L'acte, de petit format i programat pel 22 de juny del 2026, és un trencaclosques. Hi ha molta gent que s'ha de posar d'acord: Jordi Pujol, Oriol Pujol, David Bonvehí, Artur Mas, Josep Rull, Marta Pascal, Salvador Illa. Quan ja està tot preparat perquè el fons documental de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) passi a formar part de l'Arxiu Nacional, Bonvehí envia un missatge a Carles Puigdemont perquè n'estigui assabentat. Tot s'ha acabat alineant perquè les desenes i desenes de capses que Bonvehí, últim president del PDECat i ara alt càrrec al Govern liderat pel PSC, custodia en una nau del Bages passin a reposar a l'edifici on s'hi pot repassar la història política del país.
L'entrega és simbòlica, perquè suposa l'enterrament definitiu de Convergència. El partit fundat per Pujol al Monestir de Montserrat l'any 1974 ja fa pràcticament deu anys que no existeix: els hereus de van acabar decidint girar full, perseguits per la confessió del patriarca -una deixa pendent de sentència a l'Audiència Nacional-, els casos de corrupció -el del Palau i el del 3% collaven-, el desdibuixament ideològic que els causa el procés i la dificultat per renovar els principals càrrecs governamentals després de l'arribada de Mas al poder. Aquesta és la història no explicada del final de CDC, una màquina de guanyar eleccions al Parlament -sempre en aliança amb Unió- durant quatre dècades.
En quin moment es veu clar liquidar les sigles? És una concatenació d'esdeveniments que es precipita quan Mas, en una decisió que ara assumeix que no va ser encertada, fa un pas al costat que genera dissensions a la direcció. Les expliciten Carles Campuzano, Ferran Bel i Marc Guerrero, de manera rotunda. Tria Carles Puigdemont com a successor i, apartat de Palau, es dedica a repensar el futur de CDC. Què és millor: rehabilitar-se des de dins, amb nous lideratges -en aquell moment pugen amb força noms com Marta Pascal- o bé construir un edifici nou? La pregunta sacseja el poderós secretariat permanent de Convergència. La vella guàrdia, en privat, aixeca la veu.
Felip Puig, conseller fins a principis del 2016, un dels guardians de les essències del pujolisme que perviu en ple masisme, fa saber que no compra el plantejament d'un nou partit. Pere Macias, diputat a Madrid, pensa exactament el mateix. Es mesclen dues tendències que marcaran el final de CDC: el progressiu desplaçament de les grans decisions cap a Palau -on Mas s'envolta de Francesc Homs i dels seus col·laboradors, com ara Jordi Cuminal i Víctor Culell- i la batalla -cada vegada menys soterrada- entre Josep Rull i Jordi Turull per controlar el partit. Hi ha un tercer en discòrdia, Germà Gordó, que mai ha amagat l'ambició d'acabar sent candidat a la presidència de la Generalitat.
El centre gravitatori es desplaça
La primera tendència, la del centre gravitatori a Palau, provoca que hi hagi decisions internes que es prenguin a la Casa dels Canonges, com ara les llistes a les eleccions espanyoles del desembre del 2015. És la segona vegada que Convergència no va amb la seva marca a les eleccions: tria com a marca Democràcia i Llibertat, amb Homs com a candidat i la incorporació d'independents com Míriam Nogueras, ara cap de files de Junts a Madrid. Quina va ser la primera? Junts pel Sí, la fórmula que Mas aconsegueix que ERC avali per concórrer a les plebiscitàries del mes de setembre d'aquell any. Aquest paraigua és el que confirma, de portes endins, que CDC té els dies comptats.
Encara més quan l'aleshores president deixa el càrrec -contra el criteri de bona part del secretariat permanent- i té temps per repensar l'espai. A banda d'Homs i dels seus col·laboradors, continua confiant en David Madí, que tot i haver plegat de la política el 2010 continua movent els fils. Mas madura si ha de posar en marxa una fundació, però topa amb un entrebanc inesperat: els empresaris, que sovint havien estat al seu costat, dubten. Dubten del rumb independentista, dubten de l'efectivitat del pas al costat, i dubten que sigui una bona idea enterrar Convergència com a marca. La ruptura amb Unió, l'estiu del 2015, ja va deixar cicatrius. El relat convergent, abans fiable, deixa de ser previsible.
