Francesc Romeu Torrents és capellà i periodista. Als seus 67 anys, en porta 41 de sacerdot i 42 de periodista, forjat al costat de Llorenç Gomis i Roser Bofill a Foc Nou i El Ciervo. Ha estat professor de Periodisme a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de Blanquerna (Universitat Ramon Llull). Romeu és rector de quatre parròquies al barri del Poblenou de Barcelona: Santa Maria del Taulat i Sant Bernat Calvó; Sant Pancraç; el Sagrat Cor de Jesús i Sant Francesc de Pàola. Un barri on porta prop de 30 anys com a rector.  

Venim de la visita del Papa a Catalunya. Ara que ja han passat dos mesos, creu que ha estat la inflexió d’alguna cosa?
Hem descobert un desconegut. Quan el 8 de maig vam escoltar el nom de Robert Francis Prevost, ningú sabia qui era. Teníem dues dades: durant dotze anys va ser prior general dels Agustins viatjant per tot el món. I deu anys com a missioner i pràcticament deu com a bisbe al Perú. En pocs mesos hem descobert el personatge. Per l’encíclica i pel viatge. Hem vist que se sap situar. 

Arribar i fer un discurs davant del rei i del president del govern, anar al Congrés i dir coses assenyades, anar a una presó i dir coses assenyades. No espero res més. Hi ha una màxima entre rectors que diu que el primer any no has de fer res. I ell ha fet això. I un cop aquí, no s’ha posicionat políticament, però s’ha distanciat de l’extrema dreta.    

En alguns actes papals, penso ara en l’encontre a Montjuïc, es va percebre un predomini d’un públic sociològic majoritàriament castellanoparlant i d’upper Diagonal. És una dada que ha nodrit la idea d’una castellanització de l’Església catalana. És així?
Podria semblar-ho. És veritat que també hi havia moltes comunitats llatinoamericanes. Però el Papa també ha estat pedagògic aquí perquè els hi ha parlat en català. Sí que és veritat que hi havia un públic que a les nostres parròquies passa més desapercebut.

Hi ha qui assegura que el gruix del catolicisme català, especialment el més jove, és conservador, castellanoparlant i poc catalanista. Una mica com si avui els focus més representatius del catolicisme fossin Santa Agnès o el col·legi Canigó. L’Església ha perdut el catalanisme i l’esquerra? 
No tant. Potser aquests sectors fan més remor, però hi ha comunitats que no estan en aquesta línia que apunta. Aquí a l’arxiprestat nostre més aviat veig un perfil de gent diferent. És cert que a les comunitats acollim noves realitats. Diria que hi ha certa continuïtat a les comunitats. No veig que hi hagi hagut un dissentiment del perfil de gent que venia abans. 

S’omple l’església els diumenges?
Nosaltres no ens podem queixar. I tenim dues misses, quan en alguns llocs ja s’han unificat en una. Tenim escola de català i castellà, gratuïta i amb voluntaris. I va ser gent castellanoparlant que ens va demanar que la missa no fos tota en castellà i que la part no variable de l’eucaristia la féssim en català. Jo crec que el Papa en això ens va ajudar. 

No creu que l’Església hagi perdut el catalanisme de la seva base?
Jo crec que ens planyem molt, però no és tan cert. Sí que és veritat que hi ha hagut algunes parròquies que han fet una reculada considerable. Jo m’he escandalitzat quan he arribat a l’atri d’una església i veig tots els anuncis i cartells en castellà. O alguns comunicats de l’arquebisbat en català i castellà. Recordo quan es feia catequesi i es preguntava si es volia en català o castellà. Ara no es pregunta, tots els nanos aprenen en català. 

I l’esquerra? L’Església l’ha perduda?
No ho sé. El que veiem és que la societat s’ha polaritzat molt. L’espai de centre s’ha escolat i les comunitats eviten la polarització. Crec que hi ha persones a les nostres comunitats que tenen unes posicions polítiques, però no volen utilitzar-les com una arma. 

La frase de Torras i Bages, “Catalunya serà cristiana o no serà”, sembla desmentida per la realitat. Quin és el llegat viu del catolicisme en l’actual societat catalana?
És complex respondre aquesta pregunta. Jo crec en les arrels i crec que les arrels són cristianes. No només les arrels de Catalunya, sinó també les d’Europa, i no es perdran mai. Que això es visualitzi ja és una altra cosa. El cristianisme reivindicatiu d’un estatus social a mi tampoc m’agrada. Ja hi som. Forma part del nostre ADN. Jo no m’he sentit mai incòmode pel fet de ser sacerdot. Això vol dir que jo vaig al districte i se m’obren totes les portes? No. Jo prefereixo viure en una societat que ens faci iguals.  

