Per molt que corri no atrapo els dies. Encara no he paït els torrons i ja ensumo l’estiu. En un tres i no res, el caloret i els mojitos. La crema solar i els mosquits. Mentre planifico les vacances, hi ha una data de la qual tothom en parla fixada al calendari. El 12 d’agost, eclipsi solar. Marxem abans o després? Un cop que ho tenim a casa no viatjarem a l’altra punta del món… o sí, perquè la previsió de visitants és tan bèstia que potser haurem de sortir cames ajudeu-me per trobar un lloc tranquil. Els que en saben, i també els que no en saben tant, diuen que és un esdeveniment històric. I sembla que a les Terres de l’Ebre aquest cop ens ha tocat la grossa. Ja ens mereixíem una alegria. Ser notícia en positiu. Serà un minut i mig de foscor. 90 segons de glòria. D’ocupar portades i minuts del telenotícies. De ser el centre del món. Llàstima que per un cop que ens toca duri tan poc. Com aquell primer petó, com aquella primera nit, que no s’acabi mai.

Diuen diuen. Que arribaran més de 40.000 vehicles, que es poden col·lapsar les carreteres i que l’ocupació turística serà plena. De fet, les cerques d’allotjament s’han disparat fins al 800%. Americans i japonesos que han pagat quantitats desorbitades per una sola nit. Ajuntaments que estan organitzant activitats abans, durant i després per allò d’allargar les estades. L’altra cosa és si el lloc d’observació que se’ls hi ha assignat és el que voldrien i com s’ho havien imaginat. El catàleg és extens. Entre camps de futbol, descampats i places de toros va la cosa. Ja se sap que el sol no surt mai al gust de tothom, i alguns hi veuen certes ombres. També hi ha els espavilats que han sabut trobar el filó per fer negoci. Les empreses que fabricaran i vendran ulleres homologades i tota mena de marxandatge. A més d’experiències, menús gastronòmics i també una mica de ciència. Per cert? I què n’heu de dir dels experts? Els que apareixen als mitjans en qualsevol fenomen. I en aquest, òbviament, no hi podien faltar. Si ara ja tots tenen màsters en eclipsis, no sé què pot passar quan arribi el gran moment.

Jo hi vaig ser, jo ho vaig veure millor que tu. Tu a Prades i jo a Alcanar. I nosaltres que ja veurem on som. Perquè no soc fan de les aglomeracions. Odio les cues i el col·lapse. I ja se sap com va això de l’efecte crida. Com més direm que en serem, efectivament, més en serem. Clar que necessitem visitants, que ens coneguin arreu. Que aquí s’hi menja molt bé, que tenim platges idíl·liques. Però que sobretot som uns grans amfitrions. Hem de tornar a ser l’exemple de l’hospitalitat. Hem de ser la imatge de l’ordre i de la bona organització. El que hem de fer és que tots es quedin amb ganes de tornar un cop hagi passat la febrada. I a vosaltres, els que vingueu, sigueu 1.000 o 100.000, calma. Respecteu els espais i el paisatge. Feu cas de les indicacions. Hi ha lloc per a tots. I el nostre cel és immens. Gaudiu d’un fet únic amb consciència. I no cal que espereu fins al 2180 per tornar-nos a visitar.

No vull posar aigua al vi. De veritat que m’il·lusiona que això passi aquí. I ja que passa, s’hi ha de treure el màxim profit. Però en un territori amb una oferta hotelera més bé limitada, connexions ferroviàries deficients i una autopista de dos carrils, cal un esforç extraordinari perquè tot vagi com ha d’anar. Per cert, també teniu l’opció del bus. Ràpid, puntual i econòmic. De moment, només hi ha previsions i estadístiques que se sostenen sobre un fil molt prim. I un impacte econòmic que també estarà condicionat per la meteorologia del dia en qüestió. I si plou? I si està ennuvolat? I si després de tota la moguda ens quedem amb la mel als llavis? Estic segura que el fenomen astronòmic serà una gran oportunitat per les Terres de l’Ebre. Però no permetem que tot el que ho envolta acabi eclipsant les necessitats que fa anys que reivindiquem. Perquè abans i després de l’eclipsi, volem cada dia segueixi sortint el sol.