Mas s'acaba convencent que cal canviar de pell, que els efectes de la confessió de Pujol són massa radioactius -l'expresident és un proscrit, tot i que Oriol Pujol mai deixa de posar el termòmetre a les files convergents, ben connectat com està amb Turull- i que l'ombra de la corrupció, en ple procés, és massa feixuga. Convoca una votació pel 21 de maig del 2016 -l'anomenen superdissabte- en què un 67% de la militància avala fundar unes noves sigles de "centre ampli sobiranista". "El nou partit ha de ser un bon fill de Convergència", remarca Mas, amb Puigdemont al darrere. En la mateixa votació, Homs és escollit per primàries candidat a les eleccions espanyoles previstes pel juliol.
Al davant hi té Sílvia Requena, que compta amb el suport de Gordó. No s'havien fet mai primàries a CDC: arriben en temps de descompte. Tot i haver decidit enderrocar l'edifici -de manera gairebé literal: la seu del carrer Còrsega s'ha de vendre per pagar les factures del cas Palau; ara s'hi han fet apartaments de luxe-, la maquinària es posa en marxa per un last dance electoral. Homs, de fet, assegura que fa la campanya "més convergent" de la història. Puigdemont, que encara s'està acostumant a la veneració als líders que impregna les bases, diu als mítings que la millor manera de procedir és "fer les coses a la convergenta manera". Al cap d'uns dies, Convergència es dissoldrà per sempre.
Un pols que ho condiciona tot
Un petit viatge cap al passat. El 25 de juliol del 2014, Pujol arriba d'hora a la seu de CDC. Li comunica a Mas que a la tarda es farà pública la confessió de la deixa. Sorpresa relativa: les informacions sobre la fortuna de la família fa dies que apareixen a les portades i, en un gest que ara s'entén com una coreografia, unes setmanes abans Oriol Pujol deixa definitivament la secretaria general de Convergència que ostenta des del 2012. La tempesta és a punt d'esclatar, però de portes enfora s'actua com si no passés res. Josep Rull, aquell matí de finals de juliol, és escollit coordinador general de Convergència. En el nucli dur s'hi manté Lluís Corominas, un home clau de la maquinària del partit.
Rull ha de gestionar, poques hores després de ser nomenat, la mare de totes les crisis reputacionals que viurà en el càrrec. L'ombra del cas Pujol l'encadena, perquè la moral de la tropa està especialment baixa, i els moviments per controlar l'executiva que havia de sortir del congrés del 2016 -que ja no serà de Convergència, sinó del PDECat- acaben tenallant l'estructura. L'ara president del Parlament té aspiracions de manar, com també Jordi Turull, el número dos d'Oriol Pujol al Parlament -el seu vincle amb la família ve de lluny- i Germà Gordó, conseller de Justícia amb Mas i tacat pel seu paper com a gerent del partit en el passat. De fet, està pendent de si va a judici pel cas del 3%.
Els sectors de la formació prenen posicions. Els quadres arrenglerats al voltant d'Homs a Palau -amb malícia, hi ha companys seus que els anomenen els Quico Boys- posen en marxa el corrent Moment Zero. Hi ha Miquel Buch, alcalde de Premià de Mar i president de l'Associació Catalana de Municipis (ACM); Víctor Cullell, director general d'Anàlisi i Prospectiva; Mercè Homs, regidora a Barcelona; també s'hi acosta, en clau barcelonina, Josep Rius, cap de gabinet de Carles Puigdemont; Jordi Cabrafiga, que acabarà sent secretari general d'Economia i ara treballa al sector privat; Jordi Cuminal, director de Comunicació del Govern amb Mas; i David Saldoni, alcalde de Sallent i després a Junts.
