L'Església catòlica, com qualsevol organització social, política, empresarial o sindical, té interessos i posicionaments. Mira de defensar-los i de representar i orientar els seus fidels en tots els ordres de la vida, també en el polític. Això no ens hauria d'escandalitzar. De fet, a molts els agrada quan el Papa critica les polítiques xenòfobes o el capitalisme desenfrenat i confronta obertament amb personatges com Donald Trump. Per això, i més encara després de la visita de Lleó XIV, han causat una barreja d'indignació i sorpresa les gruixudes declaracions del president de la Conferència Episcopal Espanyola, Luis Argüello, contra el govern espanyol.
Argüello va parlar del govern de Pedro Sánchez com una "banda de lladres". Després va dir que es referia a la corrupció al conjunt de l'Estat, però és evident quina era la seva intenció. És legítim, com deia, que cadascú defensi el seu interès i és lògic que l'Església faci costat als que expressen posicions conservadores en qüestions socials i morals. És el que vol la majoria de la seva "base" i també els seus bisbes i capellans, contraris al que defineixen com a "ideologies de gènere" o a l'avortament.
L'Església progressista existeix, és clar, però està en franca minoria, també al nostre país. Per això a vegades els bisbes no són prou sensibles en temes socials o polítics, com va passar amb el català i la visita del Papa, o apareixen desconnectats del sentir majoritari.
Però Argüello passa de frenada quan entra de ple en la brega partidista actuant com un peó més del nombrós i virulent exèrcit que, des de l'ombra, comanda moralment José María Aznar al crit de "el que pugui fer que faci". Perquè si prendre partit políticament ja implica el risc d'empetitir el perímetre de la institució, posar-la directament al servei del PP i Vox -que a Catalunya són minoritaris i generen rebuig en tot aquell qui no els vota- és encara més maldestre i perjudicial.
L'arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, que en els darrers mesos ha fet el pas a convertir-se en la veu de l'Església catalana malgrat els problemes interns a la seva diòcesi, va sortir, de nou, a replicar-lo. Dic de nou perquè ja va passar el mateix quan a finals de l'any passat, Argüello va demanar eleccions. Ara l'ha respost també amb duresa el ministre Félix Bolaños afirmant que es podria generalitzar també amb els bisbes i presentar-los a tots com a pederastes, però aleshores va ser el mateix Sánchez qui el va animar a presentar-se a les eleccions amb l'associació ultracatòlica Advocats Cristians.
La proximitat del president dels bisbes espanyols a la dreta dura crea tensions internes amb els bisbes catalans o amb l'arquebisbe de Madrid, Manuel Cobo, més arrenglerat amb posicions progressistes i en la línia actual del Vaticà. Tot plegat fa preveure, tal com explica Pep Martí en aquesta imperdible crònica, tensions i un torcebraç amb rerefons polític en el procés de relleu de Juan José Omella, l'arquebisbe de Barcelona que espera el recanvi per jubilació.
Però el que és clar és que, per més que Argüello vulgui pujar al cavall del canvi de cicle polític, no es pot repicar i ser la processó. Una cosa és expressar opinions i l'altra és fer política partidista descaradament. Qualsevol organització social seriosa que vulgui conservar un mínim de respectabilitat, independència i transversalitat ho hauria de tenir en compte.
Avui no et perdis
- Què ha de decidir exactament el TJUE sobre l'amnistia?; per Bernat Surroca.
- Pòdcast: Deu anys sense Convergència; per Oriol March, Ferran Casas i Neus Climent.
- Anàlisi: Només són enquestes, però ja donen respostes i maldecaps; per Ferran Casas.
- Entrevista a Anna Bosch: «Sánchez i Meloni són els polítics europeus amb més olfacte polític»; per Pep Martí.
- Primícia: Discriminats abans de néixer: denuncien la marginació del català en classes de prepart de Barcelona; per Bernat Castanyer.
El passadís
Fa uns dies la JNC, les joventuts de Junts, van iniciar una campanya a xarxes reivindicant que els catalans tenim (o hauríem de tenir) una selecció i que no és l'espanyola. Aquest és un assumpte que, incomprensiblement, el sobiranisme ha desat al calaix i que és clau per al nation building tal com ens està demostrant el mundial de futbol. I aquest mateix cap de setmana el cap de premsa del partit, Pere Martí, afirmava que no hi ha "cap diferència" entre ajuntaments del PP, com el de Badalona, i els del PSC, com el de Sabadell, perquè tots dos posen pantalles gegants per veure Espanya. Ho fan a risc que aquestes concentracions es converteixen en actes d'exaltació espanyolista on, per exemple, s'insulti a Pedro Sánchez, com passava divendres a Platja d'Aro.
Però no només seran aquests dos municipis: també Sant Adrià, Rubí, Tarragona, Mataró... La llista és llarga, però no tots els alcaldes són socialistes. Malgrat el vigor juntaire a xarxes, també posen pantalles gegants alguns alcaldes de Junts encara que governin amb majoria absoluta. És el cas de Martorell o de Vilaseca. Aquests últims ho fan per animar "la Selecció". Se suposa que l'espanyola perquè demà no és pas Catalunya qui juga contra França.
Vist i llegit
La guerra d'Ucraïna segueix. I no només la pateixen al país agredit. També ho fa la societat russa, on s'ofega la dissidència i la militarització és total mentre les penúries van a més. Per no oblidar-ho i constatar fins a quin punt és greu el que passa i com gestiona Vladímir Putin el poder, us aconsello que veieu a Filmin el documental Mr Nobody contra Putin. Un professor d'escola a Karabaix, una contaminada ciutat industrial dels Urals, és l'encarregat de gravar tot el que s'hi fa. I decideix documentar com l'inici de la guerra el febrer del 2022 militaritza les escoles i les converteix en una mena de centres de formació patriòtica, en alguns aspectes amb una imitació grotesca del passat soviètic, així com les pors dels joves i les seves famílies. La valentia i traça de Pavel Ilyich Talankin, protagonista i director, és sensacional, però el documental us deixarà tocats. Va guanyar l'Oscar i el Bafta.
Pilota a l'olla
El Mundial de futbol ha entrat en la seva última setmana. Algunes seleccions, com Alemanya, Brasil o Holanda, van caure abans d'hora i altres, com Itàlia, ni es van classificar. Però malgrat la força i bona sensació de combinats com el Marroc o Noruega, a les semifinals hi ha quatre clàssics: Espanya i França, d'una banda, i Anglaterra i Argentina, de l'altra. Bellingham i Messi han demostrat que són determinants i que estan en forma en aquest mundial, però els argentins, els actuals campions, han tingut un camí més fàcil i no han demostrat un gran joc. Els espanyols i els francesos han estat més sòlids. Fa tota la pinta que l'Espanya-França és una final anticipada i qui passi serà el favorit. Us deixo deu lectures mundialistes per anar fent boca aquesta setmana abans de la final de diumenge que ens porta l'imprescindible Ramon Usall.
