'iniciativa política de Pedro Sánchez, que va posar-se de manifest en la seva compareixença del dia de Sant Joan al Congrés, s'ha instal·lat la sensació que som als minuts de la brossa de la legislatura. El dubte és si les eleccions seran al febrer o al març perquè ningú compta realment que hi hagi pressupostos i el líder socialista només espera el moment propici per cridar a les urnes.
I això dibuixa un escenari perillós per als socis. Divendres, en un esmorzar a Madrid, el lehendakari Imanol Pradales, del PNB, denunciava que el govern del PSOE es negava ara a concretar els traspassos de ports d'interès general i de la seguretat social. Són competències que estava acordat assumir en aquesta legislatura entre el PSOE i el PNB i que estan recollits a l'estatut basc vigent (de l'any 1979) i que, per a sorpresa de pocs i vergonya de tots, encara té una vintena de competències pendents. El que vindria a ser normal en qualsevol estat compost o federal, vaja.
I si els bascos tenen un Estatut encara per desplegar 47 anys després, els catalans tenen pendent la carpeta del finançament i la de la distribució del dèficit públic, que tendeix a apalancar-se l'Estat deixant engrunes a les comunitats autònomes (que gestionen els serveis socials) i res per a l'administració local, sota sospita des que Cristóbal Montoro era ministre d'Hisenda. Avui expliquem que el govern espanyol i el català negocien amb ERC obrir més l'aixeta de l'endeutament de la Generalitat i que no s'apliqui a totes les comunitats el mateix motlle. Seria també el raonable en un estat compost o federal.
Potser Sánchez pot fer valer la seva força i el seu control del rellotge de la legislatura per convertir el que queda en els minuts de la brossa, entre altres coses perquè sap que els socis el consideren un mal menor en contraposició al PP, que ahir ensenyava la poteta de la seva agenda social, i a Vox. El que no doni ara Sánchez, pensen a la Moncloa, podrà ser matèria de negociació en una futura investidura, arribat el cas.
Però els socis -tots ells i també el govern del PSC- serien hàbils si es conjuressin i, més enllà de partidismes i dels nervis que provoquen les enquestes, fessin pinya i aprofitessin els minuts de partit que encara queden. Més que res perquè amb la dreta espanyolista no en rascaran pilota o per no haver de tornar a acordar el 2027 el que ja van acordar el 2023.
Avui no et perdis
- Primícia: ERC negocia amb l'Estat un marge de despesa de 500 milions més per a Catalunya; per Bernat Surroca i Lluís Girona Boffi.
- Foment del Treball certifica la pau amb Antonio Garamendi; per Pep Martí i Vallverdú.
- Els Bombers es reorganitzen davant l'allau d'incendis a Catalunya; per Gerard Mira.
- «La Manada» no s'oblida: deu anys del cas que va sacsejar totes les consciències; per Neus Climent.
- Un informe jurídic de Som Habitatge veu «inconstitucional» la limitació de compra d'habitatges a Catalunya; per David Cobo.
El passadís
Aquest 18 de juliol (qualsevol dia que la tria del dia no és fútil) celebra eleccions l'Associació Catòlica de Propagandistes (ACdP), entitat històrica del catolicisme espanyol més conservador. Els Propagandistes han anat radicalitzant-se per la dreta els darrers anys i controlen la Fundació San Pablo-CEU, que integra diverses universitats, entre elles la catòlica Abat Oliba, a més del diari El Debate.
L'actual president, Alfonso Bullón de Mendoza, conclou el seu mandat i és proper al carlisme. Les diverses branques de la dreta juguen les seves cartes en unes eleccions que seran disputades. Un dels candidats és Rafael Rodríguez-Ponga, que va ser rector de l'Abat Oliba. Exdiputat del PP, fou secretari general de l'Institut Cervantes i pertany a una família de l'establishment franquista. És la carta del PP per no perdre pistonada en un món ultracatòlic on els passen per la dreta amb facilitat.
Vist i llegit
Encara hi ha qui, des de la ignorància o l'espanyolisme més furibund, qüestiona bàsics com la unitat filològica de la llengua o la identitat comuna que, durant segles, hem tingut catalans, mallorquins i valencians. Dissabte un perfil afí al secessionisme lingüístic de les Balears qüestionava que Ramon Llull s'hagués considerat mai "un català de Mallorca". El van desmentir amb un pergamí de la Universitat de París del 1310 que ha digitalitzat la Sorbona. D'evidències en van venir més durant el fil de la conversa, com ara les referències als poetes valencians. Però quan la realitat és accessòria hi ha poc a fer per més ciència que s'hi posi. El fil era de l'usuari @amarhistoria.
Recordem
Tal dia com avui de l'any 1981, fa exactament 45 anys, entrava en vigor a Espanya l'actual llei del divorci, que reconeixia el procediment i les causes de separació, de nul·litat o de dissolució del matrimoni. La va promulgar el govern de la UCD, que estava en el final de la seva vida i que es va dividir, enmig de fortes crítiques de l'Església i de la dreta (Aliança Popular hi va votar en contra). Els progressistes i centristes volien recuperar els drets individuals que es van perdre amb l'arribada de Franco al poder.
La Constitució espanyola de 1978 ja va fer el que es coneix com una reserva a la del divorci afirmant que caldria regular la separació i la dissolució matrimonial i els seus efectes legals, patrimonials i familiars. Així va recordar un dels aniversaris de la llei TVE. No fa tants anys que disposem de drets que ara estan plenament normalitzats i guanyar-los no va ser fàcil. Ahir, per satisfer Vox i l'ala més dretana del seu partit, Alberto Núñez Feijóo va assegurar que convertiria en estatal la llei d'Isabel Díaz Ayuso de protecció del no nat, que persegueix fixar un marc que qüestioni el dret de la dona a l'avortament.
