Enguany fa 50 anys de les primeres jornades catalanes de la dona. Un esdeveniment que va marcar el ressorgiment del feminisme després de la dictadura franquista. La sortida al carrer de les reivindicacions de les dones, els debats fundacionals del feminisme contemporani.
Quatre mil dones es van trobar al Paranimf de la Universitat de Barcelona a finals de maig de 1976, pocs mesos després de la mort del dictador. Va ser un esclat de vida. Les dones anaven juntes, parlaven, debatien. Algunes de les participants diuen: “totes parlant pels descosits” “era un caos absolut” “allò va ser una cosa extraordinària”. Totes coincideixen en el valor polític que va tenir en l’obertura cap a la democràcia, una democràcia que va quedar a mig construir perquè el feminisme, que va ser un inici, va quedar relegat de les institucions molts anys i encara les dones no hem recuperat els drets assolits durant la República.
Per la commemoració d’aquests 50 anys de lluites feministes s’han fet diversos actes, exposicions, llibres, documentals, peces als mitjans... i el 12, 13 i 14 de juny unes jornades que reivindiquen aquests anys i els que venen. Tres dies de debats en el que es vol analitzar el context i projectar cap al futur estratègies de lluita feminista.
He tingut la sort de participar, juntament amb la fotoperiodista Fabiola Llanos, en la direcció d’un documental “I amb elles arriba l’escàndol. 50 anys de les jornades catalanes de la dona” en el que hem entrevistat algunes de les organitzadores i participants. Ha estat impressionant poder compartir amb elles l’emoció d’aquells dies, la seva energia, les seves propostes.
L’advocada Magda Oranich ens explica com “La situació de les dones en aquell moment era molt dura, discriminatòria, sense drets. Jo vaig fer la ponència jurídica, hi havia molt poques dones advocades”. I va ser en aquest marc que les jornades s’organitzaren i es portaren a terme. Amparo Moreno, una de les periodistes que va informar del que allà passava reflexiona “Vaig viure aquells dies a tope i sense parar, les jornades a les organitzadores també ens van desbordar molt, no esperàvem tant”.
La recentment traspassada Anna Balletbó ens deia “cada pas que fèiem era una conquesta” i en aquell context de manca de drets per a tothom, però molt especialment per les dones moltes reconeixen com els va obrir a noves perspectives, com els va canviar la vida. L’activista feminista Mireia Bofill ens recorda “Vist ara moltes coses, potser són criticables, però només de pensar que es podia intervenir, que es podia parlar, que es podien dir coses que e aleshores ni tan sols les deies a les amigues i que es poguessin dir públicament. Va ser fantàstic ”. La qui fou diputada, Dolors Calvet afirma que “A mi el que més em va agradar de les jornades són les conseqüències” i ens recorda que els drets assolits, malgrat que encara no tots s’han aconseguit o han estat realment efectius, són reversibles perquè l’amenaça de l’extrema dreta així ho evidencia.
Experiències imprescindibles que basteixen una història no prou explicada. La vigència de la revolta, tal com reivindiquen les jornades que es portaran a terme el pròxim mes de juny, és absoluta. El feminisme és imprescindible per la construcció d’una societat amb tots els drets, diversa i realment democràtica.