Anna Bosch (Barcelona, 1963) va ser la primera periodista de l’Estat espanyol a citar en les seves cròniques a TVE un jove senador d’Illinois, Barack Obama, que aquí encara no coneixia ningú. Era el 2004, quan Obama acabava de ser elegit al Senat. Bosch acumula anys d’experiència com a corresponsal a les grans capitals com Washington, Moscou i Londres, i s’acaba de jubilar de la cadena pública estatal. Obre així una nova etapa vital coronada pel Premi Ofici de Periodista 2026 que li ha atorgat el Col·legi de Periodistes de Catalunya. Hi conversem al jardí de l’Ateneu Barcelonès, on les tensions d’un món trasbalsat semblen llunyanes. 

Abans de res, felicitats pel Premi Ofici de Periodista. Una mica el guardó tanca tot un cicle vital. S’acaba de jubilar.
Exacte. Ha coincidit tot. És com una fi d’etapa i no m’esperava gens ni el premi ni el ressò que ha tingut la meva jubilació. Han estat massa alegries en tres setmanes. El fet que sigui el Col·legi de Periodistes de Catalunya qui me l’hagi atorgat és una mica allò de roda el món i torna al Born. Jo vaig començar a fer periodisme local aquí, he voltat molt, em jubilo i em donen un premi a casa, com si t’acollissin.

I com entoma la jubilació?
Bé, home, ho he fet de manera voluntària i en tinc ganes. L’ofici m’apassiona, però l’obligació diària és diferent. Vaig començar molt jove i ara tinc ganes de tenir temps per fer les coses per gust.   

Aquesta setmana s’ha celebrat la cimera de l’OTAN a Ankara. Què n’hauríem d’aprendre? Com ens pot impactar?
Tot el que té a veure amb l’OTAN aquests darrers anys ens impacta en dues coses. Hi ha dues cimeres sempre en paral·lel: hi ha la cimera de Trump i els seus estirabots, i l’altra és una línia claríssima i és que els països europeus gastaran més en defensa. Les directrius, ens hi posem com ens hi posem, seran aquestes i el dilema serà si aquesta despesa la fem enriquint més els Estats Units, comprant armament a la indústria nord-americana, o aprofitem per reforçar la nostra pròpia indústria militar.

Internacional

Trump incendia la cimera de l'OTAN: hi torna amb Groenlàndia i amenaça amb retirar les tropes d'Europa

I aquesta Europa està fent els deures?
Europa té un problema i és que els seus governs, pressionats per Trump i per la guerra d’Ucraïna, estan abocats a més despesa de defensa, però en una part d’Europa, la més allunyada de Rússia, és contrària a això. En canvi, hi ha països on la gent n’està molt convençuda, que són els que formaven part de l’antic bloc soviètic. Ja no diguem Polònia o els bàltics, que tenen por a Rússia. Estan convençuts que si Putin guanya a Ucraïna, després anirà a per ells. Costa més de convèncer Itàlia, els francesos, nosaltres, perquè no sentim tant l’amenaça de guerra. 

L’altre problema és que, si s’arriba a la conclusió que ja no es pot comptar amb el suport dels Estats Units, ens haurem d’espavilar nosaltres. Si sumem els pressupostos dels 27 països de la UE, tenim un pressupost superior al de la Xina o Rússia. No més que el nord-americà, això no. Com és que no és més efectiu? Doncs perquè els estats continuen amb l’obsessió de sobirania que fa que els costi compartir informació d’intel·ligència, de claus nuclears. No crec que veiem un exèrcit europeu, potser sí europeïtzar l’OTAN, que és una via que s’està explorant.    

L’estat general d’Europa com el veu?
A Europa es palpa la incertesa respecte al futur. La sensació d’haver perdut el codi de circulació. Davant de la realitat de les dues superpotències, els Estats Units i la Xina, Europa perd pes al món i està perdent la cursa tecnològica. L’única sortida per contrarestar aquesta pèrdua és fer que el bloc de tots els socis europeus sigui més potent i cohesionat. El problema és que quan es posen les urnes, guanyen terreny les forces menys europeistes. L’única manera que no se’ns mengin la Xina i els Estats Units és fer-nos forts i competir, i anar tots a una.

A aquest pols entre els Estats Units i la Xina li veu un desenllaç previsible?
De moment, també tenen una relació de simbiosi. Part del deute nord-americà el té la Xina. La Xina necessita xips nord-americans i els Estats Units necessita les matèries rares xineses. Els xinesos no només tenen aquests materials sinó que tenen més del 80% del seu processament. Vol dir que nosaltres difícilment podrem fer xips sense les matèries rares. Competeixen les dues potències, però alhora es necessiten. Trump es fa el fort i considera que la Xina és l’enemic principal, però hi viatja i és rebut amb tots els honors. 

