L’any 1980 el periodista i sociòleg valencià Vicente Verdú va escriure un assaig titulat El fútbol: mitos, ritos y símbolos (Madrid: Alianza Editorial, 1980). En aquell assaig Verdú adoptava una perspectiva semiòtica i antropològica per explicar les raons de la fascinació de l’anomenat “esport rei” com a espectable de masses. Segons Verdú, la clau és la seva capacitat de representació simbòlica de la realitat social; la seva extraordinària capacitat d’identificació. Verdú analitza el futbol com una mena religió laica de la societat contemporània. Observa el llenguatge, els càntics, les samarretes i les rivalitats com a rituals tribals que canalitzen la identitat col·lectiva, els conflictes, les celebracions grupals o les frustracions urbanes. Des d’aquesta perspectiva, el futbol vindria a ser un mirall hiperbòlic del capitalisme.

La darrera roda de premsa de Florentino Pérez em va portar a la memòria aquest assaig de Verdú escrit ja fa quasi mig segle. Un assaig publicat quan començava a prendre forma la figura pública de Florentino Pérez. Les cròniques periodístiques han adjectivat de formes diverses la sobtada i insòlita irrupció mediàtica del president del Real Madrid. Han sovintejat qualificatius com ara penosa, patètica, surrealista o esperpèntica. Tots aquests adjectius tenen virtuts descriptives, però em quedo amb la darrera: fou una roda de premsa radicalment esperpèntica. Literalment esperpèntica en clau valleinclanesca.

A l’escena dotzena de Luces de Bohemia, Ramón del Valle-Inclán posa en boca de Max Estrella la seva teoria de l'esperpent. Per Max Estrella, Espanya és una deformació grotesca de la civilització europea, i compara l’art de l’esperpent amb els miralls còncaus del “Callejón del Gato” de Madrid. Afirma que les imatges més belles, en un mirall convex, són absurdes, però matemàticament perfectes, per concloure que la realitat que ens envolta no es pot expressar amb la lògica del drama o la comèdia, sinó a través de la gesticulació grotesca. La imatge que va projectar fa uns dies Florentino Pérez va ser grotesca, però real. L’efecte dels miralls còncaus ens va mostrar el veritable Florentino. Un Florentino sense màscara de representació. Un personatge esperpèntic.

Enginyer de formació, en els anys crítics de la configuració del Règim del 78, entre  1976 i 1986, Florentino Pérez va desenvolupar la seva carrera política als partits Unión de Centro Democrático (UCD) liderat per Adolfo Suárez i el Partido Reformista Democrático (PRD. Home de mentalitat cartesiana i astúcia molt afinada, allà va aprendre la gramàtica versallesca de les promiscuïtats entre la política, els negocis i la notorietat social. Habilitats en les quals ha arribat a excel·lir com ningú des de la llotja de l'estadi Santiago Bernabéu, actuant com un monarca plutòcrata. 

Durant molts anys, Florentino, el “Ser superior” al que es refereixen els seus entusiastes aduladors, ha estat el més eficaç traficant d’influències. Amb tota seguretat, un dels personatges públics més representatius de les dinàmiques del poder pròpies del règim del 78. Però com va créixer el personatge. Encara actiu políticament, l’any 1983 va aplanar el seu aterratge al món empresarial adquirint amb altres enginyers, Construcciones Padrós, SA, societat en situació de fallida. El 1991, es va incorporar al consell d'administració de la Société Auxiliaire d'Entreprises (SAE), una filial francesa d'Obres de Construcció i Instal·lacions, S.A. (OCISA), de la qual Padrós controlava el 75% del capital. Un any més tard ja va assumir la presidència d'OCP Construcciones, SA, actual ACS (Activitats de Construcció i Serveis, SA).

Els vincles de l’activitat empresarial de Florentino Pérez amb el sistema polític radicat a Madrid s’han fet més i més evidents amb el pas del temps. El 2018 va veure la llum una recerca en la qual es descrivia els mecanismes pels quals Florentino Pérez s’ha beneficiat del rescatat dels negocis fallits amb la intervenció la Tresoreria Pública de l'Estat. Un d'aquests rescats beneficiosos per ACS va ser el de les autopistes radials a Madrid que, com que no tenien el mínim de beneficis acordats amb l'Estat, foren rescatades amb més de 2.000 milions d'euros públics. L’altre gran escàndol fou el del magatzem de gas Castor. El cas va començar el 2004 i tant els governs del PP com del PSOE foren responsables del malbaratament de més de 3.000 milions d'euros de l'erari públic.

Però el salt a la notorietat pública el va fer amb el tombant de segle i mil·lenni quan va accedir a la presidència del Real Madrid. Després d’un primer intent l’any 1995, el 2000 va presentar-se a les eleccions guanyant al fins llavors president Lorenzo Sanz. Va tornar a ser escollit el 2004 amb un 94,25% dels vots. El febrer del 2006, va dimitir, tornant a la presidència tres anys més tard. Des de llavors ha exercit de president com un veritable monarca. Un exercici del poder en el qual la institució ha arribat a funcionar com una extensió inqüestionable de la seva personalitat autoritària... fins a arribar a perdre la noció de la realitat.

Quan la realitat s’ha mostrat adversa, el megalòman l’ha negat. El fracàs econòmic de la reforma faraònica de l’estadi o una planificació esportiva grandiloqüent, però erràtica han portat a una crisi institucional que ja sembla estructural. Arribats a aquest punt, alguns periodistes de l’ecosistema mediàtic madrileny han començat a explicar tímidament que, potser, el rei va nu... I fins aquí podíem arribar. Acostumat a promocionar i defenestrar periodistes com qui mou les peces d’un tauler, les crítiques rebudes han desfermat la seva ira incontenible, descontrolada. 

Una ira que es va expressar sense filtres i de forma caòtica en la roda de premsa del passat dimarts 12 de maig. Allà va emergir un Florentino Pérez barreja de neofranquisme i trumpisme. Va desplegar una mostra completa d’aquest repertori: Autoritarisme mediàtic (“El New York Times és una vergonya per al periodisme”, “Em dono de baixa de l’Abc”); immodèstia i supèrbia plutocràtica (“Em presento pels homes i les dones oblidats del nostre país”, "Em presento perquè no robin el club als socis"); victimisme (“Van contra nosaltres”, “El cas més greu del futbol espanyol”), visió conspiranoica (“M’han robat set Lligues”), masclisme (“Ets una porqueta grossa”, “Ho ha escrit una dona que no sé si en sap de futbol”. “A veure, aquella nena, que també té dret a parlar”), bel·licisme (“Mai no ens rendirem”. “M’hauran de treure a trets”...) o negació de la realitat (“Hi ha bona gent als dos cantons”, “Els jugadors es peguen cada dia”).

Al llarg de la roda de premsa va reiterar aquesta afirmació: “Que nadie piense que estoy cansado”. Potser no. El que és segur és que finalment ha quedat en fora de joc. Ha caigut en un fora de joc de mig kilòmetre sense que ningú hagi estat capaç de fer-li entendre.