La inauguració vibrant de la Torre de Jesucrist va enlluernar la societat catalana i ha admirat el món. Per uns moments, totes les sensibilitats del cristianisme local van bategar alhora, a l'estil d'aquesta unitat en la diversitat que Lleó XIV ha anat pregonant en quasi tots els seus actes a Catalunya i arreu. El Papa ha fet esforços empàtics per posar-se el país a la butxaca, però el paisatge que deixa el viatge ofereix senyals molt complexos. Així està el panorama eclesial després de la presència de Lleó XIV.
Satisfacció en els ambients catalanistes
Hi ha alegria en els àmbits cristians més compromesos amb el país. Astorats quan van saber que el català tindria una presència marginal en els actes de la Sagrada Família, senyal inequívoc de la deriva dels darrers anys, la resposta expressada per Òmnium Cultural, els partits sobiranistes o la Xarxa d’Entitats Cristianes va aconseguir que el Govern mogués peça. Fins i tot hi va haver moviments en l'episcopat català i al Palau Episcopal de Barcelona es van inquietar i reaccionar.
Finalment, la diplomàcia vaticana va demostrar tenir visió. La presència del català ha estat significativa. La major part de la benedicció al temple es va fer en català. La millor prova que no estava previst va ser el missal que es va repartir el mateix dia 10 a la basílica. Un missal, per cert, editat per la Conferència Episcopal (CEE). Un senyal del control que l’episcopat espanyol ha volgut tenir de molts detalls del viatge.
Carles Armengol, expresident de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i exdirector general d’Afers Religiosos, és una figura representativa del cristianisme catalanista. Explica a Nació que aquest entorn, majoritàriament, valora com a molt positiva la presència de la llengua pròpia en l’agenda papal. El català va ocupar la meitat, com a mínim, de les llengües emprades al temple i la major part de la benedicció.
Armengol també destaca la solidesa dels missatges papals: "Insisteix molt i es vol fer present en els grans debats del món, amb la seva idea de no separar l’adoració a Déu de la solidaritat amb els qui pateixen tota mena de ferides i amb els migrants". També assenyala la referència contínua que fa el Papa en la unitat: "No es refereix a la unitat d’Espanya, sinó a la unitat de l’Església i de la humanitat. Una idea d’unitat que lliga sempre amb la diversitat".
El catolicisme espanyolista, més mobilitzat
Els diversos actes pontificis també han ensenyat una altra realitat: la castellanització evident que s’ha produït a l’Església catalana. Fonts del catolicisme conservador asseguren a Nació que un 80% de la gent que es mou a les parròquies és castellanoparlant i ha viscut "completament al marge" de la polèmica sobre la llengua. Exagerat o no, sí que és cert que els crits que més s’han sentit aquests dies han estat en castellà.
A l’Estadi Olímpic s'hi van escoltar molts cants. En diversos moments va ressonar: "Any Gaudí, el Papa ja és aquí!". Però va ser més hegemònic el castellà "Esta es la juventud del Papa". Des dels sectors catalanistes s’assegura que les parròquies de l’Upper Diagonal són de les que més s’han mobilitzat. Hi ha qui creu que part de les entrades en línia per a l’Estadi que es van esgotar immediatament van ser aconseguides per algunes parròquies de línia conservadora. També s’ha percebut la presència de població d’origen llatinoamericà. Aquesta és una franja sociològica on l’Església manté un dur pols amb una branca del protestantisme de procedència nord-americana i molt conservadora.
Omella, en evidència
El cardenal Juan José Omella ha quedat en evidència. La seva figura, quan ja ha fet 80 anys i està en temps de descompte al Palau Episcopal, mostra la contradicció de ser l’home influent a Roma que ha aplanat el camí per aquesta visita i, a la vegada, un dels responsables del desgavell amb la llengua. Catalanoparlant de la Franja, però amb moltes dificultats per entendre el país i una mentalitat espanyola, Omella no va gestionar amb prou perspicàcia aquesta part de la visita i fins i tot la va relativitzar en alguna compareixença. L’Església més catalanista, que sempre l’ha vist amb recança, ara s’hi mostra hostil.
Algunes coses han passat a l’episcopat, que ha aparegut dividit entorn la llengua. Els bisbes de Lleida, Daniel Palau, i Girona, Octavi Vilà, es va pronunciar en favor de més català. Hi va haver desencontres en el si de l'episcopat, i també entre Omella i l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, com va detallar aquí Nació. Però el cert és que a Planellas li va tocar parlar només en castellà en les paraules que li va tocar pronunciar a la Sagrada Família, amb reconeixement a Omella inclòs. La controvèrsia sobre el català ha afegit interès al gran interrogant de la successió a la seu de Barcelona. Qui succeirà Omella? Optarà Roma per un prelat menys allunyat del mainstream catalanista?
La perspicàcia d’un equilibrista valent
La visita també va mostrar més dades sobre Robert Francis Prevost, aquest home discret que no vol ser actor, poc populista, cerebral, que es pren temps per prendre decisions. Ara sabem també que no té por de prendre-les i que està preocupat per la unitat de l’Església. Vol evitar les divisions dels anys de Francesc -i de Joan Pau II-. El seu discurs valent sobre la IA, els oligarques de Silicon Valley i la immigració el fa potser més conservador en qüestions com la litúrgia o el sacerdoci femení, sobre les quals no s’ha permès heterodòxies. De la dona a l'Església, ni paraula, i dels abusos, ben poca cosa.
Els catalans també poden ser conscients que, pressions i diplomàcies a banda, ha estat la perspicàcia del Papa la que ha desinflat un conflicte enverinat. Van ser seves les vegades que la paraula Catalunya es va sentir, i del seu discurs a la basílica va desaparèixer una referència a la unitat amb Espanya -com avançar Nació- davant el mutisme de figures com l’abat de Montserrat. Manel Gasch va obviar el paper històric de l’abadia i fins i tot que el 10 de juny, el dia de la visita, era l’aniversari de la mort de Verdaguer, l’autor del Virolai. La visita, culminada amb l’apoteosi de la basílica de Gaudí, ha fet història i a molts catalans els ha fet més romans.
