Els nostres diccionaris descriuen inèrcia com la falta d'energia, acció o voluntat per canviar un costum i com a cosa per habitud o costum, sense reflexió pròpia.

Lluny de ser una paraula casual, descriu la perillosa situació que viu el nostre país ara mateix. I no parlo només de la inèrcia dels Mossos d’Esquadra, de fer allò que volem, quan volen i com volen, infiltrant-se en assemblees de docents i de ves a saber quantes organitzacions i col·lectius en els darrers temps.

Parlo també de la inèrcia d’un director de la policia Josep Lluís Trapero, que per la inèrcia que li va donar Illa, actua com un poder propi, al marge de qualsevol mena de control per part del Govern i del Parlament. I de la inèrcia d’una consellera d’interior, Núria Parlon, que malgrat els avisos constants que li hem fet des de la CUP sobre què suposa donar barra lliure a la inèrcia policial present al cos de Mossos d’Esquadra, la de tapar males praxis policials, abusos i de perseguir la dissidència política, ha mantingut una posició de fèrria defensa absolutament acrítica del cos. Una inèrcia que ha portat la situació a un dels escàndols democràtics més elevats i d’abús policial al nostre país els darrers anys, a la infiltració “d’inèrcia”, “sense mala fe” a una assemblea de docents fent volar pels aires els drets i llibertats.

Això és perquè la inèrcia és forta i poderosa, arrossega i ho escombra tot. La inèrcia pot destrossar l’educació pública del nostre país, sobretot si va acompanyada d’amiguismes, favors i de voluntat de marginar i actuar d’esquena a tots aquells actors que no siguin els teus amics, marginant les majories sindicals, el conjunt de la comunitat educativa i les mobilitzacions en educació més grans vistes mai al nostre país. La inèrcia a més s’encomana i arrossega, com sembla que pot passar amb els socis de legislatura d’aquest govern. Una inèrcia orbital que arrossega tot i tothom al seu voltant.

És per això que demanem fermesa a Esquerra i als Comuns. I amb això no els demanem l’impossible en la seva posició, que seria el que legítimament defensem des de la CUP: no aprovar uns pressupostos al pitjor Govern socialista de la història del nostre país. Sinó un mínim de sentit comú: la inèrcia de la vulneració sistemàtica dels drets més bàsics no es pot deixar passar, no es pot considerar una nova cagada més d’un Govern que no para d’enfonsar més i més els peus dins la galleda, es tracta d’un punt d’inflexió, es tracta de sobrepassar una línia vermella fonamental i es tracta, per tant, donar-hi una resposta a l’alçada. I això no vol dir altra cosa que congelar de forma immediata qualsevol acord de pressupostos amb el govern.

Es tracta d’un mínim democràtic i de sentit comú, imprescindible fins que Illa no depuri responsabilitats polítiques al més alt nivell per les infiltracions i resolguin, com a mínim, la tempesta perfecta que han creat a l’educació del nostre país.

El Govern d’Illa és el govern de les inèrcies. D'unes que fan caure el país sense voluntat per canviar, sense reflexió pròpia i accelerant tots i cada un dels tics que han portat a tenir un país que cau a trossos. La qüestió central és si la resta de partits estarem a l’altura i aturarem aquesta inèrcia o si la transformarem en una anècdota, de la que tard o d'hora, totes i tots, en patirem les conseqüències.

Dilluns a la tarda veurem si totes i tots estem a l’altura del qual ara mateix, per sobre de tot, necessita aquest país: aturar la inèrcia.