Creia que ja ho havia vist tot i ha hagut d’assistir a aquest espectacle que és el segon mandat de Donald Trump. Fins i tot ha fet que algú com Giorgia Meloni el percebem de manera més positiva. 
A tothom li passa igual. Jo crec, a més, que a Europa els dos líders amb més olfacte polític per aconseguir vots són Giorgia Meloni i Pedro Sánchez. Estan en els dos extrems, però tots dos tenen eleccions l’any vinent i saben que estar en contra de Trump dona vots tant a Espanya com a Itàlia. Meloni, que des que va arribar Trump ha intentat ser el pont entre ell i Europa, a mesura que s’acosten les eleccions i que Trump l’insulta, ella s’aparta més del nord-americà. Meloni és molt animal polític, sap el que dona vots i el que no.  

Trump està superant totes les seves previsions?
Les supera perquè la seva primera elecció tenia dos atenuants: el 2016 va guanyar el col·legi electoral, però en vot popular va perdre davant Hillary Clinton. I hi havia el sentiment del cansament de molta gent per la classe política, arrossegant-se les retallades de la crisi del 2008. Però cap d’aquests dos atenuants funciona en la segona elecció: ha tingut majoria de vots. I un altre agreujant és que han elegit aquest senyor després d’haver estat condemnat per més de 30 delictes i intentés un cop d’estat el 2021. La segona elecció ha estat més decebedora.

Va cobrir l’elecció de Barack Obama, el 2008, com a corresponsal a Washington. Un moment anímic molt diferent del que va dur a l’elecció de Trump. 
Puc dir que vaig ser la primera periodista de l’estat espanyol que va escriure en una crònica el nom de Barack Obama.

​NEWSLETTER

Ara que Trump no és un miratge Ferran Casas i Manresa

Què diu ara!
Quatre anys abans de la seva elecció. Al ser elegit senador el novembre del 2004, en vaig parlar. Fins al punt que a la redacció em comentaven com era que el citava a les meves cròniques. És una medalla que em puc posar, però no per més llesta sinó perquè llegia els analistes nord-americans que apuntaven que calia tenir Obama al radar. Va ser un fenomen molt interessant, humanament i intel·lectual que em va permetre endinsar-me en el món dels afroamericans i la història dels drets civils. 

Les primàries demòcrates del 2008 van ser entre Obama i Hillary Clinton i vaig endinsar-me en una mena de competició que ha existit sempre entre el moviment feminista i el dels drets civils dels negres. En alguns moments de la història, la conjuntura era avançar en un dret de la dona o dels negres. I el 2008 els demòcrates havien d’elegir entre la primera presidenta dona o el primer president negre. Va ser per mi molt enriquidor.   

La mateixa Amèrica que va elegir Obama va votar Trump.
No tenim més remei que admetre que si van elegir Obama el 2008 i el van reelegir el 2012, i van elegir Trump el 2016 i reelegir-lo, les dues idees d’Amèrica existeixen. Elegir Obama va ser per la meitat del país una reivindicació nacional, una manera de dir que ja no eren els Estats Units de Bush, va ser una manera de treure pit i sentir-se orgullosos d’ells mateixos. Però hi va haver mig país que no ho va pair, però no ho podia dir obertament. I Trump va capitalitzar aquest sentiment racista. 

S’atreveix a fer pronòstics de com pot acabar Trump?
Hi ha força possibilitats que els demòcrates aconsegueixin la majoria a la Cambra de Representants. El Senat podrien, però és més difícil. Sense una àmplia majoria dels demòcrates a les dues cambres, Trump acabarà el mandat. Però pensem una cosa: si Trump no acabés el mandat, el relleu seria el vicepresident J. D. Vance. No sé si no és pitjor el remei que la malaltia. El que sí que sabem és que Vance no controla el partit. Que una de les coses sorprenents és com Trump ha segrestat el Partit Republicà, que era molt conservador però institucional. 

Va ser corresponsal a Moscou, on va arribar el 1998, poc abans de l’arribada al poder de Putin. Va escriure un llibre sobre la seva entrada al Kremlin, El año que llegó Putin. Com veu ara la guerra enfangada a Ucraïna?
El fet de no haver guanyat ràpidament la guerra a Ucraïna ja és una derrota per Rússia. Gairebé tothom donava per descomptat la caiguda d’Ucraïna i que Zelenski fugiria. Estem ja en el cinquè any de guerra. Que la situació al front estigui estancada també és una derrota. Un 20% de territori conquerit per Rússia mentre que el fet de resistir ja és una victòria per Kíiv. Ara, jo no veig Putin claudicant. No té al·licients per fer-ho. Diuen que cada vegada està més aïllat. 

Realment, la guerra d’Ucraïna està canviant de sentit? 
El que podem dir és que l’estratègia ucraïnesa d’atacar les instal·lacions energètiques és encertada pels interessos de Kíiv. Putin és un dictador, però és llest. Ell sap que els efectes de la guerra no es poden notar ni a Moscou ni a Sant Petersburg, que són les dues grans ciutats, les úniques on en alguna ocasió s’ha pogut articular algun tipus de resistència contra el govern. Fins ara, la guerra no es notava a Moscou i Sant Petersburg. 

