Encara que Catalunya hagi viscut una dècada de “procés” que podria haver desencadenat un debat sobre l’estructura de l’estat compost i descentralitzat, el conjunt de la política espanyola segueix en un garbuix que no fa preveure una formulació a llarg termini d’una estructura que articuli de manera diferenciada les nacionalitats històriques de les regions ni que mostri especificitats a l’única autonomia que va aconseguir un autogovern per la via de l’article 151 de la Constitució fent valdre la persistència en el temps de l’andalusisme polític.
Només de manera segmentada, sectorial si ho prefereixen, apareix una proposta que estableix un debat intens i esbiaixat sobre alguna qüestió. El més efervescent i important, encara que el debat està condicionat per conjuntures electorals, el del finançament és actualment sobre la taula, anestesiat fins després d’unes importants eleccions que hi ha avui, precisament, a Andalusia.
Les eleccions d’avui formen part d’una estratègia del PP que ha avançat totes les eleccions autonòmiques per obligar al PSOE a la campanya infinita consolidant la idea de debilitat del govern central perquè només hi ha eleccions on el president és del PP i pot dissoldre parlaments.
Però el fet que la candidata del partit socialista hagi estat ministra d’Hisenda i hagi formulat la darrera proposta coneguda sobre el finançament autonòmic ho ha fet una mica més singular. El Ministeri d’Hisenda és el més antipàtic dels ministeris pels que no han entès que el sistema fiscal és l’eix troncal de la formulació avançada no ja de la democràcia sinó del mateix concepte de civilització.
En el model que hi ha en discussió, Andalusia sortia més ben parat del que el seu propi govern esperava i malgrat això els tòpics insolidaris dels que sembla impossible alliberar-se, l’han convertit en gran cavall de batalla electoral. L’encegament del PP encara no ha permès fer realitat l’anomenada quitança del FLA i, per tant, el candidat andalús del PP ha intentat no vincular-se gaire al seu propi partit que per tal de bloquejar, bloqueja fins i tot el que li seria favorable.
El Partit Socialista ha perdut a les eleccions andaluses perquè la corrupció dels darrers governs socialistes en la macrocausa coneguda com “els ERO d’Andalusia” no s’ha oblidat i perquè Moreno Bonilla (PP) ha sabut utilitzar un simpatiquisme populista i de plantejaments moderats que ha trencat el vincle que els ciutadans andalusos sempre havien establert entre el PP i els señoritos, en un territori on l’impacte de les zones agrícoles encara és molt important.
El candidat del PP ha desacreditat tant com ha pogut la proposta de finançament que avalaria ERC perquè sap que Junts hi ha anunciat el vot en contra. Si el nou sistema tingués vots suficients, no podria desmarcar-se’n perquè no sabria com explicar la renúncia a un sistema que, novament, li és favorable. Tot i això, tota la campanya ha consistit a contraposar-se a Catalunya, afirmant que no hi ha greuge ni dèficit històric sinó mala gestió.
En la dècada dels vuitanta del segle passat va produir-se una descentralització política i econòmica que l’experiència hauria hagut de corregir i millorar, però l’ús del greuge i la contraposició portada a l’extrem no ha ajudat gens a tenir un model federalitzant, o una asimetria que garanteixi major sobirania a les nacions històriques, ni tan sols ha demostrat que la lleialtat institucional sigui més útil que la confrontació generadora de fòbies. Tampoc l’extrema dreta defensa la recentralització perquè li van molt bé les quotes de poder i els altaveus dels parlaments i governs autonòmics.
L’actual president andalús es disputa massa vots amb la formació d’extrema dreta Vox i això ha fet inviable un to moderat i un programa on la solidaritat entre els pobles torni a l’expressió política. Ha prescindit de Núñez Feijóo, però, sap perfectament que necessita 55 escons (el parlament andalús en té 109) per a poder lluir davant del seu propi partit i davant de tots els ciutadans que pot contenir el creixement de Vox.
Vuit circumscripcions electorals donen moltes possibilitats que l’atorgament de restes en la comptabilitat dels darrers vots escrutats, però era evident que el PP guanyaria i que l’única esquerra que creixeria seria la que es desmarca del govern de l’estat. El patit socialista ha de replantejar-se aquesta tossuderia d’enviar ministres vinculats a la política centralista.