Madrid, dilluns, 20 d’abril. Comença la reunió plenària de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) en què el president de l’episcopat, Luis Argüello, critica el govern de Pedro Sánchez per forçar, segons ell, un acord en el tema dels abusos però no fer cap esforç en àmbits com l’educatiu. En un descans de la sessió, Argüello presenta al nou nunci del Papa, Piero Poppio, l’arquebisbe de Pamplona, Florencio Rosselló. Conversen uns minuts. L’escena que no ha passat desapercebuda en alguns sectors del catolicisme català. Perquè Rosselló és un dels noms que circulen amb més intensitat com a possible successor de Juan José Omella a Barcelona.
Omella acaba de fer 80 anys. Ha esgotat ja cinc anys de pròrroga des que va posar el càrrec a disposició del Papa. Com informàvem aquesta setmana, no hi ha signes clars d’un nomenament imminent. Menys encara quan tota la maquinària eclesiàstica està abocada a la visita programada de Lleó XIV a Barcelona i l’estat espanyol, el juny vinent. Però sí que circulen noms de cara a la successió. Aquesta és la travessa -del tot especulativa- a hores d’ara.
Florenci Rosselló, la carta Omella?
El nom de Rosselló inquieta els sectors catalanistes de l’Església, on molts el veuen com el candidat d’Omella, un prelat que no ha mostrat gran sensibilitat per la identitat catalana. Catalanoparlant de l’Aragó, com l’actual arquebisbe de Barcelona, és d’Alcorisa. Relativament “jove” pels paràmetres eclesiàstics (64 anys), és un religiós mercedari que ha treballat amb presos. Coneix Barcelona, on va passar diverses etapes en tasques socials. Ideològicament és proper a Omella (obert socialment), però se’l considera indiferent a reforçar el perfil propi de l’Església catalana. El suport d’Omella pot tenir el seu pes, però és arquebisbe de Pamplona des del gener del 2024, el que faria estrany un canvi de seu tan brusc.
Enrique Benavent, l’opció valenciana
L’actual arquebisbe de València també circula pels àmbits diocesans. De 67 anys, li passa com a Rosselló. Té partidaris, sobretot els que volen un perfil baix a Barcelona, però porta només tres anys a València. Abans va ser bisbe de Tortosa. Ha mostrat sensibilitat per la llengua, provocant la ira dels sectors més analfabets i blavers per enviar a les parròquies una edició dels Evangelis en llengua normativa. Des dels nuclis més catalanistes se’l considera, però, “paralitzat per la por en un País Valencià dominat per la dreta anticatalana”.
José Ángel Sáiz Meneses, el somni dels més conservadors
L’arquebisbe de Sevilla, José Ángel Sáiz Meneses, és l’opció preferida pels més tradicionals. Sempre que pot, Germinans Germinabit -òrgan ben informat d’aquests sectors- el situa com a possible. Nascut a Conca, format al Seminari de Toledo, Sáiz Meneses es va covar al costat del cardenal valencià Ricard Maria Carles. És molt improbable perquè té 70 anys i reobriria velles ferides. Els conservadors més pragmàtics apunten a un altre de la seva corda, Francesc Conesa, bisbe de Solsona i menys controvertit. Però molts el situen de substitut de Sebastià Taltavull a Mallorca.
Josep Maria Turull, el catalanisme “gaudinià”
Si Rosselló, Benavent i Sáiz Meneses són perfils que van del “centrisme” al conservadorisme, Turull genera simpaties en els àmbits més catalanistes, que també subratllen el seu estil moderat. De 60 anys, rector de la Sagrada Família que visitarà el Papa el juny, és un arxiprest amb arrelament a l’arxidiòcesi. Té l’enemistat del nucli conservador perquè se li recorda una pregària en un acte de protesta contra el cardenal Carles. Va demanar un megàfon per ser escoltat i des d’aleshores els seus detractors l’anomenen “el capellà del megàfon”. L’arquebisbe Martínez Sistach el volia de bisbe auxiliar, però no va obtenir la llum verda del Vaticà. El 2019 Turull va ser nomenat per Quim Torra prior de la capella de Palau -va fer la missa de Sant Jordi amb Omella- i és cosí germà del secretari general de Junts, Jordi Turull.
Cristóbal López, pastor amb olor d'ovella
Els catalanistes més agosarats i els més progressistes voldrien Cristóbal López, cardenal i arquebisbe de Rabat que fins i tot va estar en algunes quinieles per ser papa. Nascut a Almeria, té molts amics a Catalunya, on ha viscut anys, on es va ordenar i va aprendre la llengua que parla perfectament. A Roma, se l’ha vist ballar sardanes amb grups de catalans i és un home proper que transmet autenticitat. Però seria una sortida disruptiva i molt sorprenent. Té 74 anys, el que fa difícil el seu nomenament.
Jordi Bertomeu, un nom trencador
Aquest tortosí, de 58 anys, té vara alta a Roma. La seva tasca com a membre del Dicasteri de la Doctrina de la Fe l’ha fet una persona apreciada tant per Francesc com ara per Lleó XIV. Va ser ell qui va investigar els escàndols del Sodalicio al Perú i ara treballa per aclarir temes d’abusos arreu del món. Bertomeu és considerat com un sacerdot de línia oberta, “franciscana” i catalanista. Seria una de les opcions més trencadores.
Manel Gasch, l'abat desgastat
El nom de l’abat de Montserrat, Manel Gasch, ha estat també esmentat, a l’escalf de la celebració del Mil·lenari del monestir. Però Gasch ha patit cert desgast per alguns gestos de difícil digestió, des de la rebuda als reis espanyols a les declaracions a La Vanguardia on advocava per bandejar el component polític de Montserrat. “Es va equivocar i n’és conscient”, expliquen fonts diocesanes, mentre les diverses faccions en pugna malden per protegir els seus noms i miren de cremar els dels altres. A la barca de Pere també es lluita pel poder.
