Hi ha una constant en la política catalana contemporània que alguns partits catalans semblen condemnada a repetir: pactar avui a canvi de demà. O, més concretament, a canvi d’un demà que depèn d’algú altre.
El nou acord amb el PSC per aprovar els pressupostos catalans n’és un exemple gairebé de manual. El Tren Orbital és una infraestructura interessant, probablement necessària, i fins i tot estratègica per descongestionar l’embut ferroviari de Barcelona. Ningú amb un mínim de coneixement del país pot discutir la necessitat de millorar les connexions transversals entre el Vallès, el Penedès, el Maresme i el Garraf. El problema no és el projecte. El problema és el calendari. I sobretot, el problema és la credibilitat.
Perquè estem parlant d’una obra prevista per al 2040. Quin govern hi haurà aleshores a Madrid? Quin govern hi haurà a Catalunya? Existirà encara aquesta majoria parlamentària? Continuarà existint el mateix model de finançament? Algú recorda què passava políticament fa quinze anys? El 2011 Artur Mas acabava d’arribar a la Generalitat, Mariano Rajoy encara no havia governat, el Procés no havia esclatat i Pedro Sánchez era un diputat pràcticament desconegut. Quin sentit té hipotecar uns pressupostos presents amb una promesa situada tan lluny en el temps?
La política espanyola té una especialitat reconeguda: prometre infraestructures catalanes que mai no arriben. La història recent i llunyana és plena de maquetes, calendaris i compromisos solemnes que han acabat enterrats en algun calaix ministerial. Corredors mediterranis eterns, traspassos incomplets, inversions pressupostades però no executades, ampliacions anunciades cada legislatura i ajornades a la següent. Catalunya acumula dècades de pedagogia involuntària sobre la diferència entre anunciar i fer.
I aquí és on el pacte d’ERC amb el PSC desperta inevitablement el record d’altres intercanvis polítics que havien de canviar-ho tot i que han acabat convertits en fum retòric. La famosa “clau de la caixa”. La cessió de l’IRPF. Els compromisos de blindatge competencial. Els acords ferroviaris. Els percentatges d’inversió. Sempre hi ha hagut una carpeta catalana pendent d’executar des de Madrid. I gairebé sempre s’ha acabat descobrint que qui signava el pacte no tenia les claus reals per complir-lo.
Aquest és el nucli de la qüestió. Salvador Illa pot prometre el que vulgui, però ni controla el Ministeri d’Hisenda ni decideix les inversions ferroviàries de l’Estat. El PSC, per definició, ofereix compromisos que depenen del PSOE. I el PSOE, quan arriba l’hora de prioritzar, acostuma a tenir una idea molt flexible dels pactes amb Catalunya. No cal anar gaire lluny, ni tampoc és patrimoni d’ERC. Recordeu els “cobraments per avançat”, les competències en migracions i el català a Europa?
Per això sorprèn tant la facilitat amb què ERC torna a entrar en aquesta dinàmica. Què ha canviat exactament perquè ara sí que ens hàgim de creure allò que abans acabava sistemàticament incomplet? De veritat algú es creu que un “consorci d’inversions” obligarà l’Estat? Quin mecanisme de garantia existeix avui que no existia en pactes anteriors? Quina capacitat coercitiva tindrà Esquerra d’aquí a cinc, deu o quinze anys si el projecte s’encalla? La resposta és incòmoda: probablement cap.
És legítim que ERC vulgui exhibir utilitat política. Després de la desfeta electoral i de la pèrdua de centralitat, els republicans necessiten demostrar que encara condicionen el poder i que poden arrencar concessions tangibles. Però hi ha una diferència important entre una concessió tangible i una expectativa llunyana. Entre un traspàs efectiu i una planificació optimista d’aquí a tres lustres. Entre una competència executada i un render ferroviari.
Potser el Tren Orbital acabarà existint. Tant de bo. El país el necessita. Però convertir una infraestructura hipotètica del 2040 en la pedra angular d’uns pressupostos del 2026 sembla menys una operació de realpolitik que un exercici de fe.
I la fe, en política catalana, acostuma a sortir molt cara.