A mig maig comença la temporada de platja, i en molts bars i restaurants de vora mar arrenca l’activitat amb una imatge que es multiplica en tot el mapa turístic i que, en haver fet el tomb de l’any, no canvia: rètols en diferents llengües, que vol dir que estem al servei del client que ve de fora. En aquests establiments, hi trobem encarregats que són del país, però també molts treballadors estrangers, que se serveixen del castellà amb clients. T’hi adreces en català i et responen en castellà. I molts et diuen en castellà: “si em parla en català no l’entenc”. Això en boca d’un immigrat a Catalunya és com un retret sorprenentment feridor: no m’entén perquè li parlo al meu país en la meva llengua? No ens podem pas imaginar una escena semblant a Heidelberg o a Florència. Ciutats plenes de turistes.

Tirem enrere perquè el mal no és nou. En el creixement explosiu del turisme dels anys cinquanta i seixanta del segle passat, els treballadors dels serveis de restauració arribaven del sud d’Espanya, i en aquell context franquista devia resultar improductiu aconsellar que els treballadors aprenguessin català, que ni s’ensenyava a l’escola ni era llengua d’ús als mitjans. Com que el turisme estranger que venia devia saber, a tot estirar, quatre paraules en castellà, cambrers i encarregats d’aquests establiments en tenien prou amb aquella llengua i fins a cert punt es desentenien dels clients del país, els quals, per l’automatisme propiciat pel règim, s’expressaven amb ells gairebé sempre en castellà. 

Hauria estat raonable, en reprendre la democràcia, que els propietaris d’aquests negocis de bars i restaurants comencessin a canviar les coses, i que fessin que el seu personal de barra, cuina i sala se servís del català amb els clients catalans, sí, però amb tothom també. És evident que l’ambient hauria canviat. Però perquè aquesta hagués estat l’actitud, l’amo hauria d’haver estat catalanòfil: conscient de l’afeblida salut de la llengua i la necessitat de fer-la reviure. Però el calaix devia tenir prioritat. Potser llavors i ara. 

D’uns anys ençà, als cambrers vinguts d’Espanya s’hi han anat afegint moltes nacionalitats de l’Europa de l’Est i llatinoamericans, sobretot, que han endurit la situació, aquests vinguts d’Amèrica Llatina, perquè arriben a un país que té com a llengua oficial una llengua que és la seva. Com que, malgrat les campanyes i el crit d’alerta que el català retrocedeix, molts dels responsables d’aquests negocis no fan res perquè aquests seus treballadors, de cara al públic, sàpiguen la llengua.

I com que el Govern no decreta que per treballar aquí cal saber català, ens quedem en la lluita a favor de  la llengua només amb lingüistes, professors de català, valerosos voluntaris en entitats, maldant, uns i altres, no només per aconseguir que els immigrants s’avinguin a servir-se del català, sinó també, i sobretot, perquè els catalans parlin sempre en català  amb tothom i en tota circumstància. Si nosaltres no donem exemple, el treballador estranger, rere la barra, a la sala o a la cuina, continuarà reiterant amb altivesa que si li parlem en català, no ens entén. Però ho dirà en castellà.