Xavier Trias no està del tot content a la sortida del congrés fundacional del Partit Demòcrata Català (PDC). La cita arrenca amb un desgavell per la tria del nom de les sigles hereves de Convergència -enterrades unes hores abans- i es tanca amb un pols evident pel lideratge executiu. "Potser que Carles Puigdemont i Artur Mas s'escoltin més la gent", assenyala l'exalcalde de Barcelona a qui el vulgui escoltar. A què es refereix? A la sensació que, a l'hora d'activar el nou partit, no s'han deixat de banda les dinàmiques verticals. CDC ja no existeix, però persisteixen les pugnes internes per controlar l'espai convergent. Només un dels pronòstics inicials s'acabarà complint fil per randa.
Quin? Que Mas i Neus Munté lideraran les noves sigles com a president i vicepresidenta, respectivament. La resta salta tot pels aires en qüestió d'hores. La revolta de les bases per la tria del nom -Més Catalunya i Catalans Convergents són les propostes inicials verbalitzades per Jordi Cuminal, però les protestes obliguen a posar en marxa una ponència específica per tenir més plantejaments; Junts per Catalunya i Partit Nacional Català acaben sent finalistes al costat del PDC- indica que no s'avalaran totes les decisions de la cúpula de manera acrítica. Jordi Turull, favorit en aquell moment per assumir el lideratge executiu del nou partit, comença a veure que se li escaparà.
Perquè el congrés fundacional dels hereus de CDC -que s'acabaran dient Partit Demòcrata Europeu Català (PDECat) per les dificultats que posa el Ministeri de l'Interior al seu registre legal, senyal que el naixement estarà marcat pels revolts- només serveix per constatar que les travetes entre sectors monopolitzen l'ambient. Només així s'explica que la gran discussió del cap de setmana, mentre Robert Plant, Love of Lesbian i Fermín Muguruza actuen al Festival Cruïlla al recinte del Fòrum, els quadres del partit estiguin pendents d'un membre de les joventuts de Convergència i del seu ordinador. És on s'hi està dissenyant el règim d'incompatibilitats per als membres de la futura direcció.
Aquest règim és la manera que troba tothom per intentar vetar la presència de determinats dirigents per tal que no s'integrin a la cúpula. En essència, el que queda per escrit en aquell full de càlcul elaborat de matinada -amb Albert Batet atent al resultat final- estableix que es poden ocupar un màxim de tres càrrecs, ja siguin institucionals o de partit. Turull, amb el disseny definitiu, pot plantejar-se el lideratge executiu del nou partit, sempre i quan tingui dedicació "preferent" a les tasques internes. En aquell moment és el president del grup parlamentari de Junts pel Sí, des d'on es dedica a engreixar la relació -no sempre senzilla- amb ERC i els independents que s'estrenen a la cambra catalana.
Ben connectat amb Oriol Pujol, els impulsors de Moment Zero -un grup format per quadres governamentals entre la trentena i la quarantena, ben posicionats i apadrinats per Francesc Homs- consideren que Turull és l'home adequat per liderar la nova etapa. No volen que ho faci sol, això sí. Sostenen que la millor fórmula és que un dels seus membres, Miquel Buch, sigui el seu número dos com a secretari d'organització. Alcalde de Premià de Mar i president de l'Associació Catalana de Municipis (ACM), és un veterà de la JNC ben vist pel món local. Acabarà sent conseller d'Interior amb Quim Torra, un càrrec que li comportarà múltiples tensions i més d'una esgarrinxada interna.
En aquell moment, però, la prioritat és controlar la direcció de les sigles hereves de CDC. En les hores posteriors al congrés fundacional, Turull constata que Mas i Puigdemont tenen reticències al pla de l'oficialisme. No compta amb el suport del sector que lidera Josep Rull, i tampoc amb els quadres -més minoritaris- agrupats a l'entorn de Germà Gordó, que comanda el corrent Nova Convergència. Finalment, és el president de la Generalitat qui comunica a Turull que no és l'opció preferida. Entre les raons que circulen pels despatxos del nou partit -que prepara una seu al número 339 del carrer Provença de Barcelona- hi ha una imatge del passat que no només el persegueix a ell.