Un tema important en els propers mesos serà el de la successió del cardenal Omella a l’arquebisbat de Barcelona. Quin perfil hauria de tenir el nou arquebisbe?
Al Sínode es van separar deu temes perquè es treballessin a banda. Un d’ells és sobre com escollir un bisbe. Un grup de treball hi ha pensat i proposa que cada any o dos anys les diòcesis presentin perfils de com haurien de ser els bisbes i candidats a ser-ho. Això haurien de fer-ho els organismes de cada diòcesi: el consell presbiteral, que representa tots els sacerdots, el consell de consultors, els canonges de la catedral i fins i tot els pobres del bisbat. Abans es feia. Els bisbes havien d’informar dels capellans que despuntaven i podien tenir dots de govern. 

Em pregunta per Barcelona. Crec que hauria de ser una persona que vingués més del món pastoral que no acadèmic. Algú que entengués que hi ha un gran treball pastoral a fer. Preferiblement hauria de ser algú del propi clergat. A mi no m’agrada que l’abat de Poblet sigui el bisbe de Girona i que un capellà de Girona sigui arquebisbe de Tarragona. 

No li agrada que els bisbes que arribin estiguin desarrelats al territori on han de fer de pastors. 
Trobo que està bé que els territoris promocionin la seva gent. Sembla que alguns pensen en capellans que hagin passat un filtre d’elecció. Per exemple, l’abat de Poblet va passar per una elecció quan va ser elegit pels monjos. Daniel Palau, bisbe de Lleida, era el degà de la Facultat de Teologia. Va passar el filtre dels professors de la facultat.    

En relació a fa uns anys, l’episcopat català ha perdut pes, l’ha guanyat, està igual?
Potser enyorem un episcopat català molt potent, amb noms com Narcís Jubany, Jaume Camprodon a Girona, Ramon Torrella a Tarragona, Antoni Deig a Solsona. Ara potser es dona el fet que no tots els bisbes pensen el mateix, tenen problemes que no comparteixen, com la manca de capellans i la reestructuració del territori, i les diferències generacionals de l’episcopat. Tenim bisbes que estan en la fase final del seu mandat i alhora alguns com Palau, que crec que és el capellà més jove de Lleida. Penso també en Sergi Gordo a Tortosa.

Fa la impressió que, com en altres moments de la nostra història, el Vaticà i la Conferència Episcopal Espanyola no van a la una. Què en pensa del posicionament del president dels bisbes sobre política espanyola, parlant de “banda de lladres”?  
Sempre fa la sensació que l’episcopat espanyol és l’últim vagó del tren. Quan canvia el papa, som la darrera cua dels nomenaments de l’anterior. Recordo la frase de Jordi Pujol quan deia, en temps de Joan Pau II, que érem els soldats vençuts de l’exèrcit de Pau VI. Després vam haver d’aguantar els Rouco i els nomenats en l’etapa de Joan Pau II. Ara ens passa això. Encara no tenim molts bisbes del papa Francesc i encara menys de Lleó XIV. 

Pel que fa a Luis Argüello, ha fet broma dient que alguns el critiquen per esquerrà per la seva trajectòria de jove i altres l’acusen de proper a Vox. Jo crec que és un home que viu en la polèmica i li encanta generar controvèrsies. Diu coses i després es refugia en l’ambigüitat, com en això de la “banda de lladres”, quan va dir que es referia a l’Estat. Sí, el Papa va parlar d’evitar la polarització, però la cúpula episcopal es troba bé en la confrontació. 

Quan creu que es produirà el relleu a Barcelona?
No ho sabem això. En les declaracions que va fer el juliol a Ràdio Estel va emetre senyals que no seria imminent i que confiava que els turrons sí que podria menjar-se’ls a casa seva, a la residència de sacerdots de Saragossa. Ell esperava que després de les vacances d’estiu ja continuaria de vacances, però s’ensumava que no seria així. Jo en els mesos anteriors sempre he dit que no ho veia imminent.

Com està funcionant el diàleg interreligiós a Catalunya?
Crec que funciona molt bé. Al Poblenou hem tingut una molt bona relació amb els protestants i els anglicans. Excel·lent, de fet. Una situació que lliga bé amb el bon clima entre el Papa i l’arquebisbessa de Canterbury, Sarah Mullally.  

I la relació de l’Església amb la comunitat musulmana a Catalunya?
Aquí ja pateixo molt. Per la islamofòbia, molt clara i molt declarada. Hem de vigilar els discursos d’islamofòbia com els que fa Sílvia Orriols. Aquí al Poblenou no tenim mesquites, que estan més al Raval. Tocant al Besòs tenim musulmans sufís, que són una branca molt favorable al diàleg. L’encontre amb els sufís és fàcil. Però si parlem del país, sap greu aquesta estigmatització de la immigració, en general, de la immigració africana i de la immigració islàmica. Són tres passos que van molt seguits. 