La gent enviada al front és provinent de poblacions petites, preferiblement d’ètnies no russes, a milers de quilòmetres de Moscou. No pot haver-hi problemes de proveïment a les dues ciutats. Amb la darrera estratègia ucraïnesa d’atac a centres energètics és eficaç. La gran riquesa de Rússia és el gas i el petroli, i ara s’ha vist que a les ciutats tenen problemes per tenir benzina. Això és un factor. 

Això podria canviar les coses?
Podria. Però un canvi a Rússia és molt difícil. I no queda clar, des de la nostra perspectiva occidental, que la caiguda de Putin i el seu recanvi fos molt millor. Recordem que l’únic que li ha plantat cara darrerament, Ievgueni Prigojin, era més dur encara que Putin.   

Ha tornat la guerra a Ormuz. Com contempla el futur d’aquest conflicte?
L’Iran té un exèrcit molt menys potent que els Estats Units, òbviament, però ha constatat que té una arma potentíssima. Pot controlar Ormuz i provocar una crisi energètica mundial. La prova és que quan han tornat els atacs ha tornat a enlairar-se el preu del petroli, el que comporta una crisi econòmica i d’opinió pública. El que és clar és que cada vegada que estrenca aquesta mena de preacords de pau, qui surt guanyant és Israel. Israel va ser qui va arrossegar els Estats Units, com se li va escapar a Marco Rubio, i qui no vol una pau fins que no canviï el règim i donin per liquidat Hezbol·là. 

En aquests moments, tenim dues forces dins del mateix camp, Estats Units-Israel, que volen coses contràries. A Trump li interessa posar fi a això com més aviat millor pensant en les eleccions de novembre, que la benzina no pugi. A Netanyahu, en canvi, la guerra l’afavoreix i té eleccions a la tardor. La guerra li treu vots a Trump i li dona a Netanyahu, són dos socis amb interessos confrontats.

Aquest és el moment més baix en la imatge internacional d’Israel?
Hi ha un seguit de societats on Israel sempre ha tingut mala imatge i d’altres en què és tot el contrari. El cas més important són Estats Units, que és el gran padrí. Aquesta és una lliçó que han de treure els estats del Golf: per molt que siguin socis dels Estats Units, a l’hora de la veritat els Estats Units trien Israel. Israel pot bombardejar Qatar i els emirats que té al davant. Però en el tema de la imatge el canvi més important s’està produint en l’opinió pública nord-americana. 

Des del naixement d’Israel, el pitjor que et podia passar als Estats Units era que t’etiquetessin d’antisemita. Això destruïa la teva carrera política o artística. Ara passa que les noves generacions miren Israel amb mirada més crítica i que distingeixen entre el dret d’Israel a existir i les polítiques del seu govern. Els blancs protestants ja no són tan hegemònics als Estats Units, hi ha més població d’origen musulmà i això es va veure amb les manifestacions als campus durant els bombardejos de Gaza. Dins del Partit Demòcrata ja hi ha un sector molt crític amb Israel.  

Ha estat també corresponsal a Londres. El Regne Unit estrenarà primer ministre d'aquí a uns dies. Des del referèndum del Brexit, fa deu anys, hi ha hagut tot una corrua de primers ministres. De fet, aleshores es va encetar tota l’onada populista.
El Brexit no només ha tingut efectes econòmics contraproduents, sinó que ha produït aquesta inestabilitat política. Els electorats sovint volen resultats immediats i molta gent creia que si sortien de la UE lligarien els gossos amb llonganisses. Diuen que un nou referèndum seria igual d’ajustat però favorable a retornar a la Unió. Però molts dels descontents pel resultat del Brexit no ho atribueixen a la sortida de la UE sinó a la manera com es va fer.  

Amb tot el que ha vist, aquests temps li semblen completament rupturistes o no tant? Perquè el món suposadament multilateral tampoc ho era tant. 
És que estem al 2026 després de Crist. Hem tingut l’edat mitjana. No sé si són els temps més trencadors, però sí que s’acaba un temps en què hi havia unes normes fixades pels organismes internacionals i ara, amb Trump, tot això se’n va en orris. No vol dir que aquelles normes fossin justes. Com va dir Mark Carney a Davos, anem a un món d’aliances flexibles i veiem com el Canadà s’acosta a la Xina o com la UE acorda amb el Mercosur i amb l’Índia. 

Després de Gaza i Ucraïna, o malgrat aquests conflictes, és més optimista o pessimista sobre els éssers humans?
Recordo el que em va dir una psicòloga sobre la depressió. A la quotidianitat hi ha coses positives i negatives i una persona depressiva veu només la part negativa, però la positiva continua existint, però no la veus. Crec que patim d’això. Encara que no ens ho sembli, hi ha menys pobresa al món. Fem comparacions amb els anys trenta, però molta gent es moria de fam. El nivell d’analfabetisme era enorme. 

El que sí que sento és que jo formo part d’una generació que de joves ens pensàvem que tot anava en una única direcció i era de millora, que el futur era avançar en drets. Ara hi ha la sensació que es mobilitzen forces involucionistes darrera de les quals hi ha una pulsió de por i incertesa. La incertesa porta a la por i la por a l’egoisme. El vot egoista és tancar-te en tu mateix.