Jordi Xuclà ha treballat amb material de primera mà per escriure Els catalans en la Guerra Freda cultural i l’europeisme (Catarata). Jurista de formació, professor de Relacions Internacionals a les universitats Ramon Llull i Abat Oliba, exdiputat, exsenador i exmembre de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, Xuclà, que va ser dirigent de Convergència Democràtica, és ara president del Consell Català del Moviment Europeu. D’ideologia -i tarannà- liberal, però molt allunyat d’algunes versions contaminades del liberalisme, Xuclà explica moltes coses de l’exili i de com la Guerra Freda va condicionar l’evolució d’un sector de l’antifranquisme.  

Ha fet més un treball de recerca que un assaig.
Bàsicament, és un llibre d’investigació a partir d’algunes preguntes que m’han anat sorgint en els últims anys. Una, que pot semblar anecdòtica, la vaig escoltar al Cercle d’Economia, on algú es preguntava perquè no va ser diputat durant la Transició Enric Adroher, conegut com a Gironella, que havia estat un dels pares del Moviment Europeu. 

Els últims anys hem treballat en l’edició en català de les actes del Congrés de l’Haia, del 1948, que és l’origen del Moviment Europeu i del projecte europeista, abans de la famosa Declaració Schuman del 1950. I veiem com hi ha dos catalans que hi assisteixen: Josep Trueta i Josep Xirau. I ens preguntem què hi feien i qui els havia convidat en una trobada de grans personalitats presidida per Winston Churchill. 

Això és el que l’ha motivat a escriure el llibre.
Això i un tercer element, que Carlos Bru, últim supervivent del congrés de Munic, el que dins del vocabulari del franquisme es va anomenar el contuberni de Munich, del 1962, amb 95 anys i molt lúcid, em va obrir els seus arxius, el que em va permetre endinsar-me en el que Jordi Amat havia estudiat sobre els catalans i els espanyols que havien anat a Munic. Una trobada que estava vinculada a una altra referència molt important, el Congrés per la Lllibertat de la Cultura, una iniciativa típica de la Guerra Freda i que tenia al darrera el suport de la CIA. 

Té morbo això. 
El capital emocional de la política catalana durant dècades va estar basada en el record de la Guerra Civil i la derrota. Hem interpretat la lluita d’aquells anys només a través de l’antifranquisme, la República i la derrota del 39, i no vam posar la mirada en el que va suposar la Guerra Freda. Algunes decisions dels catalans a l’exili es van prendre entenent la lògica de la Guerra Freda, que sí que va entendre Trueta. Però la majoria no la va entendre.

És el Trueta que escriu a Carles Pi Sunyer demanant que Josep Irla no fes un govern a l’exili amb els comunistes perquè no trobarien suports dels aliats. Irla va formar un Govern incorporant el líder del PSUC Joan Comorera, que uns anys abans havia participat en l’intent d’assassinar dos exiliats, Julián Gorkin i Enric Adroer.

Trueta és una mica més conegut. Expliqui breument qui eren Adroer i Xirau.    
El subtítol del llibre és “Diverses vides en una vida”. Perquè tots plegats tenim diverses vides en una vida. Trueta era un metge excel·lent que havia guanyat una càtedra a l’Autònoma però el gener del 39 ha de marxar a l’exili a Perpinyà. Allí, un periodista li diu que dos metges l’estan buscant pel seu mètode de curar les ferides de guerra i el porten a Londres, on ja s’estan preparant per a la Segona Guerra Mundial que esclata mesos més tard. El setembre del 1939 ja treballa a Oxford i entra en contacte amb les elits britàniques, que li demanen informació sobre la situació a Espanya. Coneix el diplomàtic Oliver Harvey.

És veí d’un exiliat espanyol, Salvador de Madariaga, un gran conspirador que serà president de la Internacional Liberal i està alineat amb els serveis secrets. De fet, Trueta introdueix el seu gendre, Ramon Trias Fargas, en els cercles liberals. Unes connexions que expliquen perquè Trias Fargas i Jordi Pujol mai es van acabar d’entendre. Trias Fargas venia d’aquest món de la Guerra Freda, Oxford i l’exili, mentre que el capital emocional de Pujol era el de derrotats a la Guerra Civil, que és el que explica la majoria del catalanisme dels anys setanta i vuitanta.

I en Xirau?
Josep Xirau és un home que va entrar en el Moviment Socialista de Catalunya, junt amb Serra i Moret, gent que Trueta considerava més seriosa que ERC. Xirau malviu un temps a Lió, després comença a col·laborar amb la Unesco a través de Bosch i Gimpera. Viatja als Estats Units, treballa tres anys de funcionari a Nacions Unides i torna ric. Aquí ho deixem.

