Les mobilitzacions i vagues docents que aquestes setmanes s'han produït a Catalunya i al País Valencià han tornat a situar l'educació al centre del debat públic. Les reivindicacions són diverses: reducció de ràtios, millora de les condicions laborals, estabilitat de les plantilles o més recursos per atendre la diversitat de l'alumnat. Tanmateix, darrere d'aquestes demandes s'hi entreveu una qüestió de fons que sovint passa desapercebuda: cada vegada resulta més difícil no només trobar professors, sinó també mantenir-los en la professió.
La manca de docents ja no és un problema puntual ni exclusiu d'algunes especialitats. Es tracta d'un fenomen global que comença a evidenciar-se també al territori catalanoparlant i a la resta de l'Estat. La UNESCO estima que el món necessitarà desenes de milions de docents addicionals durant els pròxims anys per garantir una educació de qualitat. La qüestió, per tant, no és només quants docents caldrà formar, sinó per què alguns dels que ja són a les aules decideixen deixar-les.
Una crisi de la professió docent global
Les dades de l’OCDE indiquen que països com Dinamarca, Estònia, Regne Unit o Bèlgica registren percentatges significatius de docents que abandonen voluntàriament la professió. Al mateix temps, molts sistemes educatius tenen dificultats per cobrir vacants en matèries com matemàtiques, ciències, tecnologia o llengües. No es tracta d'un problema local ni circumstancial.
En contextos educatius molt diversos s'observa una preocupació comuna: cada vegada costa més atreure nous docents i, sobretot, retenir els que ja tenen experiència. Durant anys es va pensar que l'ensenyament era una professió estable, fins i tot privilegiada. Però les transformacions socials i els canvis en les expectatives laborals n'han transformat la percepció. Igual que en altres sectors, molts professionals es pregunten si les exigències emocionals i burocràtiques de la seva feina compensen els beneficis que n'obtenen.
Quan les places queden buides
A Catalunya, el problema es fa visible especialment a l'inici de cada curs. Algunes especialitats, especialment les tècniques i tecnològiques, acumulen vacants difícils de cobrir. Les dades disponibles indiquen que hi ha nomenaments que queden deserts i centres que tenen dificultats per trobar professorat qualificat. Aquesta realitat té conseqüències directes sobre els centres educatius i també sobre l'alumnat. Quan una plaça no es cobreix ràpidament, augmenta la càrrega de treball dels equips docents, es dificulta la continuïtat pedagògica i es genera una sensació d'inestabilitat que afecta el conjunt de la comunitat educativa.
La manca de professorat acaba repercutint en tota la cadena educativa: des dels equips directius que han de reorganitzar horaris fins als alumnes que veuen alterada la continuïtat de les seves classes. Tanmateix, la manca de professors és només una part del problema. N'hi ha una altra menys visible: cada vegada hi ha més docents que es plantegen marxar. En aquest context, sorgeix una qüestió rellevant: què està passant perquè una professió tradicionalment associada a la vocació, l'estabilitat i la contribució social generi avui tants dubtes entre una part del professorat?
"Ja no em dedicava a ensenyar"
Diferents testimonis de professors que han abandonat la docència després d'anys d'experiència permeten comprendre millor què hi ha darrera les estadístiques. Cap d'ells va deixar la professió per una única raó. Les causes apareixen entrellaçades: burocràcia creixent, dificultats de gestió de l'aula, manca de suport institucional, desgast emocional i sensació de no poder desenvolupar adequadament la tasca educativa. No hi havia un únic moment de ruptura, sinó una acumulació de petites tensions que, amb els anys, van anar erosionant la satisfacció professional.
Alguns assenyalen que havia arribat a un punt en què es dedica més temps omplint informes que preparant classes. També s'identifica una percepció de responsabilitat davant problemes socials, emocionals i familiars per als quals no es disposa de formació especifica. Finalment, també s'hi descriu la sensació d'esgotament davant conflictes quotidians que es repetien dia rere dia. Aquests testimonis posen de manifest una idea recurrent: la sensació d'allunyar-se progressivament d'allò que els havia portat a ser docents. No era tant una pèrdua de vocació com la percepció de no poder exercir-la plenament.
Les vagues, més enllà d'una qüestió salarial o laboral
Les mobilitzacions actuals poden interpretar-se des d'aquesta perspectiva. Més enllà de demandes concretes, es poden entendre com l'expressió d'un malestar acumulat durant anys. Per això, reduir les vagues a una qüestió salarial o laboral seria una lectura incompleta. El que s'observa en moltes de les reivindicacions és una preocupació més profunda sobre les condicions en què es desenvolupa la tasca docent.
Quan els docents reclamen menys burocràcia, més recursos o més suport per gestionar la complexitat de les aules, no només defensen els seus drets laborals. També posen de manifest les condicions que fan sostenible —o insostenible— la professió. La paradoxa és significativa. Mai no s'havia demanat tant a l'escola i, alhora, mai no havia estat tan complex l'exercici de la docència. Els docents exerceixen avui funcions que van més enllà de la docència, com a mediadors, orientadors, referents emocionals i gestors de situacions socials cada vegada més diverses i complexes.
El repte no és només captar professors
Tradicionalment, les administracions han abordat la manca de docents intentant augmentar l'oferta de nous professionals. Però les experiències internacionals indiquen que captar professorat és només una part de la solució. Tan important com incorporar nous docents és aconseguir que els que ja hi són continuïn en la professió. La pregunta decisiva és la següent: per què alguns docents opten per abandonar la professió?
Si no s'actua sobre les causes del desgast professional, qualsevol estratègia de captació acabarà sent insuficient. Formar nous professors és imprescindible, però també ho és retenir el professorat existent. Les vagues d'aquestes setmanes evidencien una realitat central: el futur de l'educació no depèn només dels currículums, de la tecnologia o de les reformes legislatives. Depèn, sobretot, que continuï havent-hi persones disposades a entrar cada matí en una aula.
La bona notícia és que moltes de les causes que expliquen el malestar docent no són inevitables. Les polítiques educatives, el suport institucional, la simplificació burocràtica, la formació i el reconeixement professional constitueixen factors clau en aquest sentit. La pregunta ja no és només qui voldrà ser professor d'aquí a deu anys. La qüestió és si es podran generar les condicions perquè continuï sent una professió atractiva, valorada i socialment imprescindible. Perquè el veritable repte no és només retenir els docents, sinó garantir que puguin exercir la seva professió amb les condicions, el reconeixement i els recursos que aquesta exigeix.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
