Donald Trump es troba en un atzucac a l’Orient Mitjà del qual cada cop és més difícil sortir-se’n. La guerra-no guerra de l’Iran continua i formalment el Memoràndum d’entesa per atènyer un Acord de Pau entre els dos països firmat el 17 de juny, que preveia un alto el foc de 60 dies prorrogables mentre es negociava la pau definitiva, continua vigent tot i haver estat suspès unilateralment i de manera parcial per l’lran -i de facto pels EUA- el 17 de juliol després d’una setmana d’intercanvis continus d’atacs i de noves operacions d’Israel al Líban. En realitat, sembla que s’està cada vegada més lluny de la pau i de posar fi al conflicte. La inseguretat creada a l’estret d’Ormuz i la crisi que ha provocat en l’economia mundial, la capacitat iraniana per atacar bases nord-americanes a la regió i infraestructures petrolieres i aeroports dels seus aliats afegida a la impotència de l’exèrcit nord-americà per doblegar el règim dels aiatol·làs sense posar peu a terra, cosa que resultaria molt impopular als EUA que ja ha perdut 18 militars (i 600 han estat ferits) en aquesta guerra, i la resiliència del règim iranià que, com totes les dictadures és immune a les víctimes que pateix perquè no tenen incidència política. I, tanmateix, en un nou gir de guió, els EUA anunciaven aquest cap de setmana una aturada dels bombardeigs per donar una oportunitat a la diplomàcia després que els assessors militars haguessin advertit al president d’una disminució alarmant de les defenses antiaèries i dels projectils interceptors nord-americanes a la regió que no es poden reposar de forma immediata.
I fa uns dies, Trump intentava sorprendre tothom amb la signatura d’un acord de cooperació nuclear amb l’Aràbia Saudita, que permetrà a empreses estatunidenques gestionar centrals nuclears al país dels Saud. Diu Trump que és un programa nuclear civil sense capacitat d'enriquir urani per a ús militar, però, com adverteixen molts especialistes, res no impedeix el pas següent i passar a enriquir-lo amb finalitats militars, per la qual cosa podria comptar amb la col·laboració d’Islamabad, amb qui Riad manté bones relacions i disposa d’armament nuclear. No cal dir que l’acord ha provocat ràpidament suspicàcies a Israel tot i que, immediatament, Trump l’ha condicionat a l’adhesió de l’Aràbia Saudita als Acords d’Abraham i, per tant, al reconeixement de l’estat d’Israel que suposaria fer la pau entre els dos països.
Val la pena recordar que, després d’un segle de conflicte, de 75 anys d’ocupació i de més de mig segle d’apartheid, la possibilitat que l’Aràbia Saudita reconegués l’estat d’Israel, tal com s’havia anunciat el setembre del 2023, va ser el detonant últim de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre, ja que els dirigents militars de l’organització van considerar que aquest reconeixement arraconava definitivament la causa palestina. Això va desembocar en l’atac més important sofert mai per Israel a mans d’una milícia palestina, que va cometre crims de guerra i un enorme error polític en no considerar la capacitat i la brutalitat de la resposta del govern supremacista jueu i més d’extrema dreta de tota la història d’Israel. Després, els crims de guerra de l’exèrcit israelià van derivar en un genocidi a Gaza, van posar al descobert la veritable imatge del govern de Benjamin Netanyahu que també vol fer-se amb el Líban -si més no expulsar els libanesos al nord del riu Litani- i ha empès Trump a iniciar una guerra sense sortida contra l’Iran.
Trump creu que l’acord amb el príncep hereu Mohammed bin Salman (conegut per l’acrònim MbS) pot generar molts beneficis, però no sembla tenir en compte que Riad encara posa com a condició la creació d’un Estat palestí, cosa inadmissible per Netanyahu, pels seus socis de govern i, de fet, per gairebé tot el parlament israelià i, encara menys pels colons israelians que continuen amb l’assetjament, les pallisses i l’assassinat de pagesos palestins amb l’objectiu d’expulsar-los dels seus pobles i terres. Aquesta violència dels colons ateny fins i tot localitats que són d’administració civil i policial de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) com la petita localitat de Tell, prop de Nablus, on una agressió de colons armats va provocar el passat dia 24 uns enfrontaments amb el resultat de sis morts (quatre palestins i dos israelians) i una posterior operació a gran escala de l’exèrcit israelià amb desens de detinguts (palestins és clar).
