A les portes del Palau de la Generalitat Valenciana, s'havien depositat centenars de cartells negres amb un nom pintat en blanc. A sobre de cada cartolina enfosquida, hi havia una vela que homenatjava a les víctimes de la dana. Els damnificats per la riuada s'havien tornat a concentrar per recordar a les persones que van faltar i reclamar l'empresonament de l'expresident valencià, el popular Carlos Mazón, qui continua ocupant un seient a les Corts Valencianes. El calendari assenyalava 29 de juliol.
En aquell acte de les víctimes de la barrancada, es va llençar un clam de solidaritat amb els afectats pels incendis, com ara pel foc que ha calcinat prop de 10.000 hectàrees a la comarca de la Plana Baixa i va tenir com a epicentre el municipi de la Vall d'Uixó. Amb les flamerades estabilitzades i el confinament alçat a totes les poblacions, no s'han donat les condicions per a la indignació social i política. Sí que hi ha hagut batussa dialèctica entre l'oposició progressista i el Govern valencià que encapçala el popular Juanfran Pérez Llorca, però tampoc ha agafat, de moment, massa volada.
Al contrari que l'any passat amb els incendis a Castella i Lleó i a Extremadura, els terribles focs que han cremat hectàrees a Madrid i terres castellanolleoneses han estat absentes —més enllà de la rutinària— de massa baralla política. A escala estatal, i abans de la crisi a Ceuta, el focus s'ha situat en el pacte contra l'emergència climàtica llençat pel president del Govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez, i les temptacions del PP de vorejar el negacionisme climàtic per la pressió dels seus socis —i rivals a les urnes— de Vox.
Els hereus de l'esclat de la riuada
Arran de la dimensió de la catàstrofe de la dana, amb 231 morts i diverses comarques del País Valencià arrasades per aquell torrent mortal, les mobilitzacions contra l'expresident Mazón foren històriques. València mensualment va transformar-se en un riu de gent que reclamava l'adeu de l'excap del Consell. La pressió social i, especialment, la seua visualització durant el funeral d'Estat foren l'última estocada per provocar la caiguda del fins al moment baró valencià del PP.
Amb la dimissió forçada de Mazón i la política d'apaivagament de Pérez Llorca, la mobilització social havia perdut pistonada. Junt amb els moviments socials del País Valencià, les víctimes han persistit de manera infatigable per recordar la "negligència" d'aquell 29 d'octubre del 2024 i exigir la retirada de l'escó a Mazón. Encara més, demanen que se l'investigue al procediment judicial obert a Catarroja per dilucidar les responsabilitats de la dana. Tanmateix, el Tribunal Superior de Justícia valencià ja va tancar qualsevol porta a la imputació de l'expresident.
Aquest malestar soterrat va reflotar, en part, amb les mobilitzacions massives dels docents durant els mesos de maig i juny. La potència de la vaga educativa va desbordar les previsions de les centrals sindicals i va visualitzar un magma de cabreig cultivat per una política de menyspreu al col·lectiu dels professors, especialment d'ençà que el País Valencià està en mans de la majoria que representen el PP i l'extrema dreta de Vox.
Si amb l'anterior conseller d'Educació, el popular José Antonio Rovira, va haver-hi aturades laborals i manifestacions reiterades — siga per les retallades o per les seues invectives contra els docents—, l'arribada de Carmen Ortí s'albirava com un temps nou. Tanmateix, va aplicar la mateixa plantilla fins que la pressió dels docents al carrer fou insuportable per al Consell. No debades, l'acceptació de les demandes del professorat va superar l'àmbit ideològicament proper al progressisme.
Una tardor calenta?
Si l'inici del curs polític a Catalunya s'albira ple de mobilitzacions, al País Valencià queda a l'expectativa de la reactivació de les protestes dels mestres. L'escola, de fet, s'ha convertit en una mena de canari de la crisi que pateixen arreu els serveis públics. La comunitat educativa valenciana ja enllesteix un arranjament de la temporada escolar carregat de batalla per aconseguir que les seues demandes sobre ràtios, condicionament de les infraestructures, reducció de la burocràcia o adequació salarial es plasmen en un acord amb el Govern valencià.
La intensitat de la flamerada estarà —segons han reiterat des de les principals organitzacions sindicals d'ensenyament al País Valencià— en mans de l'executiu de Pérez Llorca i, singularment, de la seua predisposició a considerar les reclamacions dels docents. En cas que hi haja un desacord, les mobilitzacions educatives poden apropar-se a la incògnita reivindicativa del segon aniversari de la dana, ja amb el País Valencià immers un clima de preparatius electorals per a la cita valenciana prevista per a maig del 2027. Serà el moment de veure si hi ha una nova seqüela de la indignació.
