Els Estats Units han celebrat aquest cap de setmana el 250 aniversari de la seva independència, fruit d'una declaració unilateral de tretze colònies britàniques americanes revoltades per qüestions econòmiques i polítiques. En el darrer segle, el país s'ha guanyat, tant per mèrits propis com, en altres ocasions, jugant brut, el qualificatiu de superpotència mundial. Un rol que es va accentuar després del col·lapse i de la desaparició de la Unió Soviètica.
Si s'accepten els criteris habituals amb què la geopolítica acostuma a definir una superpotència, els EUA reuneixen els cinc atributs. En primer lloc, tenen un poder militar indiscutible i encara lideren l'OTAN, l'estructura de defensa més estable i poderosa del planeta. En segon lloc, gaudeixen d'una fortalesa econòmica que ara es manifesta especialment a través de les grans empreses tecnològiques i que en reforça el paper al costat de la Xina i la UE. En tercer lloc, tenen una demografia, una extensió territorial, una ubicació geogràfica i uns recursos naturals que faciliten la preeminència. En quart lloc, gaudeixen d'una influència cultural (el soft power) indiscutible. L'idioma anglès, el cinema, la literatura, la moda, metròpolis com Nova York, o les estrelles de l'esport expliquen i han construït l'estil de vida occidental. I, en cinquè lloc, han exercit una influència política global gràcies al lideratge de les organitzacions multilaterals que han configurat l'ordre mundial fill de la Segona Guerra Mundial.
Aquest últim aspecte està ara en dubte; els altres quatre no perquè són incontestables o perquè l'empremta de dècades no l'esborren ni un ni dos presidents. Els EUA han celebrat, enmig d'una calorada que fa evident la crisi climàtica que el seu president menysprea i d'un patriotisme xavacà i també d'actes alternatius fruit de la polarització, un aniversari rodó. Arribava en un moment de màxima tensió interna, de fricció amb els aliats i de redefinició del rol internacional.
Donald Trump no ha abandonat l'imperialisme; l'ha reformulat a la mida de les seves dèries i limitacions per fer-lo compatible, malgrat les contradiccions, amb un aïllacionisme latent en la història dels EUA que ell promulga obertament. Ara es tracta de maximitzar beneficis, de desar el reclam formal de la democràcia i el món lliure i de menysprear organismes multilaterals i aliances històriques a preu de deslegitimar-se. Portes endins, la seva política tiba les costures d'una nació feta d'immigrants i on ara es qüestionen o ataquen els contrapesos entre els poders i valors com la llibertat d'expressió o la igualtat.
És evident que els EUA són encara, i com escrivia aquest cap de setmana l'Eileen Truax, "una llum que es nega a morir". Una llum que, davant les andanades de l'administració federal, encara preserven alguns jutges, valors i lideratges. Trump i la seva patrimonialització del poder es poden debilitar i lliscar cap a un final patètic en funció del resultat de les midterms de novembre. Però això no esborra els signes dels temps que, arreu, són favorables a moltes de les seves idees (tal com indiquen les enquestes que vaticinen la majoria PP-Vox o la involució a Colòmbia) i la dificultat del progressisme arreu per bastir alternatives i no decebre la seva base electoral.
La copresidenta de Demòcrates Socialistes de Nova York, Grace Mausser, a qui hem entrevistat aquest cap de setmana, constata un cert moment de "decadència" del seu país. Els Estats Units giraran full tard o d'hora i s'obriran diversos camins. El dubte és fins a quin punt l'America First i les guerres culturals han vingut per quedar-se. El trumpisme va sobreviure a la derrota electoral del 2020 i als fracassos de gestió del seu líder, demostrant que el fenomen va molt més enllà de Trump.
El futur dependrà de si es podrà restaurar part de l'ordre liberal que van construir i que ara està en crisi; de si el trumpisme troba un successor disposat a aprofundir-ne el llegat; de si el país entra en una etapa de declivi o de si s'obre pas un món diferent i multipolar. Ens trobem davant la cruïlla que determinarà l'ordre mundial de les pròximes dècades.
Avui no et perdis
- Entrevista a Jéssica Albiach: «Illa té pressupostos; a partir d'ara, anirem llei a llei»; per Bernat Surroca.
- La història no explicada del naixement del PDECat; per Oriol March.
- Anàlisi: El bosc no està brut: 10 apunts sobre l'incendi del Baix Empordà; per Arnau Urgell Vidal.
- Entrevista a Roger Escapa: «La ràdio és l'esperança per la supervivència de la llengua»; per Víctor Rodrigo.
- Crònica: El Canet Rock no falla mai: el baluard del catalanisme juvenil dona la benvinguda a l'estiu entre gegants, el Barça i estelades; per Víctor Rodrigo i Neus Climent.
El passadís
Màxima expectació a tots els nivells per seguir aquests dies el Tour de França a Catalunya amb centenars de periodistes acreditats. Com que la cursa es disputa a les hores centrals del dia i els companys també tenen l'hàbit de dinar, l'organització va habilitar un càtering al centre de premsa.
No demanaven que es fes una dieta proteica i escassa de corredor, però sí contenció: "Hola a tothom, esperem que estigueu a punt per a aquesta primera etapa! Per a la vostra informació, s'oferirà un bufet a la sala de premsa de 14:00 h a 16:00 h i de 17:00 h a 19:00 h. Atenció, molta gent té accés al bufet; si us plau, controleu les vostres quantitats perquè en pugui gaudir el màxim de persones possible. Gràcies!", va ser el missatge de dissabte de l'organització als periodistes.
Vist i llegit
Avui Espanya juga vuitens de final del Mundial de futbol contra Portugal. La roja és una de les favorites, fa un bon futbol i està farcida d'estrelles del Barça, de catalans i de bascos. Però molts catalans prefereixen que no guanyi per les implicacions polítiques que ha tingut quan ha passat perquè, per si no ho sabíeu encara, l'esport i el nation building estan íntimament lligats.
A molts ens agradaria que Catalunya pogués competir en igualtat de condicions, com fan Escòcia o Gal·les i als anglesos no els passa res. Costa d'entendre que els partits independentistes hagin deixat de banda també aquesta reivindicació amb l'argument de no generar més frustració. De tot plegat i de com ho viuen molts catalans, fa uns dies The Athletic, el suplement esportiu del The New York Times, va publicar aquest article signat per Laia Cervelló amb algunes veus del nacionalisme català.
Pilota a l'olla
Més enllà de si Catalunya i Barcelona han de pagar per acollir espectacles com el Tour i els necessita per "posar-se al mapa" o més aviat hauria de ser al revés, la presència de la ronda francesa aquests dos dies ha fet xalar de valent els aficionats a la bici, que al nostre país són legió. Avui, a l'etapa entre Granollers, al Vallès Oriental, i els Angles, al Capcir, encara es podrà gaudir de la cursa, que farà la seva primera etapa de muntanya abans de deixar Catalunya.
A la contrarellotge per equips de dissabte i a l'arribada a Barcelona ahir, els equips i les estrelles no es van guardar res i van mostrar les seves credencials fent que valgués la pena anar a veure les etapes. Us aconsello el nostre especial amb els articles de dos malalts de l'esport de les dues rodes, l'Arnau Urgell que ha explicat les etapes i el Ramon Usall, que n'ha repassat la història més política.
