Després de la visita del Papa a Catalunya, el catolicisme encara paeix l’èxit de l’encaix gairebé perfecte entre el missatge de cohesió i acollida de Lléo XIV, el Govern, l’episcopat i la societat civil. Amb una política crispada, especialment a Madrid, les imatges ofertes pel país, de l’espectacular benedicció de la Torre de Jesucrist a l’acte recollit a Can Brians, van ser un contrapunt d’autoestima col·lectiva. La culminació del viatge posa també en primer pla el gran expedient pendent de l’Església catalana: la successió del cardenal Juan José Omella a l’arquebisbat de Barcelona.
Va cridar l’atenció que entre el seguici papal hi hagués Filippo Iannone, designat el setembre passat nou prefecte del Dicasteri dels Bisbes, l’organisme vaticà que prepara tots els nomenaments episcopals del món. És precisament el càrrec que l’actual Papa ocupava a la cúria romana. Què feia Iannone en la comitiva pontifícia? Segurament, estar atent. En aquests moments, hi ha una desena de seus episcopals amb els seus titulars que ja han superat l’edat de 75 anys, quan els bisbes han de presentar la renúncia. Entre ells, i de llarg, Barcelona.
Iannone és un prelat a qui el papa Francesc va designar per dirigir el Dicasteri dels Textos Legislatius. És un napolità, molt reconegut com a jurista, i que ha endurit el règim sancionador pels culpables d’abusos. No té un perfil ideològic molt marcat, una mica en la línia d’un Papa que vol suavitzar les tensions internes dels temps de Francesc. En el procés de successió a Barcelona, Iannone tindrà un paper. Com el tindrà Piero Pioppo, el nunci (ambaixador) vaticà a Madrid. Un curial de carrera diplomàtica a qui s’etiqueta com a conservador, però sobretot com algú molt discret i disciplinat.
El primer nomenament rellevant a l'estat espanyol
El nou arquebisbe de Barcelona serà el primer nomenament episcopal de rellevància del Papa a l’estat espanyol. I gairebé el primer. Daniel Palau, el bisbe de Lleida, va ser una de les primeres designacions de Lleó XIV, poques setmanes després de la seva elecció. Però era ja una decisió presa de feia temps. Palau ha estat un dels primers bisbes que va sortir en públic a reclamar més català del que estava previst en el viatge papal.
Entorn el Palau Episcopal ara tot són rumors i especulacions. Alguns apunten a una designació propera per a Barcelona, però predominen més les veus que apunten a un procés més lent. Si el cardenal tenia ja les maletes preparades per tornar a l’Aragó, ara potser les ha tornat a guardar. Hi ha un indici, en tot cas, que apuntaria a la tardor com el moment del canvi al Palau Episcopal.
Estava prevista la renovació d’alguns organismes diocesans, com el Consell Presbiteral, que representa els sacerdots de l’arquebisbat, i el Consell Pastoral Diocesà. Omella els ha prorrogat fins al desembre. Alguns a l’arxidiòcesi han pres nota d’aquesta decisió com un signe clar que a Roma no tenen pressa.
De noms en circulen a raig. Aquí podeu recuperar els principals noms de les travesses. Ningú sap qui serà. Només es pot apuntar al perfil dels arquebisbes més importants designats per Lleó XIV, com Josep Grünwidl, elegit per succeir el carismàtic Christian Schonborn a Viena, o Ronald Hicks, arquebisbe de Nova York. Prelats als qui s’ha etiquetat com a "oberts" o "progressistes", però d’un tarannà suau i missatge conciliador, que volen fer de pastors d’un ramat sacsejat també per la lluita de faccions. Caldrà veure com Roma -que ha demostrat habilitat de Montserrat a la Sagrada Família- navega la carpeta catalana.
