El Tour de França es presenta avui al vespre al recinte modernista de Sant Pau a Barcelona i dissabte comença a rodar a la capital catalana. Ho farà amb una contrarellotge urbana per equips i l'endemà, diumenge, baixarà cap a Tarragona per tornar cap a Barcelona. Dilluns sortirà de Granollers i entrarà al Pirineu. Passarà per la collada de Toses i acabarà l'etapa als Angles, al Capcir. Serà dimarts quan ja s'endinsarà en terres franceses.
El Tour, un espectacle esportiu global només per darrere de les Olimpíades o la Copa del Món de futbol, s'ha acostumat, per una qüestió comercial, a començar fora de França en el que anomenen Grand Départ. El 2022 va ser a Copenhaguen, el 2023 a Euskadi i el 2024 a Florència. Les institucions han pagat per portar-lo 9,6 milions als organitzadors, cinc d'ells pagats per la Generalitat. Això és només una part de la despesa perquè també caldria comptar-hi el personal d'assistència i seguretat, el mobiliari urbà o els asfaltatges que s'han fet els darrers dies per garantir la seguretat dels corredors. Aquests últims es quedaran i se'n beneficiaran també els veïns.
Però tot plegat té, segons el Govern i l'Ajuntament, una triple justificació. La primera és el retorn econòmic en forma d'un turisme d'alt nivell i desestacionalitzat que es calcula que deixarà uns 120 milions d'euros. Mai s'explica com es fan aquests càlculs d'impacte dels grans esdeveniments i no hi ha una fórmula clara i unificada, però se sol donar per bo. La segona és el foment de la bicicleta amb el missatge d'aposta per la salut i el transport sostenible que incorpora. I la tercera raó és la projecció internacional de Catalunya i de Barcelona a través del gran aparador de la ronda.
La primera raó és difícil de contrastar. El Tour farà gaudir als aficionats al ciclisme, crearà algunes molèsties, serà una finestra reivindicativa, i omplirà les caixes de molts negocis. La segona és la clarament més positiva, però segurament també la més intangible. Cal donar-la per bona en un moment en el qual Barcelona sembla que, tal com expliquen Arnau Urgell i David Cobo, dubta del model bikefriendly que havia impulsat els darrers anys gràcies, entre altres, al creixement dels carrils bici o de la xarxa del Bicing.
La tercera raó és la que, per bé que és certa, mereix un debat. No va només del Tour. Va d'altres grans espectacles i esdeveniments pensats per projectar la ciutat al món més enllà del gaudi d'una part més o menys significativa dels seus ciutadans. Ara serà la cursa ciclista, fa uns dies la benedicció papal de la torre de Jesús de la Sagrada Família, i fa dos estius la Copa Amèrica de Vela. En projecció, retorn i seguiment popular aquesta última va quedar molt per sota de les expectatives fins al punt que les institucions catalanes es van desentendre de donar-hi continuïtat fent empipar els promotors. La vela és un esport més elitista i difícil de veure i no té ni la tradició ni l'accés popular i els practicants de la bicicleta.
És, en qualsevol cas, un fet que a Barcelona i al nostre país hi tenim la mà trencada a l'hora d'organitzar grans esdeveniments, inclosos els festivals de música com el Primavera Sound o el Sònar. Pel compromís de les administracions, per l'expertesa organitzadora i per les ganes de molts ciutadans d'engrescar-se. Toca preguntar-se si cal apostar pràcticament per inèrcia -i pagant cànons alts- per esdeveniments que ens "posen al mapa" o és millor posar-se límits, ser exigents, i plantejar-se bé l'objectiu de tot plegat.
Perquè Barcelona ja és al mapa del turisme mundial i hi ha un cert consens que pateix els efectes de la sobreexposició. Les administracions que porten el Tour i altres esdeveniments diuen que cal contenir i governar el turisme per limitar-ne les externalitats negatives i plantegen tancar pisos turístics, incrementar la taxa turística, limitar els hotels o gravar més els creuers.
Qualsevol ciutat o país que ho necessités invertiria en la ronda francesa per projectar-se com a destinació turística, però nosaltres la feina ja la tenim feta des dels Jocs Olímpics del 92. La "destinació Barcelona", amb el principal aeroport low cost d'Europa, va rebre l'any passat 26 milions de turistes segons dades oficials. Les urgències de la ciutat no són exhibir-se com a reclam. Són el que el mateix alcalde Jaume Collboni ha definit com "el dret a quedar-se" dels seus veïns. I això vol dir accés a l'habitatge o indústries que paguin sous més alts. Però ja que el tenim, ara gaudim a fons del gran espectacle del Tour i aprofitem, com farem a Nació al nostre especial, per reivindicar la bicicleta.
Avui no et perdis
- Futbolítica: El Tour de França, una història d'Europa; per Ramon Usall.
- El deu «hits» dels primers pressupostos de Salvador Illa; per Bernat Surroca i Lluís Girona Boffi.
- Crònica: La petjada catalana en les activitats de la CIA durant la Guerra Freda; per Pep Martí Vallverdú.
- Crònica: L'accident de Lleida deixa 44 ferits: «Ha estat un miracle que no fos pitjor»; per Àlvar Llobet.
- Acomiaden una treballadora d'un coworking de Barcelona per parlar en català; per Lluís Girona Boffi.
El passadís
Vox no desaprofita cap oportunitat per deixar clar que és un partit neofranquista. Tampoc a la selectivitat. La formació d'extrema dreta ha presentat una bateria de preguntes parlamentàries al Govern, sempre escrites en castellà, en què critica que a l'examen d'història es destaquin els aspectes repressius del franquisme i no la suposada “estabilització” o el “creixement econòmic” de la dictadura. Les preguntes les firma la diputada Júlia Calvet, reconeguda durant els anys del procés per ser una de les cares de l'entitat de joves espanyolistes S'ha Acabat, i apunta que l'examen conté “adoctrinament separatista, sectari i anticatòlic”. Amb aquest diagnòstic qualsevol creuria que s'hi pregunten barbaritats, però la realitat és que la prova només demanava analitzar el paper de la dona en el republicanisme i en la Falange o les classes socials de Catalunya del segle passat. L'examen no seria pas tan estrany si la nota mitjana va ser de 6,47.
Vist i llegit
L'arqueòleg Juan Cabré sembla que pot convertir-se en un nou Enric Marco. En el seu cas no per falsejar la seva biografia, sinó per fer-ho amb una trobada patrimonial. El 1945 va afirmar que havia trobat un tresor visigot al jaciment de Recópolis, a Guadalajara i que hauria estat la capital del regne de Leovigild al segle VIII. Ho hauria fet, segons una investigació que ara s'ha publicat del CSIC, per validar les seves teories sobre la importància del jaciment. “La ferma possibilitat que el tresoret no sigui original suposa un cert cataclisme historiogràfic", afirma un dels experts. Ho podeu llegir en aquesta informació de Vicente G. Olaya a El País.
La cançó
El dia 4 estarem entretinguts amb el Tour de França, però als Estats Units, la primera potència mundial, celebraran els 250 anys de la seva declaració d'independència, que arriba en un context marcat per les tensions internes que estan generant les polítiques de l'administració Trump, que ha volgut donar-li un to patriòtic embafat. Per recordar-ho a la nostra manera, us deixo amb un superclàssic de Bob Dylan, el Blowing In The Wind, una cançó de protesta que als anys seixanta va ser un himne dels moviments civils i que apel·la a valors universals com la pau o la llibertat que encara defensen molts dels que viuen en aquell gran país. Bon cap de setmana!