Va fer connexions enriquidores, val a dir.
Vaig parlar amb un fillol seu. Xirau va guanyar diners venent a l’exèrcit dels Estats Units la seva propietat al Puig del Pení, a l’Alt Empordà, on hi va haver durant anys una base de la força aèria nord-americana. Però la vida més plena de contrastos va ser la d’Enric Adroer, de nickname Gironella. Va ser membre del POUM, partit comunista antiestalinista, oposat al PSUC. Persones d’aquest món que havien combatut l’estalinisme van ser enrolades durant la Guerra Freda des dels Estats Units, que volien crear unes elits europees anticomunistes i europeistes. Uns Estats Units molt diferents dels actuals. 

Què era exactament el Congrés per la Llibertat de la Cultura?
Era un moviment creat el 1950 a Berlín, fundat per intel·lectuals com Bertrand Russell i Raymond Aron, que va anar generant revistes culturals en diversos països. Busquen especialment antics comunistes allunyats de Moscou i també hi ha molts socialdemòcrates anticomunistes. A partir del 1957, amb el Pla d’Estabilització a Espanya, desembarca a Espanya molta gent de la CIA. Els Estats Units juguen, d’una banda, a donar oxigen a Franco amb l’acord sobre les bases, perquè el veuen un aliat a la Guerra Freda. Però de l’altra, donen aire a futurs quadres d’una Espanya democràtica. 

I amb quins grups de l’oposició antifranquista contacten?
Organitzen un congrés al sud de França on hi van gent de l’oposició i gent que prové del règim però se n’està desmarcant. Comunistes evolucionats i exfranquistes evolucionats, com Pedro Laín Entralgo o José Luis López Aranguren, a més de Dionisio Ridruejo. Personatges amb diverses vides.

I algun català?
Un joveníssim Josep Maria Castellet, que es converteix en el primer secretari a temps complet, pagat, del Congrés per la Llibertat de la Cultura a Espanya.

Diu que Trueta va veure aviat que el cas català, presentat de manera aïllada, tenia poc recorregut en el pla internacional.
Formava part del nucli més dinàmic de l’exili que es trobava a Londres, amb ell, Pi Sunyer, Bosch Gimpera i Batista i Roca, que fan proselitisme de la causa catalana davant de britànics i nord-americans, entenent la lògica de la Guerra Freda. 

Explica com el Govern basc a l’exili va aconseguir ser present al congrés de l’Haia i, en canvi, el Govern català, no. És una comparació odiosa, però per què va ser així?
És una comparació necessària. És un fet rellevant. El Govern basc, amb tots els seus grisos, surt del País basc a la guerra tyenint clar els eu full de ruta i s’encomana a la democràcia cristiana i a la CIA. Entenent el que va entendre Trueta i que potser no va entendre Irla. El lehendakari Aguirre va fer un gran esforç per ser a l’Haia, malgrat que Madariaga -que era molt jacobí- no ho veia clar. Els bascos aconsegueixen ser presents. El Govern català, en canvi, estava molt feble, amb un Irla que havia dissolt l’executiu per desavinences. Irla tampoc tenia contactes internacionals.  

El 1949 es va crear el Consell Català del Moviment Europeu.
Sí, de fet, són catalans i bascos els que creen el Consell Federal Espanyol del Moviment Europeu, a més del nucli de Madariaga. En aquest grup d egent també hi entra de manera destacada Joan Sauret, que acaabria protagonitzant un gran conflicte amb Josep Tarradellas. 

Creu que si el gruix de l’antifranquisme s’hagués posat d’acord i hagués entès les prioritats dels aliats en la Guerra Freda, les coses haguessin estat diferents?
El que podem és seguir el camí del Govern basc i comparar-lo amb la Generalitat i amb el govern de la República a l’exili, la feina del qual resulta poc útil quan ve la Transició. Segurament la Transició es cova al congrés de Munic, quan Madariaga proclama que ha acabat la Guerra Civil perquè guanyadors i perdedors s’abracen, com fan Gil Robles i Rodolfo Llopis. Indalecio Prieto ja no assisteix, ha mort uns mesos abans, però és important per fer-ho possible. 

La situació de la Generalitat a l’exili no deixa de ser paradoxal perquè Tarradellas acaba tornant, però no tant per fidelitat al llegat de la República, sinó perquè es fa el càlcul que convé més Tarradellas que un govern controlat per comunistes i socialistes. El retorn de Tarradellas es produeix també dins de la lògica de la Guerra Freda. Hi juguen a favor alguns dels qui fan negocis a Tànger amb Andreu i Abelló. En canvi, Tarradellas va fer comunicats en contra de Munic, perquè no el controla.     

Quins van ser els catalans més importants de Munic?
N’hi va haver de destacats que no hi van anar, com Joan Reventós, a casa del qual es preparen els qui hi aniran. Tampoc hi és Josep Benet. Hi van Rafael Tasis, Marià Manent, Antoni de Senillosa, aleshores jove partidari de don Joan. Els qui paguen la festa tenen interès que hi vagin alguns dels qui jugaran un paper més endavant. 