Són joves, tenen càrrecs de responsabilitats i volen decidir el futur del partit. S'acaben acostant a Turull, a qui consideren el cavall guanyador de cara al control del partit. Rull compta amb el suport de dirigents com Carles Campuzano i Damià Calvet, i en teoria també el de Neus Munté, però al final s'acaba decantant per fer costat a Turull. Gordó, que també ve de la JNC, centra els suports en Barcelona: gaudeix de bona relació amb Jordi Martí, ara candidat de Junts a l'alcaldia de Barcelona. Mas no acaba de fer d'àrbitre entre els tres noms, pendent com està de la reformulació general de l'espai, i alimenta altres perfils, com el de Mercè Conesa -rullista- de cara al futur cap de cartell electoral.
- Una de les capses del fons documental de CDC a l`Arxiu Nacional de Catalunya
- ACN
Els passadissos es converteixen en verinosos. Hi ha sectors del partit que, en privat, acusen Turull de reunir-se amb Buch i Oriol Pujol per pactar estratègies. Els sopars es multipliquen. Moment Zero posa en marxa un spin-off, Moment Barcelona, per incidir específicament a la capital catalana, amb Mercè Homs -germana de l'exconseller- com a cara visible. Hi ha dies en què pactar la data i l'ordre del dia del consell nacional és complicat. Hi ha noms discrets que, a la rereguarda, intenten pacificar les relacions: Emili Alberich, cap de gabinet de Rull, i Clara Tarrida, cap de gabinet de Lluís Corominas, s'esforcen perquè res peti del tot. Els joves consideren que els més veterans són un "tap".
Una percepció que parteix de la tria de consellers com Irene Rigau, Felip Puig o Josep Lluís Cleries el 2010, quan Mas guanya les eleccions i pot ser president. El 2012 entren altres perfils, com Santi Vila, que no amaguen l'ambició d'acabar al capdavant de tot en el futur. El procés tot just acaba d'arrencar i la vella guàrdia, malgrat no exhibir cap fissura en públic, arrufa el nas. Quan Mas, en plena negociació amb la CUP, els porta el document de la declaració de ruptura que ha d'aprovar el Parlament, tot esclata. L'aluminosi electoral que detecten els quadres més connectats amb el territori s'acaba certificant. Això també explica, en part, que s'acabi apostant per Junts pel Sí: es maquilla la crisi.
El paper de Puigdemont
La negociació que acaba amb el pas al costat de Mas se superposa a les tensions pel lideratge a Convergència. Cadascú juga les seves cartes i, després del superdissabte, quan ja es veu que hi haurà un nou partit, s'obre la veda. Puigdemont, que militava a CDC des del 1983, s'ho mira des d'una distància prudent. Té bona relació amb David Bonvehí, Lluís Guinó i Albert Batet, companys del grup parlamentari, i no té una connexió genuïna ni amb Turull, ni amb Rull, ni amb Gordó. Alimenta la idea de la renovació de quadres -ell n'és un exponent, perquè ningú hi comptava com a president de la Generalitat-, però cedeix el comandament a Mas, que no acaba de controlar del tot la situació.
El 8 de juliol del 2016, un mes i mig després del superdissabte, el Centre de Convencions internacional de Barcelona (CCIB) acull el congrés que serveix per hibernar Convergència. Al capdavant s'hi situa Jacint Borràs, fundador del partit i pare de l'exconsellera Meritxell Borràs. Hi ha figures clau que, amb discreció, s'encarreguen que la transició sigui ordenada. Es tracta de Francesc Sànchez, mà dreta d'Oriol Pujol quan era secretari general. En paral·lel, Jordi Cuminal treballa per posar nom a les noves sigles. Les presenta quan CDC ja està oficialment hibernada. Els plantejaments exposats a la militància -Catalans Convergents i Més Catalunya- acaben com el rosari de l'aurora.
Perquè el congrés fundacional del PDECat -encara sense nom, en aquell moment- no és una reunió de tràmit. És l'escenari en què conflueixen tots els malestars larvats des de la confessió de Pujol. És el moment en què les bases i bona part dels quadres, molestos amb la manera de procedir de Mas, tocats encara pel pas al costat -sobretot per la cessió a la CUP- i influenciats per una pugna entre sectors que no fa presagiar res de bo, aixequen el dit per fer saber que ells també volen ser tinguts en compte. Convergència reposa ara en capses dipositades a l'Arxiu Nacional de Catalunya, però durant dècades va governar i guanyar eleccions. A les històries d'èxit no són immunes al fracàs final.