Una fotografia que taca
Retrovisor fins al 16 d'abril del 2013. Oriol Pujol, imputat pel cas de les ITV, declara al Tribunal Superior de Justícia de Barcelona (TSJC). L'acompanyen Turull, Rull, Lluís Corominas -home clau de la maquinària de CDC- i Francesc Sànchez, coordinador de règim intern del partit. "Ningú que aparegui en aquesta fotografia pot tenir protagonisme en el futur", es repeteix aquells dies taquicàrdics de conformació de la nova cúpula. Rull, a banda, veu amb molèstia que el turullisme -que capta Neus Munté per la causa, amb la previsió que sigui candidata a la Generalitat l'endemà de Mas- intenti promoure perfils sense experiència al partit, com és el cas de Miquel Àngel Escobar, que ve de l'UGT.
I què passa, en el moment en què Turull ja no és l'escollit -ho comunica ell mateix en públic en unes declaracios desangelades als passadissos del Parlament- per liderar les sigles? Les mirades es desplacen cap a la nova generació. Amb dos noms com a protagonistes: Marta Pascal, última portaveu de Convergència, i David Bonvehí, diputat proper a Puigdemont. Tots dos reben missatges subtils per tal que estiguin preparats en cas de rebre l'oferta. Pascal és ben vista per Rull. "No és una noia de Vic amb les galtes vermelles i prou", repeteix aquells dies el conseller de Territori als seus interlocutors. El tàndem acaba rebent l'aval de Mas i del seu successor. "Us toca", els diuen.
Abans, això sí, s'han sondejat altres noms, com ara el de Mercè Conesa, alcaldessa de Sant Cugat del Vallès i presidenta de la Diputació de Barcelona, també proper a Rull i al sector socialdemòcrata que integren dirigents com Carles Campuzano. Conesa és un d'aquells perfils femenins que, tot i ser promoguts a Convergència -n'arriba a ser portaveu- no acaben mai de consolidar-se. Es pensa en ella com a cartell electoral -a l'estil de Munté-, però acaba fent el pas a un càrrec més administratiu -presidenta del Port de Barcelona- que situa Marc Castells, alcalde d'Igualada, com a president de la Diputació. Castells és un dels quadres que tothom busca quan es funda el PDECat.
Amb Pascal com a coordinadora general i Bonvehí com a coordinador d'organització, comencen les peticions. Turull en fa arribar una: desitja continuar sense el president del grup parlamentari de Junts pel Sí, càrrec que només abandonarà el juliol del 2017, mesos abans de l'1-O, per fer el salt a la Generalitat com a conseller de la Presidència. Aquest càrrec, per cert, Puigdemont també l'ofereix a Pascal, amb qui mai va acabar de congeniar. La nova cúpula del PDECat veu bé que Turull continuï com a referència al Parlament. Mas els demana que integrin Miquel Buch, a qui ofereixen ser el responsable de política municipal. S'hi nega i, fins i tot, amenaça amb presentar una llista alternativa.