Qui paga la festa sembla clar…
Els Estats Units. Durant anys, tots els intel·lectuals que participen del Congrés per la Llibertat de la Cultura estan convençuts que és la Fundació Ford en la seva condició d’entitat benèfica. Però la Fundació Ford es destapa -i ho confirma el The New York Times- com una fundació pantalla de la CIA. Això no vol dir que els nostres intel·lectuals en fossin conscients. El 1966 o 1967, el nucli espanyol trenca amb el Congrés i crea la seva pròpia empresa, Seminaris i Edicions SA, però el 2018, qui va ser el director general, Pablo Martín Zaro, explica en les seves memòries que seguia cobrant de la seu del Congrés a París.   

En el llibre hi ha de ben segur moltes lliçons per l’actual moment. Què en podem aprendre d’aquesta història?
Jo no escric llibres d’autoajuda, però si pot ser útil pels més joves estarà bé. Una lliçó és que les persones podem viure diverses vides. Com aquella escena de Paolo Sorrentino a La grande bellezza, les persones que ja volten els 60 hem de ser més comprensius els uns amb els altres. Una altra cosa és que és evident que, després de la Guerra Civil, la política catalana a l’exili no sintonitza majoritàriament amb el nou món que suposa la Guerra Freda i queda tancat en el clos que és el record de la Guerra Civil. No donen prou rellevància a la política internacional com a marc en el qual moure les fitxes. 

Això també es va copsar durant el procés.
El procés va delatar també aquesta manca de lectura internacional. El fet que el cabal emocional continua sent el record de la guerra és el que explica que mentre un polític com Anton Cañellas es movia molt per Europa i coneixia la gran majoria de dirigents europeus, Jordi Pujol anava obrint delegacions de Banca Catalana pel territori, que acabarien sent seus de CDC. Al Parlament del 1980 hi ha Josep Benet, que havia estat en contacte amb aquella xarxa, Joan Reventós, convidat a Munic, Anton Cañellas i Heribert Barrera que eren el nucli del Moviment Europeu a l’interior, i després hi ha un partit com Convergència, que guanya contra pronòstic.   

Als catalans ens costa més, en general, entendre els corrents de fons de la política internacional?
Bé, els catalans ens hem dedicat durant segles a fer productes i comerciar. A tenir un port important. No hem creat molts ambaixadors i diplomàtics, més aviat l’orgull era tenir un fill capellà per perdonar els pecats de tots nosaltres, i un d’advocat que bàsicament feia comerç. Hem tingut menys interès que els bascos a produir diplomàtics i alts funcionaris públics. Aquest menor interès també s’ha vist en la lectura que hem fet de les relacions internacionals, a vegades més pròpies de tertúlies de cafè que del que van entendre els bascos o el propi Gironella, que és el gran munyidor de la intendència de Munic. 

A Gironella li van donar la direcció general de la patronal de les empreses públiques europees, amb un sou encobert per poder-se dedicar a les altres activitats. Encara avui, en la documentació d’aquesta patronal, apareix com a Henri Gironella. Un home que venia del POUM. 

-I que no va poder ser diputat. I això?
-Ell va promoure l’entrada dels qui quedaven del POUM al PSC. S’ofereix per ser cap de llista per Girona el 1977, però els joves dirigents socialistes gironins, els Nadal, el Joaquim Español, el veuen com un vell, desconnectat. I els pares de les famílies gironines, en especial els pares Nadal, el record com el pistoler perillós del POUM. Un home que havia treballat amb els pares d’Europa i els cercles anticomunistes, quan intenta ser el fill pròdig a casa, veu el seu camí barrat pel record de la seva joventut. 

Presideix el Consell Català del Moviment Europeu. Com se’n sortirà Europa del moment Trump?
Trump certament no és una anècdota. Pot crear mals irreparables. Siguem conscients que el vincle transatlàntic ja no existeix, aquella confiança.

Però es pot recuperar. 
Es pot recuperar amb uns nous interlocutors. Hi ha una altra Amèrica, que és amb la que jo parlo més. Monnet dissenya la Comunitat del carbó i l’Acer. Però també una altra Comunitat, la de Defensa, i que descarrila el 1954. En aquest sentit, Trump pot ser un gran catalitzador, una gran oportunitat, i sembla que Europa s’està treient la pols del seu llenguatge burocràtic. Europa sap que hi ha dues grans espais geopolítics, que són els Balcans occidentals i el Caucas del sud, i que o hi té influència o altres entraran en els eu espai. Per tant, Europa ha de ser un actor global.      

Sent nostàlgia de la política activa?
No tinc motiu per tenir nostàlgia de la política. Va ser un gran honor poder ser un electe durant 19 anys. és suficient. Ara estic vivint una altra vida en una vida, com les persones de les quals parlo en el llibre. A més, quan l’objecte social i polític que representes s’evapora, és un senyal inequívoc de passar pàgina.

Hi ha moviments en l’univers postconvergent. Com creu que evolucionarà la reconstrucció d’aquest espai?
No sempre és possible reconstruir un passat que va fer una contribució positiva a l’autogovern i al progrés del pais. Primer s’han de tancar els últims episodis d’un passat que mereix una reflexió serena, honesta i en profunditat. Després, neixerà quelcom nou.