L’acord amb Riad planteja també una contradicció difícil de resoldre i que, d’alguna manera, trenca encara més el ja de per si difícil equilibri a l’Orient Mitjà per l’hegemonia regional (Israel a banda, que és el veritable policia de Washington a la regió) entre la gran potència sunnita (Aràbia Saudita) i la gran potència xiïta (l’Iran). Totes dues són dictadures, misògines i fonamentalistes que eliminen els adversaris polítics sense cap mena d’escrúpols (a milers com l’hivern passat en el cas dels aiatol·làs; més subtilment Riad com l’assassinat i l’esquarterament del columnista del Washington Post Jamal Khashoggi, saudita resident als EUA, al consolat saudita d’Istanbul l’octubre del 2018 que algunes fonts van apuntar que havia estat instigat per MbS). Com explicar doncs que el que li està permès a Riad (el programa nuclear), no ho està per Teheran?
A la regió de l’Orient Mitjà trobem set (vuit si incloem l’Índia i el conflicte que manté amb el Pakistan pel Caixmir) dels quinze principals importadors d’armes del món entre el 2021 i el 2025: l’Aràbia Saudita amb el 6,8% del total de les importacions mundials; Qatar, 6,4%; Pakistan, 4,2%; Kuwait, 2,8%; Unió d’Emirats Àrabs, 2,7%; Egipte, 2,6%; i Israel, 1,9% segons les estimacions de l’Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI). En total, en els darrers cinc anys, l’Orient Mitjà ha importat més de la quarta part (el 27,4%) de les armes que s’han venut al món i més de la tercera part si incloem l’Índia. És clar que Trump olora un bon negoci si aquesta regió, on ja disposen d’armes nuclears Israel (90 caps nuclears), Pakistan (170) i l’Índia (180), fa el salt a programes nuclears en principi de caràcter civil. L’Orient Mitjà és, sens dubte, una de les regions del món amb més despeses en armes i, alhora, una de les zones més conflictives i de més tensió del món.
L’acord de Trump amb l’Aràbia Saudita promet, sens dubte, uns beneficis extraordinaris per les empreses nord-americanes (entre el 2020 i el 2024 els EUA han estat els més grans exportadors d’armes del món amb un 43% del total) i per MbS i el seu entorn familiar i de clientelisme, però amb el preu de provocar una internacionalització de la guerra a la regió -de moment els saudites ja han bombardejat el Iemen i els houthis han fet el mateix amb infraestructures energètiques saudites. També han amenaçat de bloquejar l’estret de Bab el-Màndeb, que suposa el 12% de les exportacions marítimes mundials de cru, la qual cosa agreujaria la crisi mundial.
La internacionalització de la guerra -encara que només fos a escala regional- causaria més penúries a la població de l’Orient Mitjà, sacrificaria novament les reivindicacions palestines i podria calar foc a un polvorí situat en una regió geoestratègica vital amb unes conseqüències imprevisibles, sobretot pels països de la UE que sempre són els que reben els efectes derivats (en forma de repercussions econòmiques i d’accions del terrorisme internacional) de les crisis que esclaten a l’Orient Mitjà per les accions dels EUA i d’Israel. Caldria pensar urgentment a promoure polítiques de pau a escala mundial i de reivindicar la necessitat de dotar d’una dimensió ètica a les relacions internacionals, la qual cosa en aquest món hobbesià ara com ara sembla impossible. En definitiva, algú hauria de posar fre a aquesta creixent bogeria, que s’alimenta del menyspreu pel dret internacional (a Ucraïna, a Gaza, a Veneçuela, al Líban i a l’Iran), mentre la Xina es limita a esperar el fracàs del seu antagonista i la UE, com de costum, no està ni sembla tenir res a dir.