S’acaba el cicle d’eleccions autonòmiques provocades pel PP per refermar la seva posició, amb resultats tan galdosos que, arreu, ha donat la clau a VOX. S’acaba un cicle jacobí del PSOE que, com mai havia passat, ha enviat a tots els seus ministres a encapçalar les llistes territorials. Només a Illa li va funcionar, amb la contribució inestimable de la resta de partits fent-se travetes. Sánchez haurà purgat totes les baronies socialistes situades a la dreta del partit i d’un espanyolisme pujat de to, però deixant els territoris erms, com possiblement passarà a València, Canàries i Madrid. Si aquesta purga del dretanisme regional socialista anés acompanyada d’un gir copernicà en l’assumpció de la plurinacionalitat ibèrica i d’un programa d’esquerra antioligopòlica, potser significaria una regeneració de l’oferta progressista. Val a dir que en detriment de les esquerres nacionals.
En tot cas, sembla clar que, qui ha fet perdre la majoria a Moreno no és l’escó de més que ha tret VOX, sinó la multiplicació per quatre dels escons d’Adelante Andalucía. Amb aquesta opció, Andalusia s’afegeix a Catalunya, Euskadi, Galícia, Balears, València, Aragó, Canàries en el moviment centrífug oposat al centripetisme de l’Espanya de Feijóo&Ayuso i al jacobinisme orgànic de Sánchez (i de Sumar/Podemos).
Així que, el mapa electoral hispànic està més bloquejat del que podria semblar en la fase postbipartidista. PPSOE dos partits centrals del règim, debilitats, i les dues alternatives, a banda i banda, que són VOX, l’extrema dreta nacionalista espanyola, i les esquerres nacionals d’ampli espectre. Quatre blocs clars i determinants estructuralment. En canvi, les diverses esquerres espanyoles i les dretes nacionalistes d’Euskadi i Catalunya passen a ser protagonistes secundàries, i només excepcionalment decisives.
En aquest context, en què les esquerres nacionals han de combinar, alhora, un horitzó estratègic clar i una política de pactes, allunyant-se del no a tot, que almenys a Catalunya no sembla afavorir ni a Junts ni a la CUP. Cal paciència estratègica i flexibilitat tàctica. Claredat a l’hora d’explicar els culs de sac, les renúncies, si en calen, i les exigències irrenunciables als Governs autonòmics i al de l’Estat, en allò que siguin competències respectives. Exigir a l’un el que són competències de l’altre, molts cops permet a ambdós l’exercici del joc del “triler”.
No es pot continuar amb la cantarella de “que ve VOX”, sense concretar polítiques que abordin seriosament, sense fer riure: els problemes de l’habitatge, dels salaris compassats al cost de la vida territorial, les polítiques per frenar el creixement de sectors econòmics de mala qualitat ocupacional, les polítiques regulars d’acollida i integració de la immigració superant el model de regulacions extraordinàries, el combat a fons de les xarxes de tràfic de droga i l’alerta sobre el seu consum, l’aposta inversora en indústries i tecnologies estratègiques, la mobilització general per l’ús del català, etc.
Hi ha tants reptes per abordar, que el pitjor que es pot fer és abordar-los des de cotilles ideològiques. Tenim enfront grans problemes i hi ha d’haver solucions. Algunes vindran de la intervenció pública, d’altres de la privada i d’altres de l’acció mixta. Només fent anàlisis comparades amb països de llarga tradició democràtica del nord d’Europa ja es poden trobar idees per aplicar.
En el meu parer, les esquerres nacionals estan ben posicionades en aquesta conjuntura, si saben ocupar l’espai d’una socialdemocràcia nacional de reformisme fort, sense tics esquerranistes, ni l’acomodament al règim dels tradicionals partits socialistes. Algunes estan a prop d’aquesta posició, a d’altres els hi falta avançar i a alguna altra hauria d’anar amb cura de no allunyar-se’n. És tan fàcil perdre el que s’ha guanyat picant pedra i consolidant partits o coalicions sòlides!