Una alegria profunda, sentida, buscada, assegut a taula a Ca l’Isidre, el restaurant del carrer de les Flors de Barcelona, que és punt de referència des del 1970, i on hi ha la veritat al plat. La meva veritat al paladar que la memòria gustativa reclamava ja feia setmanes, i que em va facilitar l’estrena al Teatre Tantarantana, que hi ha a tocar de Ca l’Isidre, del monòleg Perfectament imperfecta basat en la novel·la de la Carla Gràcia Mercadé, interpretat per la Montse Rodríguez Clusella, dirigida per Laura Domènech Vila, la història d’aquesta dona forta i perfectament imperfecta, la Rut, que encara la vida d’una manera diferent quan el seu fill de 8 anys comença a partir brots de psicosi i li detecten TEA.
El pla perfecte: teatre i taula a Ca l’Isidre. Entrar en aquest temple de parets carregades de quadres, Tàpies inclòs, i que em rebi el cap de sala, Pep Millàn, ja reconforta. Ja saps que això sí que anirà bé.
Al cap, a temperatura dels fogons, m’hi bullia la idea d’atrapar algun plat amb múrgoles, abans no ens diguin adeu, ara que ja entren amb força faves i pèsols. I pensat i fet, tot i que les favetes baby saltades amb calamarsets a la menta també m’estiraven vaig fer múrgoles. O amb foie seguint la recepta del Motel, o farcides amb botifarra, espàrrecs verds i suc de carn. Vaig optar per aquestes, perquè he de tornar aviat al Motel. I faig completar l’àpat amb uns cervellets de xai a la mantega negra amb tàperes. M’havia donat la benvinguda una monumental croqueta de carn d’olla, i vaig tancar amb un ja clàssic coulant de xocolata vingut de les lliçons de l’Alain Ducasse, i de Montecarlo, i de Suïssa, que és allà on va completar la seva formació la Núria Gironès i Salvó. Amb aigua, amb Joan d’Anguera i una Casta Diva d’Alacant.
La Núria ja va agafar el relleu de la cuina dels pares el 2017 i amb aquest llegat de cuina catalana, amb aire afrancesat, i actualitzat, segueix anant personalment als mercats, a Santa Caterina i la Boqueria (tot i els canvis que hi ha hagut amb el pas dels anys) i comprovant l’oferta dels productes de temporada que després arriben a taula a Ca l’Isidre.
Aquest dijous a can RBA, al seu auditori, hi havia una sessió de Diàlegs amb la música dins la programació dels 150 anys del naixement de Pau Casals, i entre el públic hi havia la vendrellenca Montserrat Salvó i el seu home, natural de Batea a la Terra Alta, l’Isidre Gironès. En acabar van passar pel seu restaurant, i l’alegria que ja tenia es va multiplicar resseguint anècdotes, el record de Woody Allen, la situació del barri i la reivindicació de la trajectòria, en aquests temps en què hi ha molts cuiners que miren d’acostar les seves cartes a allò que sempre han fet a Ca l’Isidre.
En la memòria de l’Isidre, hi van passar aquella nit Leopoldo Rodés el publicista que en el seu moment (passava en moto per allí quan feia poc que havien obert) va ser un dels prescriptors de les bondats d’un local que Ravaleja, Diagonal amunt; o Joan Pedrell i la Fanni, a la sala de l’enyorat Gatell de Cambrils, i no és en debades que a la carta de l’Isidre hi hagi un tàrtar d’orada Casa Gatell. A la Montserrat, oient fidel de La nit dels ignorants, i emocionada per tots aquells que l’havien saludada a l’acte de Pau Casals -el llistat de clients de tots aquests anys és més llarga que un dia sense pa- va fer un coulant (i l’Isidre un flam) per acabar de refer-se, tothora que recordava que si un tallat de cabells que li havia elogiat Woddy Allen, que si com els ha ant la vida havent de fer pujar 4 filles, que els han donat 5 nets, treballant més de setze hores cada dia.
En aquests temps de restaurants "instagramats", d’obertures d’aquí caic i aquí m’aixeco, efímers, locals de moda curta, Ca l’Isidre es manté en la tasca sereníssima de memòria, de saber què va del mercat als fogons, de fonaments del paladar. I que resulta imprescindible en el mapa gastronòmic d’aquest país, ho hem d’anar refrescant, com en cada moment ho han fet de Vázquez Montalbán a Néstor Luján, de Joan Perucho a Xavier Domingo, Miquel Sen o Joan Vinyoli, de Pere Tàpias a Jaume Pastallé o Llorenç Torrado la història recent i tots els de present. És bo tornar-ho a dir i tornar-ho a fer. I encara més avui que és el dia de Sant Isidre, el llaurador.