El viatge del Papa a Catalunya serà, probablement, l’últim gran episodi del govern de Juan José Omella com a arquebisbe de Barcelona. Als seus 80 anys, n’acumula cinc de pròrroga, després que posés el càrrec a disposició quan en va complir 75. Aquest fet confirma que el prelat manté vara alta a Roma, perquè es tracta del jerarca de l’Església catalana amb més influència al Vaticà en les últimes dècades. Un fet que no combina bé amb la conneixó amb la societat catalana, circumstància que ha generat desencontres continus des dels anys del procés, i que la polèmica sobre l'ús del català en la visita del pontífex ha contribuït a reobrir.
Omella es juga el seu llegat a Barcelona en funció de com culmini aquest viatge de Lleó XIV. Si més no, en els sectors més catalanistes del país. Però és possible que a ell això el rosegui molt poc. La seva trajectòria l’ha fet sensible a la problemàtica social, fet que l’ha situat en l’ala "oberta" de l’episcopat, la que no va identificar-se amb l’era reaccionària del poderós cardenal Antonio María Rouco Varela. Però, a la vegada, l’ha fet distant i fred amb el món catalanista; és a dir, amb el mainstream de la societat catalana.
Catalanoparlant, però…
Omella va néixer a Cretes, al Matarranya, en una casa profundament catòlica i catalanoparlant, circumstànci que no el va fer catalanista. Diuen que de ben petit volia ser torero, segurament per la influència de Nicanor Villalta, conegut torero dels anys 20 que era de Cretes, un poble de pocs centenars d’habitants on era la gran figura. Però aviat va entomar el camí eclesiàstic. Va tenir una breu etapa missionera, anant a l’Àfrica amb els Pares Blancs. Retornat a Saragossa, aviat va destacar com un jove sacerdot impactat pel Concili i amb aire rebec.
El jove Omella va connectar amb els vents de canvi que els anys 70 van encarnar figures el cardenal Tarancón. També compartia aquesta sintonia un encara més jove Luis Argüello, actual president de la Conferència Episcopal, després escorat cap a posicions conservadores. Omella va conèixer un prelat que seria molt important: Elías Yanes, arquebisbe de Saragossa, que seria president dels bisbes entre 1993 i 1999. Després vindria la llarga era Rouco.
El sacerdot de Cretes va ser fet bisbe de Barbastre. Era ja en aquell moment un home de la confiança de Yanes. En aquell mandat va impulsar la batalla per recuperar les obres d’art de la Franja, que van ser finalment traslladades a l'Aragó després d'un llarg pols judicial el 2021. Un tema aquest en què va ser molt tossut i que no va oblidar mai. Quan va ser president dels bisbes espanyols (2020-24), va insistir en què les obres havien de tornar als seus "propietaris".
Després de Barbastre, va ser bisbe de Calahorra, a Logronyo. En aquell moment, ja havia entrat en contacte amb un personatge clau en la seva carrera, el jesuïta basc Germán Arana, gairebé de la seva edat, amb qui va congeniar molt. Aquesta és una anella important: Arana havia fet molts amics, dins i fora de la Companyia. Un d’ells era l’arquebisbe de Buenos Aires, Jorge Bergoglio. Sembla que fou Arana qui el va introduir en el cercle del futur papa Francesc. Una empenta que culminaria amb el seu nomenament a Barcelona el 2015.
Un funeral que aixeca un mur
L’anunci de la seva designació com a arquebisbe de Barcelona va ser rebut amb alleugeriment a la Moncloa, aleshores en mans del PP. No és que el govern cregués que Omella era un home proper, però sí que sabien que mantindria distància amb el procés. En un primer moment, amb molta prudència, fins al punt que va donar suport a la declaració dels bisbes de la Tarraconense en favor que el poble català fos escoltat.
Però a mesura que s’acostava l’1-O creixia la tensió al Palau Episcopal. L’atemptat del 17-A va enrarir més l’ambient. Omella va oficiar el funeral i, a l’adreçar-se al públic, va subratllar la presència de les autoritats estatals, amb Felip VI al davant, reduint la presència del president Carles Puigdemont a les "autoritats locals". Una conversa posterior per telèfon va empitjorar les coses.
L’escena és coneguda. Puigdemont va anar a la sagristia en acabar la cerimònia i va protestar. Des d’aquell moment, alguna cosa es va acabar de trencar entre l’arquebisbe i la Generalitat, amb una actitud d’Omella on no se sap si pesa més la murrieria calculada o la indolència. El cert és que no va visitar els presos, al·legant que no estaven reclosos en la seva diòcesi.
El darrer episodi de l’etapa Omella ha estat la controvèrsia pel català. Una crisi que ha sembla que ha pogut ser superada . En aquests moments, però, la relació entre els dos palaus no pot ser millor. El Govern Illa subratlla sempre que pot el paper positiu del prelat per fer possible la visita. I tot això mentre Omella tasta els seus darrers temps a l’arquebisbat. A no ser que el canvi s’ajorni i que Déu (o el seu vicari) torni a desmentir els pronòstics.
