L’advocat, professor de Relacions Internacionals i exdiputat de CiU Jordi Xuclà ha ingressat aquest dimecres a la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Ho ha fet en un acte solemne on ha dissertat sobre un dels capítols més desconeguts de l’antifranquisme. Sota el títol Guerra Freda cultural i europeisme, Xuclà ha explicat el protagonisme que va tenir un grup de catalans en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, en el llarg pols entre els Estats Units i la Unió Soviètica i en els inicis del Moviment Europeu.
Xuclà ha explicat que en la reunió fundacional del Moviment Europeu, gran organització europeista, celebrada a l’Haia el 1948 i presidida per Winston Churchill, hi anaren dos catalans: l’acadèmic Joaquim Xirau i el doctor Josep Trueta. La figura de Trueta, encara avui poc coneguda, va ser molt important en les activitats dels catalans de l’exili. Resident a Londres, va ser amic de Salvador de Madariaga, de qui era veí, i que també estava a l’Haia.
Segons Xuclà, Trueta va ser conscient del que representava l’inici de la Guerra Freda. La unitat antifeixista ja no era la consigna guanyadora des que l’URSS s’havia convertit en el gran enemic del bloc occidental, disposat a suportar Franco malgrat que generés antipatia. Trueta va entendre que només si era anticomunista podria l’exili tenir bona entrada en els cercles nord-americans. El 1949, es va crear el Moviment Català del Moviment Europeu, presidit per Carles Pi i Sunyer.
Catalans en operacions encobertes
Alhora, es va crear el Congrés per la Llibertat de la Cultura, una organització que volia aplegar els intel·lectuals liberals contraris a tot autoritarisme i que tenia l’impuls directe de la CIA. Al Congrés s’hi van afegir alguns d’aquests catalans, com Llorenç Gomis i Josep Maria Castellet, que en fou el secretari alliberat a Barcelona. El Congrés es dedicava a tot tipus d’actes intel·lectuals i Xuclà ha esmentat els catalans que s’hi van vincular, que no vol dir en absolut que coneguessin el lligam amb la intel·ligència nord-americana.
Així es va generar tot un entorn, amb noms com aquests: el citat Castellet, Josep Benet, Llorenç Gomis, Marià Manent, Antoni M. Badia i Margarit, Maurici Serrahima, Jordi Carbonell, Ernest Lluch, Joan Reventós, Rafael Tasis, Carlos Barral, Maria Aurèlia Capmany, Josep Fontana, Francesc Vallverdú, Joan Fuster, Albert Manent o Joan Triadú i altres.
A l’estat espanyol hi van participar figures com Dionisio Ridruejo, Enrique Tierno Galván, Fernando Chueca, José Luis Sampedro, Joaquín Ruiz-Giméne, Pedro Laín Entralgo, José Luis López Aranguren i Julián Marías, molts d’ells vinculats també al Moviment Europeu.
“Provenien -ha explicat Xuclà- de llocs molt diferents: antics falangistes desenganyats, catòlics liberals, socialistes, monàrquics reformistes, intel·lectuals de l’exili i de l’interior. Què tenien en comú? Tres coses: la necessitat de superar el franquisme, el rebuig d’una alternativa comunista i la convicció que Europa era el destí d’una Espanya democràtica”.
Una trobada a la masia de Fèlix Millet
Jordi Xuclà ha assegurat que el Congrés per la Llibertat de la Cultura també va donar escalf als Diàlegs Catalunya-Castella, que va generar un intercanvi entre intel·lectuals de les dues voreres de l’Ebre. El primer es va celebrar a la masia de Fèlix Millet i Maristany a l’Ametlla del Vallès. Hi participaren, entre altres, Badia i Margarit, Castellet, Serrahima, Benet, Gomis, Manent, Carbonell, Lluch, i, per part castellana, Chueca, Ridruejo, Aranguren, Valverde, Tierno, Carlos Bru i Laín Entralgo.
El nou acadèmic ha insistit en la idea que s’han de situar aquestes vinculacions en el context del que va ser la Guerra Freda: “El Congrés fou una operació encoberta vinculada a la política exterior dels Estats Units, però també va ser un espai real de producció intel·lectual amb la participació sincera d’intel·lectuals”.
Xuclà ha tingut accés als arxius del notari Carlos Bru, figura clau d’aquells anys i l’únic supervivent de la mítica reunió del Moviment Europeu a Munic el 1962, quan dues grans figures de l’antifranquisme, un del bàndol vençut, el socialista Indalecio Prieto, i un dels vencedors que guanyaren la guerra i perderen la postguerra, com el democristià José María Gil Robles, es van abraçar. Els mitjans franquistes van parlar de "contuberni de Munic". Una abraçada que era una fotografia d’unitat de l’oposició, que fou efímera, però que va posar histèric el règim dictatorial.
La unió del gruix de forces de l’oposició era de les poques coses que podia inquietar la dictadura. Van haver de passar 23 anys perquè dues figures com Prieto i Gil Robles es retrobessin. Aquí hi ha una de les raons que explica la durada del franquisme. Xuclà ha afirmat al final de la dissertació que en aquests moments de polaritzacions i crispació és més útil que mai apostar per articular projectes polítics compartits: “El repte és trobar una nova presència intel·lectual que no es limiti a administrar consensos esgotats ni a refugiar-se en la superioritat moral de qui no arrisca cap proposta”.
.