L’acollida als nous catalans i la seva integració serà un dels grans reptes del futur. El Papa insisteix molt en l’acollida i ho ha expressat molt clarament durant la seva visita. El paper de l’Església pot ser decisiu en aquest àmbit. 
Totalment. Em van agradar molt les paraules del Papa des del balcó de Montserrat, agraint a la societat catalana una societat d’acollida. Fa cosa que hagin de venir de fora per valorar-ho. Hem de ser més conscients d’aquest llegat. Es va fer en el passat amb la immigració interior. França, que en el passat ens semblava un model d’integració, ha mostrat les seves fractures. Hem de trobar una fórmula que ens funcioni. 

L’Església serà determinant en la integració dels immigrants. Jo ho crec. Crec que cap altra institució està treballant les polítiques d’acollida com ho estem fent nosaltres. Joan Cabot és un expert en integració que està treballant amb intensitat tot el tema del diàleg amb la immigració. Aquest tema, a més, ens el creiem. I el vivim in situ. aquí mateix, fa mis any va arribar un grup del Punjab, sense parlar català, castellà ni anglès. Hem batejat un dels fills. Han obert un local de menjar hindú i se n’estan sortint. I estic segur que aprendran català. Però voldria dir una cosa sobre aquest tema.

L’escoltem.
Hi ha parròquies que acullen només persones de la immigració llatinoamericana. I aquestes sí que són més conservadores o fins i tot ultraconservadores, amb un increment del pietisme i la pietat individual, recuperant l’adoració eucarística, i això em preocupa. Hi ha un retrocés cap al pietisme i el conservadorisme. Això ens està separant molt. Potser no havíem tingut mai una Església tan confrontada com la que tenim ara. Parlem de la polarització i cal dir que també n’hi ha dins de l’Església. I aquests sectors estan generant més vocacions. En part perquè ser capellà en aquestes comunitats té prestigi. Per això tenim vocacions llatinoamericanes entre nosaltres.     

I noten la penetració dels pentecostals?
Això havia de venir si venia immigració llatinoamericana. Les megachurch nord-americanes són les que promouen aquest fenomen aquí i tenen els seus líders i els seus seguidors. Estan arrelant i els qui estan més molestos amb ells són els protestants de tota la vida. TV3 en va fer un bon reportatge recentment, però es van equivocar amb la terminologia perquè havien de parlar de neoprotestantisme. Com em va dir un membre de la comunitat evangèlica, els protestants de sempre s’entenen millor amb els catòlics que amb els pentecostals. 

No els veu com a competidors?
No. Tot i que ben a prop d’aquí, al carrer del Perú, tenim una gran nau industrial que han comprat i fan unes trobades dominicals que apleguen una gentada enorme. Però pràcticament no hi ha catalans. Practiquen el bombardeig emocional.   

Catalunya continuarà sent?
Continuarà sent. I continuarà sent catalana.

Com s’imagina la Catalunya del 2050?
Molt semblant a l’actual, en què veurem els fruits d’una bona acollida. Ens enorgullirem d’haver assolit una plena integració.

Està convençut que això anirà bé?
Jo crec que sí. Són processos complexos, però qui és l’alcalde de Londres? Qui és l’alcalde de Nova York? Doncs podria ser que en el futur tinguem un alcalde d’aquest perfil. Passaria alguna cosa?

Veu desànim o cansament en els sectors més dinàmics de la societat?
Potser ens ha passat sempre. Sovint hem vist més horitzó que realitat palpable i això acaba passant factura. Els catalans som gent que estem molt a l’aguait. A vegades convé fixar-se metes més tangibles.   

Quina és la nostra major amenaça? I la nostra principal fortalesa?
La principal feblesa és que hem perdut el nosaltres. Hi ha poques coses en les que puguem parlar de nosaltres. Ens falten nexes col·lectius. N’hem tingut. Mai se’ns havia ocorregut que donant-los la mà podíem anar de Salses a Guardamar. I ho vam fer i per un moment vam ser nosaltres. Des del 2017, s’ha desinflat un globus, que no és l’independentisme, és el nosaltres. La gran fortalesa és la tenacitat que tenim per aixecar-nos i tornar a començar. Ara estem en la travessa del desert. Però el poble és tenaç i les coses sempre són recurrents.

L’error que no podem tornar a cometre.
Creure’ns el centre del món.

Si només pogués prendre una decisió en clau de país, quina seria?
Abocar-nos a les polítiques socials.