Tot i meditar-ho, tot i destinar una tarda de principis de juliol del 2016 a fer recompte de suports, l'alcalde de Premià de Mar acaba desistint. Gordó presenta candidatura, però la retira immediatament. Ignasi Planas, líder de Reagrupament, sí que fa el pas, però amb escasses possibilitats d'èxit. El camí està desbrossat per a Pascal i Bonvehí, que presenten una llista que serveix per retratar el camí que ha viscut l'espai postconvergent en deu anys, un període farcit de carreteres de revolts i de trajectes circulars:
- Albert Batet: alcalde de Valls i proper a Puigdemont. Ara és adjunt a la presidència de Junts
- Elsa Artadi: alt càrrec a Palau en la legislatura del referèndum. Havia de ser candidata de Junts a Barrcelona i va deixar la política el 2022
- David Saldoni: alcalde de Sallent. Va presidir l'ACM i va ser responsable de política municipal de Junts. Ara viu a Colòmbia
- Xavier Fonollosa: alcalde de Martorell, càrrec que encara ocupa. Va acabar fent el salt a Junts
- Montserrat Candini: alcaldessa de Calella i diputada. Propera a Felip Puig, fidel sempre al PDECat, va morir d'un càncer fa dos anys
- Marc Castells: alcalde d'Igualada, càrrec que encara ocupa. Ha acabat sota el paraigua de Junts
- Lluís Soler: alcalde de Deltebre, responsabilitat que manté amb majoria absoluta
- Lluís Guinó: alcalde de Besalú després de ser inhabilitat com a membre de la mesa del Parlament en la legislatura del referèndum
- Dolors Tella: regidora a Sidamon
- Vanessa Farré: provinent de Convergència a Barcelona, és ara la directora adjunta de Catalunya Ràdio
Un problema d'autoritat
Que Pascal i Bonvehí agafin les regnes no indica que manin, o que tinguin capacitat per fer tot allò que tenen al cap. Mentre la coordinadora general agafa mides de la nova posició, va detectant que no ho tindrà fàcil. Hi ha sectors que no perdonen haver sortit victoriosos del congrés, i ho fan notar de portes endins. Hi ha un problema d'autoritat que s'anirà cronificant a mida que s'acosti el referèndum -quatre consellers del PDECat pleguen abans de l'1-O, i també ho fa el secretari del Govern, Joan Vidal de Ciurana, rellevat per Víctor Cullell. Tots dos són de Moment Zero. Entre Puigdemont a Palau i Mas que continua monitorant els moviments, el marge és més aviat estret.
En paral·lel, Bonvehí s'encarrega del traspàs administratiu entre Convergència i el nou partit. L'ajuda Francesc Sànchez. Les sigles fundades per Jordi Pujol van arribar a tenir 150 treballadors, però el PDECat es mou en la trentena. Hi ha una altra carpeta delicada: com es fa el transvasament de militants. No és automàtic: qui vulgui afiliar-se al nou partit de CDC, ho ha de comunicar. Dels prop de 19.000 militants que té CDC, les primeres xifres del traspàs indiquen que les sigles continuadores amb prou feines arriben als 3.000. Hi ha senyals que res ha canviat -el recepcionista és el mateix que a la seu de Còrsega, venuda per sufragar els costos del cas Palau- i d'altres que reflecteixen el tall.
- Foto de família de la primera direcció del PDECat
- ACN
Cap fill dels Pujol s'afilia al nou partit -Pascal verbalitza el missatge que ningú els espera, per a disgust d'algun dels membres de la família-, i el funcionament és més auster. Es reaprofita mobiliari, com ara el sofà que tenia Mas a l'antiga seu, ara en possessió de Bonvehí. En alguna visita, l'expresident confessa al responsable organitzatiu del PDECat que hi havia fet més d'una becaina. Mas no durarà més d'un any i mig al capdavant del nou partit: plegarà el gener del 2018, a les portes de la sentència del cas Palau. En aquell moment, el PDECat ja està sotmès a les dinàmiques de Junts per Catalunya, la candidatura que lidera Puigdemont des de Bèlgica i que acabarà menjant-se tot l'espai.
Ho farà amb el suport explícit de l'exili i de tots aquells que, el juliol del 2016, ara fa deu anys, van sortir perdedors del congrés fundacional. Bona part d'aquest relat sobrevola en l'homenatge que la JNC organitza a Jordi Pujol a Planoles: "Al final, tots hem acabat tornant al lloc d'on veníem", remarca un alt càrrec. Convergència no existeix, el PDECat es va acabar dissolent -no va entrar en solitari al Parlament a les eleccions del 2021- i és a Junts on han acabat la majoria dels protagonistes que van protagonitzar el final de les sigles fundades del 1974 a Montserrat. Entre les pugnes internes i les turbulències del procés, els hereus més directes de CDC mai van poder arribar a consolidar-se.
