Poques setmanes després de la visita del Papa a l’estat espanyol, quan Lleó XIV va advertir al Congrés de la necessitat d’evitar la crispació, el president de la Conferència Episcopal (CEE), Luis Argüello, s’ha despenjat amb unes declaracions contra el govern de Pedro Sánchez. Argüello va assegurar que l’Estat s’havia convertit en una “banda de lladres”. Després del rebombori, ha matisat dient que es referia a tot l’Estat, també als qui defraudaven Hisenda. Però el cas és que el cap de l’Església espanyola s’ha alineat amb el discurs crispat de la dreta espanyola en un moment en què l’escenari d’un govern PP-Vox és més que una hipòtesi.
Les paraules d’Argüello, que s’afegeixen a la seva petició recent d’eleccions anticipades en el transcurs d’un acte en què va seure al costat del líder de Vox, Santiago Abascal, no són compartides per tot l’episcopat. I es produeixen en un moment d’espera a l’arxidiòcesi de Barcelona, quan s’ha de produir el relleu del cardenal Juan José Omella. Dins de l’Església, hi ha qui es posiciona per un escenari de gir brusc a la dreta, mentre un sector es manté en línia amb el que són ara les directrius de Roma: treballar per la conciliació.
Tensió a Madrid, serenor a Barcelona
Aquests dies, la tensió és evident en els cercles eclesiàstics a Madrid, segons expliquen a Nació fonts coneixedores. Els moviments d’Argüello ho delaten. Des de sectors catòlics conservadors es critica l’arquebisbe de Madrid, el cardenal José Cobo, un prelat ambiciós que va ser designat pel papa Francesc i que sembla tenir sintonia amb Lleó XIV. El pontífex va tenir un gest amb ell en públic, quan va dir que la mobilització de l’arquebisbat de Madrid havia estat un “golàs”.
A Cobo, però, alguns no li perdonen que no s’hagi afegit a la pressió contra Sánchez i que hagi avalat la ressignificació feta per l’executiu del Valle de los Caídos. Fonts eclesiàstiques apunten a l’interès de Cobo perquè la successió d’Omella suposi l’entrada en escena d’un nou arquebisbe que pugui ser un aliat.
A Barcelona, en canvi, l’ambient aquests dies és de tranquil·litat. Mentre algun mitjà madrileny aventurava un nomenament imminent del successor del cardenal Omella, als despatxos arxidiocesans es vivia amb la sensació que el canvi no ho era, com va assenyalar algú ben informat proper al Palau Episcopal. En tot cas, és impossible fer pronòstics contundents quan es tracta d’una designació vaticana.
Argüello-Cobo, un tàndem inestable
Una paradoxa que es dona en aquests moments és que els prelats més ben situats a Roma, Cobo i Omella, no són els qui controlen l’episcopat. El març del 2024, Argüello va ser elegit cap dels bisbes en substitució d’Omella per 48 vots de 78, una clara majoria absoluta. Cobo va rebre només 13 vots en un sondeig previ. I l’arquebisbe d’Oviedo, Jesús Sanz Montes, a la dreta d’Argüello, en va sumar 10.
Al capdavall, Cobo es va haver de conformar amb la vicepresidència. Malgrat que les discrepàncies al si de l’episcopat es mantenen sempre en un nivell baix, les diferències entre Argüello i Cobo (sobre la política espanyola, sobre els accents pastorals, sobre com respondre als abusos) es perceben.
Una majoria conservadora en retrocés?
Hi ha qui apunta que la majoria conservadora entre l’episcopat s’anirà reduint a mesura que el Vaticà va rellevant els bisbes que es jubilen. Des de l’elecció d’Argüello, s’han designat prop d’una quinzena de prelats. Alguns a Catalunya, com els titulars de la Seu d’Urgell, el també copríncep d'Andorra Josep-Lluís Serrano; de Girona, Octavi Vilà; de Sant Feliu, Xabier Gómez (amb bona relació amb Cobo) i de Lleida, Daniel Palau. Si més no, Vilà, Gómez i Palau s’inscriurien en una línia Francesc.
També alguns dels nomenats fora de Catalunya, com l’auxiliar de Madrid Vicente Martín, Jesús Fernández (Còrdova) o Jesús Vidal (Segòvia). El bisbe de Màlaga, José Antonio Satué, és proper a Omella. Però no és gens fàcil aventurar la sintonia de molts d’ells. Caldrà estar atents també al nomenament del nou bisbe de Terrassa, que espera nou titular perquè Salvador Cristau, l’actual bisbe, ja ha superat els 75 anys.
La successió d’Omella, per tant, ha guanyat tensió en un moment en què la temperatura política a l’Estat és màxima. I dona al procés de relleu al Palau Episcopal un afegit de complexitat. La Santa Seu haurà d’avaluar bé els seus moviments, on serà rellevant la feina del nunci Piero Pioppo, un professional de la diplomàcia vaticana. Serà interessant veure quins senyals envia Roma sobre quins líders de l’Església vol per a un paisatge polític que tot indica que no rebaixarà la crispació.
